A més de les irregularitats financeres, Salvador Cardús creu que l’acció política dels corruptes també s’han de qüestionar per començar una segona transició
El drama que passa Espanya amb els escàndols polítics per corrupció posa en evidència moltes de les característiques més amagades de la seva cultura política, i fins i tot de la psicologia política. Hi predomina el desconcert, la paràlisi gairebé física que els impedeix de reaccionar a temps, l'histerisme dels qui es llancen sobre un parell de caps de turc i el cinisme dels qui creuen que amb aquests linxaments n'hi haurà prou, el to depressiu de qui hauria de simbolitzar la voluntat de regeneració i les eufòries dels qui aconsegueixen protagonisme s fàcils...
Des de Catalunya també s'hi reacciona molt malament, amb una hipocresia desconsiderada: Pujol, amb una fredor gairebé impertinent, afirma que és un problema que s'ha de resoldre el govern de Madrid tot sol –quina memòria més curta, quan convé!–, i Raimon Obiols es dedica a fer frases solemnes –el seu esport preferit– de l'estil "o la democràcia acaba la corrupció, o la corrupció acabarà la democràcia" (coses totes dues ben improbables), com si els noms de Filesa o de Pujana no li diguessin res, ni trobés que potser li tocaria de dir-hi alguna cosa.
Són situacions dramàtiques com aquestes les que posen damunt la taula la veritable talla moral dels nostres polítics. Però no la seva talla política que, tal com han anat les coses, sembla inversament proporcional a les dosis d'ètica que gasten. Perquè el linxament públic de Rubio fet per Hernàndez Moltó, els usos partidistes dels treballs de la Comissió Roldán, el cinisme de l'Obiols, i sobretot el rentar-se les mans dels Pujol, Corcuera, Barrionuevo, Sala i un llarg etcètera, mostren un estil ben poc edificant d'enfrontar-se amb la corrupció.
Però hi ha encara una altra dimensió del problema que és francament preocupant. I és que, ara com ara, s'ha posat tot l'èmfasi estrictament en l'aprofitament dels càrrecs per a obtenció d'ingressos econòmics irregulars o il·legítims, o en les defraudacions a Finances. Però, des del meu punt de vista, això només és un aspecte del fenomen de la corrupció, i no necessàriament el més greu des d'un punt de vista polític i moral. O de moral política, si es vol.
Així, per exemple, el senyor Roldán a part administrar fons reservats, també tenia unes responsabilitats policíaques de les quals ningú, per ara, no sembla dubtar. Però si va poder actuar sense ètica –ni controls polítics i administratius, que encara és pitjor– amb els diners, és creïble que en canvi fos honest en les seves responsabilitats policíaques? És que no era Roldán aquell qui desmentia l'ús de la tortura quan efectivament es torturava? I Roldán no deu tenir res a veure amb els guàrdies civils indultats malgrat les condemnes de tortura? Per què s'exclou de la denúncia de la corrupció precisament allò que és més políticament corrupte? Si els controls administratius i polítics no han arribat als possibles usos indeguts amb els diners, de cap manera no podem confiar tranquil·lament que hagin arribat a la mateixa acció política dels ara caiguts en desgràcia.
Corrupcions i corrupteles, tràfic d'influències grosses i petites, ús dels béns públics amb destinació privada, decisions de govern partidistes en la concessió d'ajuts i crèdits, usos de fons públic per a finançar campanyes governamentals amb finalitats obertament electorals i partidistes... La nostra és una societat viciada per molts anys de franquisme, potser per tradicions més llargues i tot, i que la nova democràcia no va aturar. Probablement aquest és també un dels preus que ara paguem per la manca d'una ruptura política en tota regla amb el putrefacte règim franquista.
Més enllà de les reivindicacions autodeterministes, o paral·lelament, és urgent d'exigir una segona transició a Espanya que faci possible l'establiment d'unes noves regles de joc, i potser d'uns nous jugadors. En fi, acabar la feina que es va fer a mitges.