Andorra va començar a ser coneguda a Europa com el que era —una misteriosa vall sobirana amagada al cor del Pirineu— cap a mitjan segle XIX. Hi van contribuir els primers pirineistes, viatgers romàntics que arribaven un país verge i incontaminat per la modernitat, de costums ancestrals i paisatges esplèndids.
Dels relats que en van fer —i de la notable imaginació del llibretista Jules-Henri Vernoy de Saint-Georges— Jacques Fromental Halévy va estrenar l’òpera Le val d’Andorre el 1848. Halévy no era un compositor de segona, sinó que va aconseguir molts èxits, sobretot a les estrenes a l’Opéra-Comique de París. Deixeble de Cherubini, va coincidir a Viena amb Beethoven, i de retorn a París va donar classes a Gounod, Saint-Saëns i Bizet (que —per aquestes coses de la vida— va esdevenir el seu gendre). El llibretista Saint-Georges tampoc era un desconegut, ans un prolífic autor: va escriure més de setanta llibrets, entre els quals destaca el de La fille du régiment, de Gaetano Donizetti.
Le val d’Andorre es va estrenar el novembre de 1848 a l’Opéra-Comique de la plaça Boieldieu. Va tenir un gran èxit: amb 165 representacions, va salvar el teatre de la desfeta econòmica. L’argument? L’Andorra remota evocada per Vernoy-Halévy era l’escenari improbable d’una comedieta de desertors, corredisses amatòries, avarícies i paternitats secretes. El tenor —Stéphane— fuig de la conscripció per l’exèrcit francès. Refugiat a Andorra, se’l rifen la soprano Rose de Mai, la vídua Thérèse i una rica propietària local, Georgette. Quan capturen el pobre tenor i el condemnen a mort, Rose roba diners de la vídua per rescatar-lo i diu que és de Georgette. Al final, resulta que Rose és filla de Thérèse; Georgette, molt amablement, es retira de la cursa amatòria; el tenor i la soprano es casen, i tothom content.
Aprofitant l’èxit parisenc, se’n va fer una versió en alemany, que va ser estrenada a Leipzig el 1849 i a Londres el 1850. Es diu que en una de les representacions londinenques va assistir la reina Victòria, i que orquestra i cantants van haver d’improvisar un entusiasta God Save the Queen. Poc després, el 1852, el mestre Joaquín Gaztambide i el llibretista Luis Olona en van fer una adaptació en forma de sarsuela, “arreglada a la escena española”.
I ja està: com tantes i tantes òperes que van solcar els teatres decimonònics, va passar a l’oblit. A Andorra, és clar, en va quedar un rau-rau. El notari Marc Vila en va publicar la reducció al piano el 1996, i quan es va presentar en vam poder escoltar alguna ària. Més tard, els Petits Cantors d’Andorra també en van interpretar alguns fragments. Però no ha estat fins al dissabte 12 de febrer del 2022, quan es va estrenar una producció comme il faut a l’auditori Claror de Sant Julià de Lòria, de la mà de l’agrupació Andorra Lírica i amb la soprano Jonaina Salvador fent el paper protagonista.
Ens hem tret, doncs, l’espina. Ha estat un esdeveniment únic, una fita històrica: la representació de l’única òpera de tema andorrà. L’única? No pas: hi ha El somni de Carlemany, òpera en tres actes i vuit quadres, composició del gran mestre napolità Sergio Rendine (que abans havia compost la Simfonia andorrana) i llibret d’un servidor, amb la col·laboració especial de la poeta Teresa Colom, que va escriure la cançó de la Dama Blanca, un dels temes centrals. Aquesta òpera va ser encarregada per la fundació ONCA el 2008. El treball, acabat, orquestrat i lliurat dins el termini i en la forma escaient, encara espera l’hora de l’estrena, i no es preveu que sigui un projecte realitzable en un termini raonable (ni que sigui en format de concert). Pel que s’endevina en els fragments escadussers que en va interpretar l’ONCA en algunes ocasions especials, Rendine va compondre una música intensa, sanguínia, amb un llenguatge tonal més o menys convencional però sense concessions a les harmonies fàcils ni a la pirotècnia musical.
Per la part que em toca, he de dir que treballar amb el “maestro” Sergio va suposar una experiència vital extraordinària: tenia un desplegament d’humanitat i energia que no he trobat en gaire més creadors. Pel que fa a l’argument, bé, és una recreació de les obscures llegendes carolíngies sobre la fundació del país, barrejada amb una mica de mitologia i un pessic de geopolítica altmedieval, amb la participació estel·lar del bisbe herètic Fèlix d’Urgell i del rabiüt monjo visigòtic Beat de Liébana. Vistos els antecedents, no passa res perquè no s’hagi estrenat. Quantes òperes barroques esperen, adormides als arxius, que algú s’atreveixi a representar-les, tres-cents anys després d’haver estat escrites? No és greu, doncs, perquè en aquestes qüestions és millor no anar amb presses.