Alguns dels assistents a la presentació inaugural (protagonitzada per el mateix Jordi Balló, junt a Julià de Jódar i Javier Pérez Andújar i moderats per Íngrid Guardiola) es van aplegar en una mena de tertúlies per indrets de l’eixample, uns entossudits pasolinians -entre ells jo- , que estrambòticament, entre uns i altres, no ens coneixíem de res. El 2014, vam decidir retre unes jornades d’ homenatge al director bolonyès quan s’apropava el quarantè aniversari del seu assassinat a l’Idroscalo d’Òstia, sota les sigles de P.P.B. (Projecte Pasolini Barcelona). Xavier Perarnau fou el coordinador amb l’ajut de J.M. García Ferrer i jo vaig suscitar la idea de fer i dirigir un documental sobre les relacions de Pasolini amb la ciutat comtal. Aquell any, fou trepidant i màgic. I dic màgic perquè tots els col·laboradors que vam invitar al nostre propòsit s’hi van afegir desinteressadament.
Pasolini a Barcelona, en síntesi, és un “documentario” que encabeix molts dels principals testimonis d’aquells que van tractar Pasolini a Catalunya. Fet sense pressupost però amb la voluntat ferma de tots el que van participar, no va haver-hi cap afany econòmic, tant per la part tècnica com pels cooperants o entrevistats. L’atractiu de la realització fou que a mida que jo anava filmant, descobria noves dades que em feien refer constantment el guió inicial. Aquest document fílmic arrenca amb un jove Pasolini a vint-i cinc anys, que descobreix la poesia catalana vers els contactes que manté amb Gianfranco Contini i el sacerdot vallenc Carles Cardó (ambdós exiliats pel feixisme de Mussolini i de Franco respectivament) li serveix per reivindicar les llengües ladines del Friül i l’Engiadina, sobretot el friülà de Casarsa, la seva arraconada llengua materna, i s’aboca a editar una antologia de poetes catalano-valencians en el numero 3 del Quaderno Romanzo del 1947, dins el marc de l’ Academiuta di lenga furlana i la revista literària Stroligut di cà da l’aga (L’astròleg de l’altra banda del aigua) del riu Tagliamento. La relació de Pasolini amb Barcelona continua anys després, amb l‘estreta amistat del poeta José Agustín Goytisolo, traductor dels guions d’Accatone i Mamma Roma al castellà per Seix Barral i que s’intensifica quan d’una forma casual l’estudiant I activista barceloní Enrique Irazoqui accedeix a interpretar el Crist de Il Vangelo secondo Mateo, per el qual PPP aterra al Aeroport de El Prat el novembre de 1963. Al febrer de 1965 hi ha una breu segona visita per donar una conferència clandestina i multitudinària, a la sòrdida sala de dissecció de cadàvers del Hospital Clínic ( el rector de la UB i la policia havia prohibit la dissertació a les aules) on van assistir gent tan inquieta com J.A Goytisolo, Ton Carandell, Arnau Olivar, López Llaví, Miquel Porter Moix, Román Gubern, Vázquez Montalbán o Santiago Dexeus. L’endemà Pier Paolo va fer acte de presència a la cúpula del Coliseum, així mateix plena a vessar d’ intel·lectuals, actors i aprenents, seu de l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual dirigit per Ricard Salvat. El 1967 en una pausa del rodatge d’ Edip Rei que es filmava al Marroc s’escapa altre cop a casa de J.A.Goytisolo i fan una excursió fins al cementiri de Montjuic juntament amb Salvador Clotas. Davant la visió espantosa de les barraques de Can Tunis, Pasolini argumentarà la seva neguitosa i admirable obra teatral, Calderon, modificant el text de La Vida es Sueño de Pedro Calderón de la Barca damunt dels escenaris barcelonins, engegant alhora el teatre de la paraula, la representació de la potència del mot, “del urlo”, que ha transformat l’escena dramàtica europea des de les hores fins els nostres dies. Àdhuc, l’any 1968 Pasolini treballa intensament sobre l’esbós d’un guió per una nova pel·lícula que acabarà el 1974, si bé que per dissort la pel·lícula mai es va fer. Es tracta d’un film violent que torna a passar als carrers de Barcelona sobre la figura del apòstol dels gentils, Sant Pau, en els nostres dies. Pau de Tars es un col·laboracionista nazi que a la frontera de Port Bou cau del cavall i s’allista, als grups armats del maquis abastant la ciutat comtal que ha esdevingut la nova Damasc, on l’espera el sacerdot jueu Ananies, suara un partisà, que s’amaga pels vols del Hotel Colon. (l’Hotel que Pasolini s’allotjà en les seves estades precedents). Finalment, PPP en el 1975, pocs mesos abans del seu crim, arriba a Barcelona per darrera vegada i és comensal en un sopar al restaurant de la torre Atalaya de Correa i Milá, per proposar-li a Salvador Dalí que li fes el cartell per la pel·lícula Salò o le 120 giornate di Sodoma, davant la befa i la mofa del figuerenc.
