L'any 2017 l’empresa càrnia La Selva va complir un segle de vida, cent anys d’ençà que el fundador, Josep Albertí, originari de Campllong, va posar en marxa, del bracet de la seua esposa Mercè Bosch, una modesta carnisseria. D’aquella tenda que començà per proveir el veïnat i, a continuació, els establiments dels municipis veïns, s’ha passat a una gran planta de producció (32.000 metres quadrats). A hores d’ara, La Selva elabora al voltant de 13 milions de quilos de productes per any, dels quals aproximadament un 20% es destinen a les exportacions.
El salt endavant d’aquesta empresa familiar no s’explica sense els encerts dels qui n’han dut les regnes. L’aposta per la cocció en llauna del pernil cuit, a la dècada dels quaranta, per part de Joaquim Albertí, fill del fundador, catapultà l’empresa, que, temps a venir, ampliaria la seua gamma de productes. L’automatització dels processos, l’aposta per la innovació i la qualitat de la matèria primera han convertit La Selva en una de les empreses de la indústria càrnia més importants de les comarques gironines i un referent a tot l’Estat.
Ara, La Selva s’ha situat també en l’avantguarda, a ser una de les primeres empreses privades gironines que ha fet l’autoavaluació de l’economia del bé comú. El feren per primera volta el 2019, amb la participació d’una trentena de treballadors i treballadores, i serví per detectar, internament, aquells punts on l’empresa, des del punt de vista de la responsabilitat social i mediambiental, tenia marge de millora. Obtenir la certificació de benestar animal; minimitzar els elements plàstics que s’utilitzen en el procés productiu i en els envasos; definir els indicadors de la petjada de carboni; reduir el consum d’aigua... foren algunes idees de millora que sorgiren d’aquell balanç, que hauran de revisar durant aquest 2022. “Tenim un compromís amb el territori, amb els proveïdors, els treballadors i els clients. Treballar per l’economia del bé comú ens ajuda a reforçar aquest compromís”, expliquen des de La Selva.
El de l’economia del bé comú (EBC) és un concepte que s’ha obert camí en l’última dècada, tant en el món de l’empresa com en el de l’acadèmia. I tot i que al principi sonava a excentricitat, aquest plantejament a favor d’una economia més humana, que no mire només el compte de resultats, concita cada volta més interès. El nombre d’empreses que s’hi adhereixen creix, a poc a poc, i la consistència acadèmica s’incrementa. De fet, entre els dies 9 i 11 de març, València va acollir el II Congrés Internacional sobre Sostenibilitat i Economia del Bé Comú, en què participaren una trentena d’experts en aquesta matèria de la Unió Europea i Amèrica Llatina.
El País Valencià ha estat, a Espanya, un territori pioner en aquesta matèria. Qui actualment ocupa la Conselleria d’Economia Sostenible, Rafael Climent, ja va apadrinar aquesta filosofia quan era alcalde del seu municipi, Muro d’Alcoi, i des que feu el salt a la gestió d’àmbit autonòmic hi ha apostat fort i ferm. D’una banda, propiciant la creació de la Càtedra del Bé Comú de la Universitat de València; d’una altra, obrint línies d’ajudes per a xicotetes i mitjanes empreses, associacions sense ànim de lucre, ajuntaments i mancomunitats adherides a acords i pactes locals per a l’ocupació i universitats que hi estiguen interessades. L’any 2021 s’hi destinaren 700.000 euros, mentre que en els pressupostos per al 2022 hi ha consignats 1,1 milions d’euros en quatre línies d’ajudes diferents. L’Associació Valenciana per al Foment de l’Economia del Bé Comú, fundada el 2015, compta en l’actualitat amb 89 associats, dels quals una vintena són empreses.
D’Àustria al món...
Què és, però, l’EBC? La crisi de 2007 va significar un daltabaix econòmic i va obrir tot un debat a propòsit de la viabilitat i els perjudicis que el turbocapitalisme tenia per a les persones i l’ecosistema. Enmig d’aquest qüestionament, el professor universitari i activista social Christian Felber publica el 2010 el seu llibre l’Economia del bé comú. Com explica Joan Ramon Sanchis, responsable de la càtedra de l’EBC de la Universitat de València, el model plantejat per Felber “no rebutja el mercat com a institució, però sí que qüestiona el seu comportament actual i una gran part de les seues regles de joc, ja que se centra en l’interès individual i permet l’acumulació de la riquesa en mans d’uns pocs”. Per això el que proposa aquest professor austríac és transitar des d’un model basat en la competència cap a un que pose la cooperació, la participació democràtica i la consciència mediambiental en el centre de la seua acció.
