—És una barreja, perquè hi ha moltes coses del que explicava l’avi. I després hi ha coses que ell va escriure, que és part de la descoberta que ha portat la investigació del llibre. Hi ha coses que va escriure més genèriques d’història local i hi ha algunes coses més d’ell, algunes que no sabíem i que ha sigut una sorpresa trobar-nos.
—Però això és la sorpresa final. No fem espòilers.
—No. A l’hora de recopilar tota la documentació i fotografies que havia guardat —aquelles coses que trobes als calaixos dels avis—, em vaig trobar aquesta sorpresa i vaig anar recomponent el trencaclosques amb tot el que he anat trobant. Sí que he entrevistat alguns amics i un cosí de l’avi que són uns deu o dotze anys més joves. Hem fet una mica de detectius tota la família: les meves ties, el meu pare...
—Fins i tot va fer que les seves tietes entrevistessin el cosí del seu avi, l’Eduard Becana.
—Més o menys. Com que jo estava preparant el llibre, jo els hi anava preguntant coses, a les meves ties i al meu pare: què en sabeu d’això? I d’allò altre? Vosaltres ho sabíeu? No, però l’Eduard ho deu saber”. I elles mateixes van dir que hi anaven. A més a més, l’Eduard és gran i és anar-hi a passar estona. Però han sortit coses molt interessants d’aquestes converses també.
—Els records són sempre traïdors. Va consultar fonts històriques, també?
—Sí, hi ha molta història local, tot i que la meva idea és que això passa a Canet, però hauria pogut passar en qualsevol altre lloc. D’aquí ve que li digui la Vall de la Llum, per no parlar de Canet sempre amb el seu nom sinó de recrear el Canet de l’època. Perquè segurament és un Canet envernissat per la meva memòria, una mica nostàlgica. Però sí, totes les dades i històries que hi ha són de veritat, tot i que les he posat en un context que poguessin ser assumides per qualsevol lector de qualsevol lloc. Canet és qualsevol poble de Catalunya.
—Per què opta per fer aquesta barreja de periodisme i narrativa?
—No sé si me’n surto molt bé. A la cosa periodística sí que ja fa molts anys que m’hi dedico. N’hi ha, fins i tot, una mica d’anàlisi d’una època concreta. Però de crear aquest fil resseguint la història del meu avi, no sé si me n’he sortit del tot. Crec que el meu avi ha anat reclamant més protagonisme a mesura que ho anava escrivint. No sé si he estat prou hàbil perquè algú que ho llegeixi digui que és una novel·la. No ho sé. És una novel·la, però està clar que no és ficció...
—Ho hem de considerar no ficció?
—Sí, jo crec que sí.
—De fet, vostè explica sensacions i pensaments seus de quan està morint l’avi, està treballant però vol anar-hi a veure’l en plena pandèmia...
—Sí, sí, la meva voluntat és que tot sigui veritat. Per tant, el gènere és una mica... transgènere.
—El més difícil és narrar detalls de la infància i la maduresa del seu avi, moments que vostè no ha viscut i que, per tant, sempre explica amb una certa distància.
—Hi ha una part —i crec que això és culpa del periodista que porto a dins—, que és analitzar: per què va fer les coses? Sobretot més d’adult, perquè de nen tot és innocència i, per tant, és la història del nen que observa el poble des de la rereguarda, que passa gana, que veu bombes i armes arreu, violència, disputes familiars... El nen que s’ho mira és un tipus d’observador. El que després té més protagonisme, a nivell de l’empresa local, de la família, a nivell polític —des de l’antifranquisme del moment—; un cert col·laboracionisme també perquè s’involucra en l’Ajuntament quan encara és franquista, però d’una manera concreta. Tots aquests grisos són els que, com a periodista, tenia ganes de conèixer.
—I li surten preguntes que tampoc es poden acabar de respondre.
—He intentat recompondre la vida de l’avi i he intentat encaixar algunes peces. Hi havia interrogants difícils de resoldre.
—Totes les fonts històriques confirmaven els records familiars? Penso en aquell que està davant l’església, quan crema, dient “Ara va bé, ara va bé”. I per què no diu els noms reals d’aquestes persones?
—De la meva família sí que hi surt tothom amb el seu nom i cognom, i sovint amb el motiu familiar, que ho fa més humà. Però en el cas de la resta de gent del poble he preferit no posar el nom perquè preferia explicar bé el que va passar. He sacrificat els noms de les persones protagonistes perquè els seus fills o nets no es poguessin sentir incomodats. És una llicència que m’he pres justament per ser més fidel als fets.
—Va agafar com a model algun llibre de memòries familiars?
—Sí, el del Toni Sala, Una família; els del Vicenç Villatoro, que en té dos, un de la família de la mare i l’altre, del pare [Un home que se’n va (Proa, 2014) i La casa dels avis (Proa, 2021)], que curiosament, per part de mare està lligat a Canet. I un besavi d’en Villatoro surt a aquest llibre perquè eren llauners, eren competència de la meva família als anys vint. I en Rafel Nadal, que, en els últims anys, és el gran escriptor de memòries familiars de Catalunya. Però també he llegit moltes coses de Josep Pla per l’època, per buscar referents de la manera d’expressar, de buscar paraules, de descripcions de paisatges.
