Des que fa dos anys es va inaugurar la nova seu de la Fundació Mapfre al Port Olímpic s’han dut a terme diverses exposicions, totes elles dedicades a la fotografia, ja que per això es va crear aquest espai, on s’han pogut contemplar els treballs de Paul Strand, Bill Brandt, Gary Winogrand, Nicholas Nixon i Claudia Andújar, entre altres, si bé a l’anterior seu de la Casa Garriga i Nogués ja s’havien dut a terme moltes exposicions de fotografia, com per exemple les de Carlos Pérez Siquier i Brassaï.
En un primer moment, el fet de traslladar la seu al Port Olímpic semblava agosarat, ja que la Casa Garriga Nogués està situada en un lloc molt emblemàtic, al costat d’altres espais significatius de la ciutat, però amb el poc temps que porta oberta ja ha rebut un gran nombre de visitants, i forma part dels centres més importants en l’àmbit fotogràfic de Barcelona com són la Fundació Colectania, Valid Photo, La Virreina Centre de la Imatge i el nou espai de FotoNostrum, entre altres.
Lee Friedlander. Un fotògraf bolcat en el paisatge urbà
Lee Friedlander (Aberdeen, Washington, 1934) es va formar a l’Art Center School Design de Los Angeles. Va començar a interessar-se per la fotografia de ben jove, quan anava a l’Institut. Als 18 anys se’n va a viure a Nova York, on desenvolupa la seva carrera com a fotògraf a les revistes Sports Illustrated, Holiday i Esquire. Al mateix temps, s’endinsa en el terreny musical, ja que fa portades de discos de vinil dels millors músics de jazz del moment com Duke Ellington, Sara Vaughan, Miles Davis o Count Basie. L’any 1960 rep la beca Guggenheim per poder dedicar-se totalment a la fotografia. Tres anys més tard va fer la primera exposició individual a la George Eastman House de Rochester, Nova York, que li va organitzar Nathan Lyons, comissari i fundador de diverses entitats fotogràfiques. El 1969 publicà el seu primer llibre Work from the Same House Photographs and Etchings, on apareixen gravats del pintor de l’art pop i pioner del happening Jim Dine. La primera vegada que es va poder veure el seu treball a Espanya va ser a l’IVAM de València, el 1992.
Lee Friedlander juntament amb Diane Airbus, Garry Winogrand, Richard Avenon, Irving Penn, Steve McCurry, Joe Rosenthal i Arnold Newman són els artistes més importants i significatius de la fotografia de la vida quotidiana, social, del retrat, la publicitat i sobretot, del fotoperiodisme. Precisament l’obra de Friedlander gira entorn d’aspectes relacionats amb la vida quotidiana, cercant imatges plenes de “metàfores visuals de difícil comprensió, malgrat la seva aparent quotidianitat, la seva mirada crítica, ha reflectit, encara amb uns propòsits estrictament formals, l’enormitat i el caos de la societat americana”.
Exposició Lee Friedlander
L’exposició es divideix en diversos apartats cronològics i temàtics que el seu comissari Carlos Gollonet, conservador en cap de fotografia de la Fundació Mapfre, ha considerat més adients perquè el públic pugui adonar-se sobretot de la manera de veure la realitat del seu país. Una realitat que va més enllà de la seva ciutat, ja que també reflecteix qüestions del dia a dia d’una societat, l’americana, que també podríem extrapolar-la a l’europea, atès que, segons Gollonet, les seves fotografies constitueixen una mena de “teoria de l’atenció: no hi ha res mancat d’importància, tot pot resultar interessant. No són necessaris trucs ni artificis, basta la simple contemplació intel·ligent d’allò que veiem per fer entrar, mitjançant l’enquadrament, la imatge en el món dels significats”.
Anys seixanta
Degut als encàrrecs que rep viatja sovint pels Estats Units, interessant-se sobretot pel món del jazz, ja que el director de la firma discogràfica Atlantic Records, Marvin Israel, li demanà fer una sèrie de retrats dels principals músics d’aquest estil musical nascut a Nova Orleans, ciutat que visita assíduament, mostrant aspectes culturals i de la vida quotidiana que resten plasmats en alguns dels seus llibres, com The Jazz People of New Orleans, American Musiciens i Playing for the Benefit of the Band. El primer d’ells va rebre la primera de les tres beques Guggenheim que li van concedir al llarg de la seva vida.
En aquest primer apartat, mentre el públic va observant les fotografies, les úniques en color que hi ha a l’exposició, s’escolta música de jazz de fons, i s’aconsegueix que hi hagi un diàleg entre l’espectador i l’obra. Veiem imatges d’una jove Sara Vaughan, fumant i en plena actuació (1956) i de Miles Davis (1969), observant seriós la càmera. També hi ha obres on veiem altres músics: Duke Ellington (1956), King Curtis (1966), Aretha Franklin (1967), Ornette Coleman (1960), Ray Charles (1959), John Coltrane (1956), Ruth Brown (1956), etc. Totes les fotografies les va fer a Nova York.
A Nashville va dur a terme una sèrie de fotografies on la televisió és la protagonista, ja que apareixen diverses escenes d’alguns programes o pel·lícules, en els quals se centra principalment en la figura femenina. Els aparells estan disposats en diferents espais de la casa, on també mostra altres àmbits més personals, com un llit encara per fer o el bany amb unes tovalloles penjant d’un estenedor.
