Abans de ser brutalment assassinat, l’artista multidisciplinar i centenari Pier Paolo Pasolini va condensar tot el seu pessimisme en uns profètics textos rabiosos que acusaven el capitalisme, la burgesia, la classe política i la societat d’haver portat Itàlia a una absoluta extinció. No he pogut no pensar en Scritti corsari i Lettere luterane quan m’he enfrontat a Si entra boira no tendré on anar d’Antoni Vidal Ferrando, poemari que va obtenir el prestigiós Premi Carles Riba de Poesia 2021 i que ha estat publicat recentment a la col·lecció Óssa menor de l’editorial Proa. I és que no hi ha pàgina que no estigui impregnada per la profetització de variades formes d’apocalipsi.
El subjecte líric d’aquestes pàgines es caracteritza per un to messiànic, crepuscular i elegíac. Amb tremendisme, i un alè visionari que engendra metàfores d’impacte, proposa un fragmentat cant de devastació que es presenta en segments que combinen els versos lliures i els poemes en prosa. Si entra boira no tendré on anar sembla una hibridació de L’Spleen de París de Charles Baudelaire i de l’Antologia de Spoon River d’Edgar Lee Masters. Així cada poema esdevé un epitafi: “Avui el temps passat té el regust / de les urnes funeràries”. Amb cada lament es desintegren moltes coses, sobretot els fonaments ancestrals i primordials de la nostra societat mediterrània en mil i un desastres que confirmen les degradacions del nostre present immediat: “Prest no tendrem més pa / que el que ens duran els corbs.”
Les influències més clares i directes són les Sagrades Escriptures, Salvatore Quasimodo, William Faulkner i T.S.Eliot (“Potser l’abril no és el més cruel dels mesos”). De l’autor de The Wasteland Vidal Ferrando eixampla el concepte de “mort per aigua” –n’hi ha moltíssima dins Si entra boira no tendré on anar i sempre és sinònim de destrucció, ja sigui amb la forma de diluvi, inundació o ofegament– i l’aprofita per atacar la postmodernitat, líquida tal com Zygmunt Bauman la va condemnar. Tanmateix, si l’aigua no ens aniquila ho faran els eclipsis, la neu, la indiferència o el conformisme. En aquest sentit tot el volum és dramàtic.
Davant tanta runa, només se salven el Paradís de la infantesa (“d’aquell noi que cada estiu caminava descalç com qui trepitja estels”) i l’amor, idea que lliga molt bé amb els temperaments filosòfics de Simone Weil o amb les obres d’Iris Murdoch ja que, malgrat tot, l’esperit d’Eros encara té el poder de redimir i és el motor de l’univers, mecanisme de salvació. En contraposició a aquest ideal, els pocs versos positius i esperançadors (“Sabia indrets / on creixien en majestat les meravelles”) no permeten caure en el parany de la nostàlgia, ja que no obliden que, en un passat no gaire remot, va tenir lloc la duríssima experiència de la repressió de la dictadura franquista: “susbistíem / entre esgarrifaments i brots psicòtics, / drogats de dogmes i d’escombraries.” Al final, irremeiablement, el subjecte líric acaba fonent-se amb la desaparició: “Me n’he d’anar. Massa aldarull, massa nit, / massa algoritmes” i “Jo som el que no hi és”.
Si entra boira no tendré on anar tanca una trilogia poètica que se sustenta en la certesa de l’enfonsament total de la humanitat i en la minuciosa descripció de les aigües desbocades com a portadores de caos. Els dos títols anteriors són Gebre als vidres (Meteora, 2012), cant fúnebre nascut de l’impacte de l’enderrocament de les torres bessones de Nova York, i Aigües desprotegides (Cafè Central/Eumo Editorial, 2018), oració laica que lamenta, entre altres inhumanitats, la situació dels immigrants enfonsats en el més gran cementiri global, el Mediterrani. Finalment, Si entra boira no tendré on anar proclama en vers el que l’autor havia proporcionat en els delirants monòlegs interiors dels personatges folls de les novel·les La ciutat de ningú (Meteora, 2016) i Quan el cel embogeix (AdiA Edicions, 2020). Ens trobem davant la confirmació d’un ambiciós projecte personal que arriba aquí al seu més fosc i definitiu apogeu.
Si entra boira no tendré on anar és un rotund, contundent, implacable llibre de poemes escrit amb la destresa d’un autèntic mestre, un dels nostres més destacats escriptors vius. Amb aquesta obra devastadora, Antoni Vidal Ferrando ha estat mereixedor del guardó poètic més important del país, que li arriba ara com a digna forma de reconeixement, com quan el varen rebre Francesc Garriga o Hilari de Cara, per citar dos exemples il·lustres relativament propers. Tot plegat té un aire de bíblica justícia final.