—No heu fet servir l’estil de Villatoro, Sala o Nadal, però.
—No, a mi, com a lector, m’agrada que hi hagi sorpreses i, en aquest sentit, he disposat la informació de manera que hi hagin uns quants artefactes que esclaten de tant en tant, perquè es mantingui el ritme i les ganes de seguir llegint.
—Quins són els seus referents literaris?
—Ara mateix estic llegint molta literatura de dones, perquè estic descobrint una perspectiva de gènere de la història recent, i estic llegint Siri Hustvedt, que m’agrada bastant, i Maggie O’Farrell. L’últim que he llegit és Hamnet, sobre la dona de Shakespeare. Està molt bé. Aquests són els últims que he llegit.
—Però no hi ha autors o autores que siguin referents?
—Després llegeixo literatura popular: Joël Dicker, perquè el trobo divertit, i també algunes de Ken Follet, sobretot les més lligades a l’actualitat, perquè trobo que estan ben travades i m’ho passo bé llegint-los. Però els llibres que m’han agradat més per les descripcions dels personatges és Jonathan Franzen, l’autor de Les correccions, Llibertat i, ara, Cruïlles. El trobo espectacular.
—El final té la sorpresa d’un text del seu avi que explica el seu veritable origen i per què vostè l’anomena tot el temps V. És el fragment emocionant de la novel·la.
—Una cosa que no havia pensat mai del meu avi —perquè era el meu avi— i ara he descobert és l’avi adolescent, l’avi nen i l’avi infant. Ara que educo els meus fills, m’adono de com són d’importants els primers anys de vida del nen. I en aquell moment hi havia un element que no encaixava en la vida del meu avi i que és important. Per mi és determinant i per això ho guardo per al final, perquè et dona una visió que, en certa manera, et fa reinterpretar tota la resta de la seva vida —fins i tot en el seu paper com a avi.
—No revelem res si diem que descobreix que és adoptat, tot i que aquest és un tema tabú a la família. És curiós com les famílies guarden com a secrets —com a coses que no es poden parlar— coses que tots saben.
—Sí, trobo que és molt català això.
—També diu que és molt català no mostrar els sentiments.
—Jo, quan escrivia aquesta història, me la imaginava com la d’un avi qualsevol i potser buscava explicacions, no necessàriament en la voluntat de les persones sinó en el context. I penso que una part d’aquests silencis tenia aquesta causa, tot i que també tenen a veure amb una guerra i una postguerra. No m’imagino, en una situació de guerra on la gent mor, tertúlies com les que estem escoltant ara a les ràdios i les teles. Si les paraules tenen conseqüències violentes, no dius moltes coses. Això, portat a un àmbit més íntim, també crec que hi ha coses que les famílies no diuen però que són allà. I pesen en la vida de la gent.
—I creu que això passa més a Catalunya que en altres llocs?
—No ho sé. Diria que és un caràcter molt català que no es veu tant en altres latituds, on la gent és més apassionada i més de cridar més. Potser els catalans som un poble mesell o potser som un poble acostumat que ens fotin castanyes, però...
—Però els silencis també són importants al teatre de García Lorca, per exemple...
—Sí, sí. Home, també és un poble acostumat a rebre. Hi ha una mena de silenci, molt omertà, que va més enllà de la família i que és molt mediterrani. Perquè hi ha diferents tipus d’autoritat; hi ha l’autoritat oficial però hi ha també el capo, un sistema de control social basat en què ningú destaqui gaire i que ningú expliqui gaires coses.
—Vostè ha sentit mai aquesta repressió dels sentiments a escala familiar?
—Som molt seriosos a la meva família. Això pot ser a causa del caràcter del meu avi, tot i que la meva àvia —la seva dona— era molt més oberta, molt més directa, molt més alegre. Però no, no he tingut mai cap problema... La meva homosexualitat, que és el gran tema que d’adolescent em va afectar més, se la van prendre bé. A mi em va costar. És un tema més interior meu. El meu avi (segurament perquè el vaig agafar gran) també s’ho va prendre bé. Potser si hagués sigut més jove, hauria estat més reticent.
—També explica la història d’un cosí del seu avi que era homosexual, en una altra època, i sobre el qual també hi plana un silenci familiar.
—Crec que aquesta és una de les històries que, si el meu avi hagués explicat des de la seva perspectiva, no li hauria donat tanta importància com li he donat jo. Jo he buscat més context, més informació. El que jo sé que va passar entre l’avi i l’Eduardo, diguem que ho he recreat i li he donat més forma i context, perquè els fets concrets són molt escadussers: el meu avi va saber això i el meu avi va reaccionar de tal manera. Però després hi ha tota una vida de cosins en què el meu avi es fa càrrec d’una circumstància, la del seu cosí, i de forma molt paternalista la viu com si tingués una tara, el seu cosí. Segurament en aquell moment el seu cosí necessitava molta ajuda social: de reconeixement, de suport. I és aquesta la funció que acaba fent el meu avi. Però, vist des del punt de vista actual, potser es veuria com un excés de paternalisme i una falta de comprensió real dels sentiments i necessitats del seu cosí.
