Brevíssima historia d’un possible «accionisme valencià»

La verdadera conquesta de l'espai urbà, per a la imaginació de l'artista, s'ha plantejat des de moltes perspectives i àrees de coneixement. Mentre que la ciutat és escenari públic, l'arquitectura i l'art alien esforços, no sempre vinculats amb una recerca sobre l'entorn sinó prefixats per la burocràcia desenrotllista, l'urbanisme del BOE o l'amiguisme de formigonera. Ni Aristòtil, Vitruvi, Alberti o Le Corbusier serien aliens als drets d'un vianant que milloraria el seu benestar com a ciutadà de places i carrers impregnats de bellesa. Això segur. Però no van poder anticipar l'esclat micològic de l'escultura pública, una densitat productiva que per saturació visual i simbòlica pot convertir-se en insuportable. La solució a la compacta condensació escultòrica passa, sens dubte, per la seua progressiva i performàtica desaparició, de la qual a València som pioners.

El happening aniquilador valencià és un moviment estètic d'arrel democràtica i llibertària que ha anat patint diferents transformacions en els seus plantejaments creatius. Sens dubte s'avança, amb diferència i originalitat, a l'accionisme barceloní centrat en una contemporaneïtat de fulminacions entre eqüestres i acèfales.

La proposta valenciana es va plantejar ja el 1993 quan operaris municipals, abillats amb granota blava i passamuntanyes, van descavalcar el dictador després de separar en dues peces l'obra que, escassament ancorada, es creia que era d'una sola. Alhora, grups feixistes esgrimien els seus braços cara al sol en l'antiga plaça del Caudillo. La performance rupturista va purgar un art victoriós amb la finalitat de potenciar una ben lligada estètica de la desaparició abans de Paul Virilio.

Amb tot, el happening valencià de la volatilització ha anat creixent en l'escena artística actual com un quefer dirigit cap a elements nostrats que la metròpolis tracta de posicionar en l'imaginari de les vivències humanes. En aquest sentit, són destacables algunes fites de la forçada evanescència tridimensional aplicats a l'esdeveniment artístic valencià, sempre efímer i penetrant la quotidianitat mes escènica. El 2011 es va produir la desaparició del bust fos en bronze de Constantí Llombart, que després de vuitanta anys a Vivers es va esfumar temporalment, ja que el fundador de Lo Rat Penat va aparèixer després en un extrem dels jardins. I una altra de les ocultacions inesperades d'un art focalitzat en els participants i no en l'objecte: l'accident d'una infermera xocant contra el pedestal on se situava el bust del cantant Rafael Conde, El Titi, que va provocar la retirada de la peça pels serveis municipals, una reclamació d'UPyD en pro de l'eradicació de la discriminació sexual, i un traumatisme lleu en les costelles de la conductora performàtica que mai va estar a ARCO.

Les obres d'art emplaçades a prop del tràfic rodat van impulsar l'accionisme valencià, també en versions substractives si, per un moment, imaginem la Niña de las coletas, de l'artista J. Esteve Edo, pujada en un carret de supermercat espentat per dos sospitosos col·leccionistes. Happenings de la substracció proclius a la participació de l'espectador i la policia. Art d'acció nodrit de la manipulació del Fluxus, ja siga rememorant l'espectacularitzant trossejat circense de l'Esclau de J. Sanleón a les portes de l'IVAM el 2000, o la retirada del seu batibull ferruginós de la rotonda dels 24 milions d'euros, batejada com Torre Miramar tal vegada per l'ofegament mental que produeix la propera séquia. Art, tot i al complet, de l'experiència real amb un component sociopolític i estètic d'origen molt valencià. Que lluny que queda l'accionisme vienès...