El centre cultural de Lublin, un convent renovat de l'any 1725 en ple centre de la ciutat, se suposa que és un lloc d’ “igualtat, fraternitat i llibertat", segons els seus estatuts. Aquests dies, aquesta aspiració s'està demostrant a la vida real. Al soterrani, sota una enorme pancarta que hi ha al sostre amb els colors de la bandera ucraïnesa, l'equip que coordina l'ajuda als refugiats treballa intensament.
"Lleialtat a Ucraïna", és el seu lema. Cada pocs minuts s’apunten nous voluntaris. "La voluntat d'ajudar és enorme", diu Anna Dąbrowska. Es tracta d'una activista amb molta experiència que va generar molta popularitat a la tardor. Durant aquell temps, el dictador bielorús Alexander Lukaixenko va aconseguir portar diversos milers de refugiats de Síria i altres regions en conflicte cap a la frontera polonesa. No obstant això, Varsòvia no va tenir pietat i va bloquejar aquests viatges cap a la Unió Europea. Dąbrowska va estar rondant pels boscos de la frontera per ajudar als que van aconseguir travessar-la de totes maneres.

En aquest moment, camina ràpidament per les sales del centre cultural, i el seu telèfon sona constantment. Ella esperava trobar una mica de temps per a avançar la seva tesi doctoral aquest mes, sobre "Els migrants ucraïnesos a Polònia des del 2014". De fet, el dijous passat al matí estava asseguda amb el seu marit en un tren amb destinació a Berlín, amb ganes de passar un parell de dies explorant la capital alemanya.
Però només van arribar a Varsòvia. Va ser llavors quan van començar a esclatar els primers míssils a la part limítrofa oriental de Polònia. Dąbrowska i el seu marit van prendre un cafè ràpid i van tornar a Lublin. "El pitjor escenari que podíem imaginar era l'atac a tot el país, la invasió", diu. "Sabíem que arribaria un número insòlit de refugiats". Només en els primers quatre dies, les autoritats d'immigració poloneses van comptabilitzar l'arribada de 213.000 ucraïnesos. I és probable que Polònia continuï sent el país d'acollida més important de la UE. Polònia, d’entre tots els llocs.
El país, després de tot, està governat per un govern nacional conservador des del 2015 i els últims anys ha procurat, de manera regular, elaborar una política d'immigració que funcioni a la UE. Junt amb Hongria, la República Txeca i Eslovàquia, Polònia ha bloquejat la introducció d'un sistema de quotes per a la distribució de refugiats dins de la UE. El país està construint una tanca alta per impedir que els refugiats travessin la frontera des de l'est, i les enquestes mostren que la majoria de la població del país dona suport a la proposta de restricció.
L'enorme ona de solidaritat amb Ucraïna contrasta amb aquesta tradició més aviat recent.
Malgrat que la història entre Polònia i Ucraïna hagi estat difícil i a vegades recoberta de sang, el govern s'ha posat clarament del costat de Kíiv i ha autoritzat el lliurament d'armes. Varsòvia està fent de mentor d'Ucraïna a la UE. Abans que el Primer Ministre Mateusz Morawiecki volés a Berlín per a negocis, va dir: "és necessari que hi hagi una ajuda real en matèria d'armes. Els soldats ucraïnesos també lluiten per la nostra llibertat".
La voluntat d'ajudar entre particulars és impressionant. En un punt de recollida darrere del pas fronterer de Dorohusk, els voluntaris serveixen sopa i reparteixen caramels als nens. S'han retardat molt a l'hora de classificar les diferents donacions que han rebut. En una carpa hi ha bosses de plàstic apilades, plenes de fideus, bolquers i mantes. Davant d'aquesta hi ha un munt de persones amb cartells: "Qui vol anar a Varsòvia? Qui va a Cracòvia?". Aquests serveis de transport són benvinguts des que els ucraïnesos que no venen amb cotxe necessiten un mitjà de transport per a arribar fins als seus amics i familiars que treballen i viuen a Polònia.

