Senyor president, el Front Polisario denuncia que cada vegada hi ha més violacions dels drets humans al Sàhara Occidental. Què pretén el Marroc, amb aquesta actitud?
—El Marroc porta a terme una escalada de la repressió contra els ciutadans civils. El mes d’octubre passat, a un grup d’activistes els van prendre la documentació i els van impedir de sortir del Sàhara ocupat. Més tard, set més van ser detinguts a l’aeroport de Casablanca i empresonats, amb la intenció de ser jutjats per un tribunal militar. El darrer cas ha estat el d’Aminetou Haidar, que ha estat deportada per la força a Lanzarote. Tot això reflecteix el rebuig del govern del Marroc d’aplicar la legalitat internacional i les resolucions de les Nacions Unides; una violació flagrant dels drets del poble sahrauí. Això té a veure amb el discurs que el rei Mohàmmed VI va fer a principi de novembre, dient que qui no era marroquí era un traïdor. Per a un sahrauí, ser considerat traïdor vol dir presó i tribunal militar. Aquesta actitud del govern marroquí és un desafiament a la legalitat internacional.
—Com interpreteu l’expulsió d’Aminetou Haidar?
—El govern del Marroc ha deportat Haidar per la força del seu territori nacional i l’ha allunyada injustament dels seus fills i de la resta de parents. Tot això perquè defensa el dret dels sahrauís a l’autodeterminació, igual com ho fan les Nacions Unides, i reclama el respecte pels drets humans. Per això la volen castigar. Aquesta és l’actitud brutal del govern del Marroc.
—El Polisario, a més, ha estat molt crític amb l’actuació del govern espanyol en aquest afer...
—Espanya hauria de condemnar el maltractament de què és víctima aquesta activista pels drets humans. Mai no hauríem pensat que el territori espanyol podria ser un lloc on el Marroc deportés als ciutadans sahrauís. Si el govern espanyol accepta aquesta situació vol dir que aquest territori [Lanzarote] forma part del territori marroquí i, en segon lloc, que Espanya és còmplice de la política repressiva del Marroc. Estem molt preocupats per la salut d’Aminetou Haidar, perquè és una dona físicament dèbil a conseqüència de les estades en presons marroquines. Des d’una posició ètica i humanitària, fem una crida per salvar la vida d’Haidar i que s’escolti la seva senzilla demanda: poder tornar amb dignitat al seu país, reunir-se amb els seus fills i la seva família i poder moure’s amb llibertat. Allò que ella no vol és viure com una refugiada enlloc.
—Haidar ha criticat el “silenci inacceptable” del president Zapatero. Per què l’estat espanyol no s’implica a fons en la resolució del conflicte sahrauí?
—No trobem cap explicació raonable i lògica del perquè Espanya no assumeix la seva responsabilitat legal, històrica, moral i política per resoldre el conflicte del Sàhara, sobre la base de respectar els dictàmens del Tribunal Internacional de Justícia de l’Haia, com també les resolucions de les Nacions Unides. És a dir, fer què calgui perquè s’acompleixi un referèndum democràtic i lliure. Espanya no té cap justificació per a no actuar com Portugal al Timor Oriental; és a dir, defensar el dret a l’autodeterminació. Ara al Timor [antiga colònia portuguesa, envaïda per Indonèsia el 1975] hi ha estabilitat i la gent hi viu en pau i amb col·laboració amb els seus veïns indonesis. No entenem per què Espanya no fa igual com va fer Portugal per tal que el poble sahrauí pugui viure en pau i respecte amb el Marroc.
—Vau acceptar el pla de l’enviat especial de les Nacions Unides, James Baker. Tanmateix, n’esteu satisfet, ara, del paper de l’ONU i del nou enviat, Christopher Ross?
—La política del Marroc ha portat al fracàs tots els esforços per aconseguir la pau que hi ha hagut des del 1975. Aquell any el Marroc va obstaculitzar el referèndum i la culminació del procés de descolonització del Sàhara, va fer fracassar els esforços de la Unió Africana els anys 70 i 80, i el pla que havien proposat la Unió Africana i les Nacions Unides l’any 1991. També va fer fracassar els acords que es van prendre el 1997 als Estats Units amb la supervisió de James Baker. El Marroc va fer fracassar el pla de pau per al Sàhara Occidental l’any 2003, proposat també per Baker, i avui entrebanca el procés de negociació amb el Polisario sota la supervisió de Christopher Ross. La política marroquina es basa en la intransigència, en l’engany, en les violacions dels drets humans, en el saqueig dels recursos naturals i en la construcció d’un mur que és seixanta vegades més llarg que el de Berlín, un mur militar que divideix els sahrauís, ple de milions de mines antipersona.
—Sigui com sigui, el Consell de Seguretat ha confirmat que la solució ha de ser l’autodeterminació...
—Fins i tot, el secretari general de les Nacions Unides ens va enviar no fa gaire una carta en què mostrava la seva preocupació per la situació dels drets humans al Sàhara i afirmava que les negociacions es portarien a terme d’acord amb la resolució del Consell de Seguretat, que diu clarament que l’objectiu és garantir el dret a l’autodeterminació del poble sahrauí.
—És possible que les negociacions oficials fetes als Estats Units es puguin reprendre aviat?
—Restem oberts a negociar, però demanem que primer de tot s’aturi la repressió als territoris ocupats i els impediments perquè els activistes pels drets humans puguin sortir del Sàhara. Per a continuar les negociacions, demanem que hi hagi les condicions adequades, que s’alliberin els presos polítics i que es permeti el lliure moviment dels activistes pels drets humans, a més del retorn amb dignitat d’Aminetou Haidar a casa seva. Quan passi tot això, hi haurà les condicions necessàries per a unes noves negociacions reeixides.
—Segons el govern del Marroc, el referèndum és inaplicable perquè la població no coincideix amb el territori. Què hi dieu?
—El govern del Marroc no vol el referèndum i fa servir aquesta mena de maniobres. Els ciutadans del Sàhara van ser censats per Espanya durant un segle. Aquests i els seus fills són els ciutadans sahrauís. La qüestió dels votants ha estat resolta a través de la seva comissió d’identificació de les Nacions Unides. Tenen el cens dels votants i, per tant, aquesta qüestió ja no és cap entrebanc. Però el Marroc vol impedir-ho amb maniobres confuses i enganys que nosaltres denunciem enèrgicament.
—Per què no accepteu el pla d’autonomia que ha presentat el Marroc?
—Senzillament perquè el Sàhara no és cap territori marroquí i el govern del Marroc no té dret a considerar-lo una autonomia. El Sàhara és un territori internacional pendent de descolonització i de gaudir del dret a l’autodeterminació. Quan s’hagi fet el referèndum, si el poble sahrauí decideix de formar part del Marroc, les coses quedaran clares i el govern marroquí podrà atorgar l’autonomia o qualsevol altre estatus. Però mentre no es faci el referèndum, l’autonomia proposada pel Marroc és una maniobra contra la legalitat internacional que els sahrauís rebutgem. 36 anys de resistència contra aquesta ocupació són una prova d’aquest rebuig. L’aplicació forçosa de l’autonomia és una altra forma d’ocupació.
—Vós us heu desmarcat de la violència i del terrorisme, però algunes veus dins del Polisario consideren esgotada la via diplomàtica. Hi haurà un retorn a la lluita armada?
—És una opció que hi ha sobre la taula. Nosaltres no desitgem tornar a les armes, preferim una solució política. Però si ens hi sentim obligats, com a autodefensa, com va ser el cas de les ocupacions de l’any 1975, tornarem a la resistència armada amb tota la nostra força i valentia.