Els temps de l’ska-reggae monòton, de la trompeta anarquista i de la fusió incontrolada s’han acabat. Itaca Band va deixar clar amb l’anterior treball —Temerario (2015)— que les guitarres agafarien un quinzet de protagonisme i que s’apostava per sons més compactes, fugint de les melodies adolescents sense perdre alhora força harmònica.
El darrer disc del grup de Montcada i Reixac (Vallès Occidental) és la demostració d’aquesta innovació musical, d’un salt qualitatiu que anuncia la seua candidatura a ampliar el trident d’èxit català conformat per Els Catarres, La Pegatina i Txarango. Tot i que encara falta camí per recórrer, Explosiva (2017) és una bomba musical que aposta per una fórmula mixta. D’aperitiu i primer plat hi ha una proposta trencadora amb la trajectòria del grup pels ritmes i un cert esperit indie mainstream. De segon i postres, però, els sons canvien. El reggae originari de la banda catalana renaix, torna a escena. Tot, mentre el tempo bascula entre la Jamaica moderna i la guitarra astral de Supersubmarina. Sí, heu llegit bé.
Aquest estil és el distintiu del nou disc d’Itaca Band. Els crescendos inspirats en el pop alternatiu poden ser l’ascens de la banda catalana al cel musical, la fórmula per obrir-se pas en una escena nacional que es debat entre la fusió electrònica de qualsevol ritme clàssic i la consolidació sense sostre dels grups anteriorment esmentats.
Sense recórrer a la invasió imparable dels ritmes electrònics sobre qualsevol estil, Itaca Band apunta cap a l’èxit amb aquesta mena de reggae-pop ben travat. “Ahora y aquí”, la primera cançó del disc, reflecteix aquest doble vessant. D’una pujada rabiosament pop, el tema evoluciona cap a un ska andante acompanyat amb coherència per les trompetes. La sensació es repeteix en altres cançons com ara “La Indomable”, farcida d’aquesta base de guitarra sense estridències.
Itaca Band
Halley Records, 2017
Mestissatge
En Explosiva, però, no tot són sonoritats i esquemes musicals importats des de l’indie. El reggae continua sent el gran protagonista, l’actor principal de cançons com ara “L’endemà”, “Deja que se vayan”—en la qual col·laboren els gandiencs La Raíz— o “Radicalmente optimista”. L’última, de fet, va més enllà i planteja una combinació entre el to de guitarra a contratemps de velocitat moderada i una veu que frega l’estil del rap. L’adob d’una segona veu esgarrada al final —característica del metal— converteix aquest tema en un dels més originals.
Itaca Band deixa en un segon pla els ritmes llatins que en discs com ara Rema (2013) són ben habituals. Només en “Los de abajo” hi ha detalls d’aquesta singularitat que tenia la banda al seu inici i que amb la seua maduració ha relegat. Unes sonoritats llatines, però, que defugen les melodies de sempre i que s’apropen, com la mateixa banda confessa, al reggaeton. Es tracta d’un símbol inequívoc del tomb que s’ha produït en el panorama musical planetari i de la certa decadència dels esquemes tradicionals del rock i del pop més clàssic.
Tampoc es repeteixen els temes de ska més vertiginosos, més ràpids. Explosiva és una mica més íntim que els anteriors treballs. “Las leyes” és la constatació de tot plegat, per tal com és una cançó edificada pràcticament amb guitarra clàssica i que compta amb la col·laboració de la banda de Burgos, La Maravillosa Orquesta del Alcohol.
Itaca Band, tanmateix, no perd l’alegria i la protesta d’altres discs. Només descendeix en protagonisme. “La vida explosiva” és l’única cançó que compta amb un tempo més forassenyat, que allibera de la cotilla de l’acompanyament els diferents instruments de vent. Això sí, sense deixar de banda la nova sonoritat indie mainstream i que, en aquest cas, compta amb certs detalls electrònics. És aquesta aposta, i que el disc tinga més lletres en castellà que en català, el símptoma de la nova marxa d’Itaca Band per trencar fronteres. Al més aviat possible.
En una primera versió s'indicava que la banda La Maravillosa Orquesta del Alcohol era mexicana.