Hi ha ajudants com la Katarzyna Sokołowska que van més enllà. La trucada es va produir el divendres a la tarda, quan una amiga li va preguntar: "Tinc aquí a una dona amb dos nens petits i tenen fred. Pots acollir-los?". Dues hores després, Alyona, de 10 mesos, Timur i Aleksandra, de dos anys i mig, procedents de Kíiv, es van instal·lar amb la família Sokołowska.
Viuen en una casa espaiosa, a vint minuts de Lublin, amb un pati gran que sembla un parc, amb camins de grava. Katarzyna Sokołowska s'ha descarregat una aplicació de traducció per a facilitar la comunicació. "Funciona sorprenentment bé", diu. Treballa com a agent de duanes en una empresa d'importació i exportació, i el seu marit és venedor d'automòbils. El seu marit va portar una furgoneta de l’empresa perquè també hi hagués espai per als convidats.

Sokołowska desborda energia, participa en una espècie d'iniciativa ciutadana, recull queviures per als necessitats i ofereix formació a d’altres. "És obvi que també hem d'ajudar als ucraïnesos", diu. Mentrestant, el seu fill Szymon, de 13 anys, juga tranquil·lament amb una pilota d'un costat a un altre amb la petita Aleksandra. Explica que gairebé un centenar de famílies del seu cercle extens de coneguts han acceptat acollir ucraïnesos. Algú truca a la porta i deixa aliments i productes d'higiene. "Donarem aquestes coses als amfitrions polonesos que no tinguin diners però que tinguin espai per a allotjar als seus hostes". A casa dels Sokołowski, està a punt començar el primer àpat conjunt amb l’Alyona i els nens: sopa, costelles de porc i patates. "Molt polonès".
"Les finestres de casa nostra estaven destrossades"
La roba dels convidats ja està a l'assecadora. Els nens s'han banyat i l’Alyona ha pogut dormir una mica. Viu a l'habitació del segon pis i ha donat un nou ús a la taula de ping-pong que ara fa servir de canviador. És una dona prima d'uns trenta anys amb el cabell tenyit que es mou per la casa amb un vestit de pelfa. Els seus amfitrions han dit que pot menjar tot el que hi hagi a la nevera.
Diu que treballava en una empresa de mobles d'oficina a Kíiv, i que el seu marit li va dir que marxés després de les primeres notícies de bombes i míssils. No va sentir ni va veure res, però dijous al seu barri de Kíiv feia olor a cremat i a metall. Havia planejat que el seu marit només la portés al poble de Konotop, que està al nord, on vivia de petita i on la seva família encara hi té un apartament. "No crec que hi hagi molts conflictes en una ciutat tan petita", va pensar. "Però just el primer dia, una columna de tancs sense l'emblema nacional bielorús va travessar la ciutat. Sembla ser que disparaven per a intimidar-nos i les finestres de casa nostra estaven destrossades, segons ens expliquen els nostres veïns".

Així que la família es va unir a l'embús de les carreteres a la frontera polonesa i el seu marit va tornar a Kíiv. "Ell em diu que només està ajudant en el sector mèdic. Però crec que està minimitzant el perill per a no preocupar-me", diu l’Alyona. Malgrat tot, té sort, no només amb els Sokołowski. La seva mare viu a València des de fa 10 anys, i l’Alyona planeja viatjar cap allà amb els seus fills els pròxims dies i refugiar-s’hi una temporada. "No tinc ni idea del que passarà després d’això".
Katazyna Sokołowska diu que acollirà a altres refugiats quan l’Alyona se’n vagi cap a València. Diu que actualment és important "tenir un gran cor". Qui sap si d’aquí uns anys, seran ells mateixos els qui hauran de fugir. "Qui sap què més vol Putin".
Dins del centre cultural de Lublin, la multitud continua sent nombrosa al vespre. Els representants de l'Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR) es van trobar allà i van rebre una actualització d'Anna Dąbrowska. Segons ella, els polonesos són tan hospitalaris perquè coneixen als ucraïnesos i se senten culturalment pròxims a ells. "Se senten alleugerits: aquesta vegada ve gent blanca, i no uns musulmans".
Dąbrowska es veu dividida: d'una banda, s'alegra que els seus conciutadans tinguin voluntat d’ajudar, però per una altra diu que el que sembla importar als polonesos no és el grau de necessitat que tingui algú (els sirians també venen de la guerra), sinó la religió i el color de la pell. Espera que vinguin centenars de milers d'ucraïnesos més. "Esperem que la voluntat d'ajudar duri i no s’esfumi d’aquí un mes".
Traducció de Laia Blanch