Hi ha un grup de fotografies que l’artista va fer durant un viatge per Espanya a mitjans dels seixanta, com per exemple una fotografia de 1964 on es veu un taxi en primer pla i al seu darrere el teatre de music hall El Molino, situat al Paral·lel de Barcelona. Altres imatges són les d’un nen vestit de persona gran o jugant davant d’un aparador on es reflecteix el que succeeix en aquell moment al carrer. També fotografia diverses ciutats com Cincinnati, Baltimore, Tampa, Nova York, Texas o Detroit, on representa escenes que passen en els interiors de les botigues vistes des del carrer a través dels aparadors, on tots els personatges que apareixen estan mirant a la càmera.
Anys setanta i vuitanta
Als anys setanta, Friedlander va creant el seu propi llenguatge, per això “les anteriors juxtaposicions disminueixen, en una organització de l’espai que resulta menys caòtica”, pel fet que les imatges les transforma com si fossin collages i també perquè sorgeixen unes ombres degut a la mateixa càmera, o bé provenen del mateix artista.
El paisatge urbà i rural passa a ser el principal motiu de les seves fotografies dels anys setanta, com per exemple veiem a la font i estàtua Corredor en memòria de Harry Kiener al Gateway Wall de Missouri (1972), de diferents cases d’Atlantic City (1969) i Los Angeles (1972), i de la natura a Suffern (1975) i Pomona (1977), ambdues localitats de l’estat de Nova York. El 1976 va publicar el llibre The American Monument, on a través de 200 fotografies es podien veure monuments de diferents ciutats del país que el comissari associa a les imatges que el fotògraf francès Eugène Atget feia regularment de París. Aquest treball va ser un encàrrec amb motiu del tricentenari dels Estats Units.
El tema del nu també hi és present a l’exposició. Es tracta de nus femenins, dels quals Carlos Gollonet creu que “no fa fotografies de nus, sinó que aquests es converteixen en fotografies”. És cert que les dones que representa són joves i atractives, estirades al llit o en un sofà com si fossin models d’un pintor, però en realitat no existeix el concepte de “voyeurisme”, sinó que el que pretén és mostrar el cos femení de la manera més natural i real possible.
El retrat, tant individual com familiar, reflecteix perfectament el seu pensament obert i lliure, amb una certa dosi de surrealisme i d’ironia, tal com es pot apreciar en alguns retrats dedicats a la seva dona Maria, entre els anys 1959 i 1997, on se la veu parlant amb altres dones, dormint, conduint, sortint del bany, dins de l’habitació d’un hotel o fent de turista. Fa més de sis dècades que conviu amb ella i és ben obvi “l’afecte que li té, el que no evita els reflexos o que aparegui l’ombra de l’artista per crear una juxtaposició entre els motius de la composició”.
Anys noranta
En aquesta dècada fotografia el desert de Sonora a Arizona, i també fa alguns autoretrats mostrant-se en diferents posicions. Estan realitzats a Tòquio, Oregon, Texas i Chicago. Hi ha una sèrie d’imatges on es veu uns teleoperadors d’Omaha mentre estan treballant, amb els ulls tancats, totalment concentrats en la seva feina, que és la d’atendre al públic. En aquestes fotografies, totes elles de gran format, “els individus no posen i la seva proximitat amb l’artista és tal que fa la sensació que aquests caps estan parlant amb ell a través dels seus cascs o potser amb l’espectador que contempla la imatge”.
També es mostren un gran nombre de retrats de diversos personatges a casa seva, bé mirant la càmera o bé fent diverses tasques. Un d’aquests personatges és l’artista de l’art pop R. B. Kitaj tocant-se els ulls com si estigués concentrant-se en el seu taller.
Anys 2000 i 2010
D’aquest període cal destacar unes fotografies fetes a Barcelona, l’any 2007, on representa diverses escenes de la Sagrada Família, i curiosament el temple està en segon pla i, en canvi, unes plantes o una paradeta de souvenirs són les protagonistes. Una altra ciutat que també mereix la seva atenció és Nova York, a través de mostrar els seus gratacels, però amb la singularitat que ho fa a través dels vidres dels aparadors.
La seva atracció pel paisatge rural resta palesa en alguns dels parcs més importants del país, com són els parcs nacionals de Yosemite, Canyó de Chelly, Pont Lobos, Grand Teton i el Gran Canyó. Els representa des d’una visió molt particular, gairebé arquitectònica, mitjançant les esquerdes i fragments de les parets de les muntanyes o des d’una òptica abstracta dels boscos nevats, de les branques enteranyinades, els camps florits o els núvols que es reflecteixen en els llacs.
Finalment, hi ha uns autoretrats on se’l veu al llit d’un hospital, on s’aprecien els cables, els pegats i les cicatrius que cobreixen el seu cos nu. El comissari assenyala que el primer que va fer l’artista després de l’operació era “demanar la càmera. Ho fa compulsivament; és la seva manera de connectar amb el món”. De fet, retratant-se a si mateix, després de despertar-se de l’anestèsia, ja demostra la seva manera de ser, entre irònica i humorística, però amb la sana intenció de celebrar, d’alguna manera, el retorn a la normalitat.
Lee Friedlander
Comissari: Carlos Gollonet
Centre de Fotografia KBr de la Fundació Mapfre
Av. Litoral, 30. Barcelona
Fins al 28 de maig 2022