El poble de Sant Joan d’Horta va ser annexionat a Barcelona per un Reial Decret de 1903. En aquell moment, el municipi tenia dos districtes: el primer l’ocupava el poble de Sant Joan d’Horta mateix, amb el centre a la plaça Santes Creus, on hi havia l’Ajuntament, i el segon, el que formaven els barris de la Clota, Coll, Vallcarca, Penitents i Sant Genís dels Agudells —més amunt de Vall d’Hebron—: una variada mostra de valls i turons que encara avui representen el sector urbà amb més complexitat orogràfica de Barcelona. La vall que baixava —i baixa— fins a Horta passa entre els turons del Coll i la Teixonera i el Carmel, d’una banda, i el turó de la Peira, de l’altra. El carrer de Lisboa marcaria avui la línia de la vall que recolliria les aigües de la vall d’Hebron i de Sant Genís fins a la vall d’Horta mentre que el passeig de Maragall seria la seva continuació natural cap a la plana barcelonina, un riu d’asfalt que volta la base de l’elevació del Guinardó.
Aquesta complexa orografia marcarà el caràcter d’Horta, que durant anys va funcionar com la bugaderia de Barcelona —per l’abundància d’aigua i molts safareigs—, i també el sentit d’una visita cultural, que és recomanable practicar començant des de dalt i anar baixant —amb costerudes opcions finals per als que vulguin conèixer barris tan típics com el Carmel i tan atípics com la Clota.
La ruta per Horta pot començar a la sortida del Metro de Mundet, des d’on cal pujar una mica per entrar a l’atractiu més exòtic del barri: el parc del Laberint d’Horta, uns jardins neoclàssics impressionants que tenen com a reclam un laberint on és impossible perdre’s. Ho diu la inscripció de la làpida d’entrada:
«Entra, saldrás sin rodeo,
el laberinto es sencillo,
no es menester el ovillo
que dio Ariadna a Teseo»
Els jardins els va fer plantar a finals del segle XVIII Joan Antoni Desvalls —científic i il·lustrat, per formació; marquès de Llupià per herència i marquès d’Alfarràs (família propietària dels terrenys) per matrimoni. Ho va fer amb la inestimable ajuda de l’arquitecte i escultor Domenico Bagutti (Rovio, Ticino, Suïssa, 1760 -1837), que va fer el pla del bosc, el laberint, els temples grecs i les estàtues. A l’entrada del parc hi ha el palau del Marquès d’Alfarràs que, després de 25 anys d’abandonament, serà rehabilitat entre aquest 2022 i el 2023, amb un pressupost de 4,1 milions d’euros, segons va aprovar l’Ajuntament de Barcelona l’11 de gener de 2022.
A la sortida del laberint, amb el Velòdrom en primer terme, ja s’intueix el desnivell que avança sobre Horta i sobre la plana de Barcelona que, des d’aquesta perspectiva, retalla el seu skyline sobre el mar Mediterrani.
Tornarem a la estació de Mundet, no per agafar el metro sinó per salvar l’obstacle de la ronda de Dalt i sortir a l’avinguda de Can Marcet, que ens portarà fins al nucli d’Horta. A la dreta deixarem una de les zones que es van urbanitzar amb motiu dels Jocs Olímpics. A l’esquerra trobarem Can Cortada, la masia més important d’Horta, una de les grans construccions rurals que rivalitzaven, al barri, amb les cases d’estiueig de les principals famílies de Barcelona. Aquesta era la casa pairal dels senyors que van donar nom al barri: els Horta. Aquesta mansió degué ser inicialment una fortificació de vigilància —i en seria testimoni una torre rodona que probablement data del segle XII— i passà a ser casa senyorial entre el XV i el XVI. Can Cortada és avui un restaurant que gaudeix d’un espai privilegiat.
D’aquí al carrer de Campoamor —un dels més amples de l’antic poble i per això conegut històricament com la rambla Cortada—, hi ha un sospir. Ens hi porta el carrer de la Maternitat d’Elna.
Al carrer de Campoamor hi ha encara antigues cases d’estiueig —unes modestes, d’altres més riques, i el convent de les Dominiques de l’Anunciata (núm. 49-61), que el 1907 va ser cremat per incendiaris llogats pel Partit Republicà Radical de Lerroux, com també l’antiga església de Sant Joan d’Horta.
Nits tràgiques i riuades brutes
Tot i estar annexionat a Barcelona, el 1907 Horta era encara un poblet tranquil, amb alguns obrers residents al nucli principal del barri, però amb una demografia molt dispersa per la resta del districte, molts pocs immigrants i certa llunyania de Barcelona. Malgrat això, la Setmana Tràgica va arribar igualment de la mà del president del partit de Lerroux al barri, Ramon Font i Folch, que va voler animar la rebel·lió a Horta. Com que no trobava voluntaris prou violents, va acabar pagant incendiaris a set pessetes i cinquanta cèntims per persona. En va reclutar 49, que, a mitjanit del divendres 30 de juliol, quan la insurrecció a la ciutat ja s’apaivagava, van incendiar l’esmentat convent i l’antiga església romànica de Sant Joan d’Horta, que va ser l’última església cremada a Barcelona durant la Setmana Tràgica. Mai més es va poder reconstruir.