Els actes del 2014-15 es van celebrar majoritàriament a l’Istituto Italiano di Cultura di Barcellona, gràcies a Roberta Ferrazza, aleshores directora, però també a la Casa Degli Italiani, al Reial Cercle Artístic i a les llibreries La Casa de la Paraula i la Central del carrer Mallorca, a on es presentaren totes les novetats editorials a l’entorn de PPP. Vaig adonar-me doncs que la figura i l’obra de Pier Paolo Pasolini després de quasi mig segle de la seva malaurada desaparició, aglutinava fascinació, interès i algun rebuig, encara. En les activitats de poesia, teatre i cinema van participar Stefano Puddu Crespellani, Dolors Miquel , Victor Obiols, Neus Mayolas, Pere Alberó (ECIB), Sònia Guimerà, Sandra Sferragatta, Josep Torrell i Luis Carceller. Per les conferències van desfilar noms tan suggestius i experts com Xavier Albertí, Àlex Susanna, Raffaelle Pinto, José Enrique Monterde, Daniela Aronica, Carlos Losilla, Jordi Corominas, Jaume Radigales, Itziar González, Xavier Bassas, Francesco Luti, Antonio G. Merino, Mercè Tatjer o Iván Sánchez-Moreno. A la vigília del 1 de novembre (el mateix dia que es complia els 40 anys de la mort, s’estrenà ( de gom a gom) “Pasolini a Barcelona” a la Filmoteca de Catalunya que va encetar el cicle “Pasoliniana” programat pels membres del PPB, durant tots els jorns d’aquella setmana amb el recolzament d’en Esteve Riambau I l’Octavi Martí; no es tractava de projectar pel·lícules de Pasolini sinó films dels cineastes que dialogaven amb l’ obra de Pier Paolo, possiblement aquells èmuls més afins al seu cine i al canvi antropològic de la societat que PPP denunciava, davant la transformació i la metamorfosi del món rural i de la pèrdua de la saviesa, la sacralitat de l’ antigor, sota les urpes del consumisme salvatge, estult i adotzenador que profetitzà en el seu famós article, aparegut el febrer de 1975 en el Corriere della sera, sobre la victòria de les fal·làcies i alhora, la metàfora de l’esvaniment de les lluernes, ( le lucciole o cuques de llum) tema tractat en el film Orlando Ferito de Vincent Dieutre i Georges Didi-Huberman o altres films com els dels germans De Serio, Robert Guédiguian, Gianni Borgna, Sergio Citti, Alberto Morais o Pere Joan Ventura.
Sí d’alguna cosa m’he de sentir mesuradament orgullós, és que el documental ha servit per deixondir dades abans ignorades i per desenvolupar articles a investigadors i crítics honestos de cinema, malgrat que algun desvergonyit amanuense mendicant, – d’ aquells barruts del talla i enganxa- amb disfressa d’escriptor expert en PPP, i sorprenent “premiat”, també hagi tret una abjecta llesca.
A part de la Filmoteca, en aquest darrers anys el documental s’ha projectat en el ICEV de Valls, al Cinebaix de Sant Feliu, en el Cine Alhambra de la Garriga, a la Reial Acadèmia d’Espanya a Roma i a La Fundació Rafael Alberti de Puerto de Santa María a Cadis. El proper abril, es passarà a l’Ateneu Barcelonès en un debat amb Xavier Albertí.