L’actual església de Sant Joan d’Horta està ubicada en aquest carrer de Campoamor. És obra de l’arquitecte barceloní Enric Sagnier, autor també de les Duanes i del Palau de Justícia de Barcelona. Sagnier va simplificar el projecte original de l’arquitecte Ramon M. Riudor i Capella, que tenia un campanar central molt alt. El resultat final és una única nau, d’estil neogòtic amb maó vist, amb un timpà decorat per Armand Olivé Milian i dissenyat per Joan Torras Viver.
Davant mateix de l’església hi ha tres exemples molt diferents d’arquitectures de la segona meitat del segle XIX i la primera del XX. Can Sala, al número 9, és un xalet unifamiliar amb un fals campanar embellit amb vidres de colors a les finestres. Al seu costat, al número 5, una modesta joia modernista que avui és centre d’educació especial, i al número 1, una obra d’Avel·lí Baldellou, una mostra d’arquitectura racionalista amb alguna herència modernista.
Des d’aquí, pel carrer de Palafox anem al carrer d’Horta, l’antic carrer Major, que ja desemboca a la plaça d’Eivissa, actual centre neuràlgic del barri. Hi desemboca igual que hi desembocava fa dos segles un torrent, que era l’antiga funció d’aquesta via. Posteriorment, quan Horta va aprofitar que era rica en aigua per fer safareigs industrials, alguns d’aquests carrers es convertien la nit de dimarts —quan tots desaiguaven alhora— en renovades rieres, però aquest cop brutes i pudentes. Un poema del Primer Certamen Humorístic de la colònia de les Estires, de 1898, recollit a El que és i ha estat Horta, de Desideri Díez, se’n reia:
«Pel carrer Major d’eix poble
lo dimarts a quarts de set,
nos hi engeguen grans regueres
d’un lleixiu brut i pudent».
Una desviació curta, des del carrer d’Horta fins a la plaça de les Masies d’Horta pel carrer Alt de Mariner ens permetrà veure una torre d’aigua, una de les que, des de 1860, garanteixen l’abastiment d’aigua potable als veïns d’Horta des de la mina d’aigua de Can Travi, no gaire lluny de Can Cortada. Està feta de maons i deixa constància, en un racó de la plaça, de l’esforç dels hortencs per controlar l’aigua.
Tornem al carrer d’Horta pel mateix lloc, perquè, abans d’arribar a la plaça Eivissa, hi ha l’edifici de l’antiga Caixa d’Horta, amb una torre campanar i la biblioteca Can Mariner, una de les masies més ben conservades del barri, tot i que l’atapeïment de cases al seu voltant fa que se’n perdi la perspectiva necessària per poder admirar-la. S’ha de pujar vint metres pel carrer del Vent per adonar-se de les seues dimensions.
El carrer d’Horta desemboca finalment a la plaça Eivissa, el centre neuràlgic, comercial i lúdic del barri, un paper que va arrabassar a la veïna plaça de Santes Creus, que originalment era el centre d’Horta i on hi havia l’Ajuntament. Avui la plaça de Santes Creus —a la qual s’hi arriba en dos minuts baixant l’últim tram del carrer d’Horta— ha quedat mig escapçada pel transitat carrer del Tajo i pot passar desapercebuda si no s’hi para atenció. Al voltant de dues palmeres encara es conserva l’antic Ajuntament (ara una ludoteca) i la masia Can Gras, les parets de la qual suen la cansalada de nit allotjant una discoteca de salsa.
La plaça d’Eivissa, en canvi, va guanyar un espai insospitadament ampli quan van traslladar el mercat que n’ocupava tot el centre. En desaparèixer les setanta parades que s’hi atapeïen i ser traslladat el mercat a l’altra banda del carrer del Tajo, el 1951, la plaça del Mercat va passar a ser plaça d’Eivissa i a concentrar la vida del barri. Encara avui, els bancs de la plaça es van omplint d’hortencs a mesura que el sol els va escalfant. Cada matí. Encara avui la plaça gaudeix d’algunes mostres arquitectòniques originals però discretes, com la casa Joaquim Puig i Grau (carrer del Vent, 4), amagada rere algunes cases del carrer d’Horta o la modernista Casa Eugeni Borràs que avui està ocupada pel Frankfurt Julia i és obra de l’arquitecte Josep Graner. Al proper carrer de Sanpere i Miquel, als números 25-29, hi ha una altra sèrie de cases de Josep Graner, les anomenades Cases Joan Puigbó. Conserven també l’encant modernista de l’arquitectura discreta (esgrafiats florals i mènsules animals) i un color verd que els dona una personalitat única.
A la mateixa plaça d’Eivissa hi ha una altra Casa Joan Puigbó, una obra totalment diferent l’interès de la qual no és l’arquitectònic sinó el gastronòmic. Als baixos d’aquesta casa hi ha el gairebé centenari bar Quimet d’Horta, inaugurat el 1927, el santuari culinari dels entrepans més famosos de Barcelona, com el «bunyol», de truita amb formatge i alls, o els de botifarra de Solsona amb tota mena de delícies de la muntanya i la mar.
L’altre santuari de la plaça d’Eivissa és la també discretíssima —però ben nodrida de títols de ficció i assaig— llibreria Eivissa, un Aleph del saber hortenc i universal.
Des de la plaça d’Eivissa surten encara dues rutes: una incursió al barri i una excursió al Carmel i la Clota. La incursió ens porta fins al Museu Africà Daniel Comboni pel molt hortenc carrer de Feliu i Codina, que es troba pujant per l’esmentat carrer del Vent i pujant dos travessies el carrer de Chapí. Situat al número 59, el Museu Africà Daniel Comboni està gestionat pels missioners combonians i té uns 400 objectes de 47 ètnies diferents i 27 països. Des de joguines a armes i objectes de vudú. Els grups poden concertar les visites prèviament al telèfon 934 278 577, però l’única oportunitat de visitar-lo lliurement sense visita concertada és els dimecres de 17 a 20 hores. De tornada es pot passar pel costat del turó de la Peira —una opció per caminar-hi més, si es vol— i la plaça Bacardí per tornar a Santes Creus.
L’excursió ens portarà al barri de la Clota, però passant, abans que res, pels carrers d’Horta que més ens poden donar una idea de l’antic barri que concentrava bona part de la seua activitat en la bugaderia artesanal —que després seria més industrial. Des de la plaça de Santes Creus, un trajecte no gaire llarg però costerut —primer pel passeig de Maragall avall i després pel carrer de Granollers amunt— ens durà fins al carrer d’Aiguafreda, on sobreviu l’últim carrer de bugaderes. És un carreró humil, aturat en el temps, encantador per la seua senzillesa i la cura que els propietaris tenen del carrer, la vegetació i l’estructura original. L’accés és tancat als no residents. Moltes d’aquestes cases tenien —i algunes encara el conserven— sengles safareigs al davant mateix de la casa. Accés a l’aigua i desguàs natural era l’únic que necessitaven. La inexplicable supervivència del carrer d’Aiguafreda en la Barcelona del segle XXI mereix una visita. Discreta i respectuosa amb els veïns.
Des d’aquí, baixant una mica per un dels últims carrers sense asfaltar de Barcelona i pujant, a la dreta, per un corriol que dona accés a unes escales s’arriba al carrer de Santa Joana d’Arc, que ens portarà, trencant pel carrer de Dante Alighieri al Carmel. Travessarem la rambla del Carmel (el centre lúdic d’aquest barri popular, populós i treballador), continuarem per l’esmentat carrer de Dante Alighieri (el més comercial) i baixarem pel carrer d’Argimon fins al carrer de Lisboa. A l’altra banda apareix el barri de la Clota, un dels pocs que mantenen horts tradicionals al vessant de la muntanya mentre la llera de l’antic barranc (el carrer d’Alarcón) s’ha omplert de tallers. Seguint el carrer de Lisboa podrem veure, al carrer de la Puríssima, la torre mirador de la Clota, popularment coneguda com la torre del Capritx, perquè es va construir —segons conten— a petició expressa de la propietària d’aquesta casa, que volia veure el mar. Encara que sembla una torre d’aigua, no ho és. Si s’albira el mar, tampoc no és segur.
Tornarem una mica enrere i baixarem pel carrer Alarcón per a buscar l’estretíssima entrada al costerut carrer Bragança (a l’esquerra). Un viatge a una Barcelona que està desapareixent ràpidament. Es pot pujar fins a l’Avinguda Cardenal Vidal i Barraquer, tirar a la dreta i baixar pel camí de Sant Genís a Horta, on s’hi amaga la noble Torre Jussana, una casa senyorial d’estil afrancesat construïda el 1925 sobre la base d’una antiga masia del segle XVII.
Cal deixar-se portar per el pendent, entendre com l’aigua baixava per aquestes valls, com el carrer del Marquès de Castellbell desemboca al carrer Lisboa on, més avall, trobarem nombroses parades d’autobús i els accessos al metro, estació d’Horta, amb sortides al carrer Lisboa i a la mateixa plaça Eivissa.