Enfront a la lògica de l’acumulació de beneficis, Felber proposa un sistema que garantisca la felicitat i el benestar de les persones. “El creixement econòmic no ha de ser un fi en si mateix, sinó el mitjà per aconseguir els fins del bé comú”, explica Sanchis. En el nivell macroeconòmic, l’EBC proposa mesures com ara la reducció de la jornada laboral (d’entre 30 i 33 hores); l’ús de monedes regionals com a complement a la moneda nacional per evitar l’especulació; la creació d’una zona del comerç just denominada zona del bé comú, o la limitació dels ingressos màxims, a un màxim de 10 voltes el salari mínim.
En el nivell microeconòmic, Felber aposta per fomentar un canvi de paradigma en les empreses. El benefici econòmic, doncs, ja no pot ser l’únic objectiu de l’empresa. Aconseguir un impacte social positiu es converteix en l’altre gran objectiu, la qual cosa implica repercutir positivament tant en els proveïdors, com en els treballadors i els clients. “El balanç financer de l’empresa ja no és el fi, sinó l’instrument per a aconseguir el benefici social”, sintetitza Joan Ramon Sanchis. Per tal de mesurar l’èxit d’una organització en la seua contribució al bé comú, Felber proposa la ferramenta del balanç del bé comú, el qual es mesura a través d’una matriu.
La llavor teòrica plantada per Felber va arrelar primerament a Alemanya, Àustria i el nord d’Itàlia, i en una segona fase va guanyar adeptes a Suïssa, l’Estat espanyol i l’Amèrica Llatina. En l’actualitat, l’Associació Internacional de l’Economia del Bé Comú, fundada el 2018, comptabilitza 4.101 membres distribuïts en 35 països. El 2020, deu anys després de la publicació del llibre fundacional de Felber, 700 empreses i organitzacions a escala mundial havien fet el balanç del bé comú. Aquell any, Steinheim, a Alemanya, es va convertir en el primer municipi a fer aquest tipus d’auditoria.
... i de Salses a Guardamar
A Catalunya l’EBC també ha anat obrint-se camí i en l’actualitat hi ha moviments organitzats a Terrassa, Girona i Barcelona. A la capital catalana aglutina 55 socis i 110 simpatitzants. Entre els anys 2018 i 2019 es va fer acompanyament a deu empreses del districte d’Horta-Guinardó per fer els seus balanços, mentre que l’any següent foren cinc empreses del barri de la Marina. Les associacions s’encarreguen de proveir consultors que fan l’acompanyament durant el procés d’elaboració del balanç.
“L’EBC promou un model d’economia amb rostre humà”. Qui així parla és Sonia Gil. Ella i la seua parella van posar en marxa el 2009 el Pou de Beca, un establiment d’agroturisme en el terme municipal de la Vall d’Alba, a la Plana Alta. La filosofia la tenien clar: un establiment que es proveïra de productors de la zona, incardinada dins el moviment slow food i que revertira positivament en el territori. Al poc de començar, van saber de l’existència de l’ECB a través d’un projecte vitivinícola que s’estava desenvolupant a Muro. “Vam començar a llegir i a interessar-nos pel tema i ens adonàrem que encaixava amb la nostra filosofia. Allò que promulgava Felber per a l’empresa nosaltres ja ho fèiem de forma intuïtiva”, explica.
Foren dels primers, a les comarques nord del País Valencià, a fer un balanç de bé comú. En aquests tretze anys de vida, han vist com el seu projecte, primer només de restauració, ara també d’hostalatge, ha arrelat al territori i s’ha guanyat la confiança tant dels proveïdors com d’una clientela que aprecia l’impacte de la seua aposta per la proximitat. De fet, assegura, aquesta fidelitat ha estat essencial per poder passar el tràngol de la pandèmia. “Les empreses no som ONG, hem de pagar jornals i factures, i hem de poder viure d’això, però també tenim una obligació envers el territori. Hem de generar riquesa en l’entorn, altrament no té cap sentit”, explica Gil, la qual, arran d’aquesta experiència, va fer-se també consultora i ha fet seguiment d’altres balanços.
La nòmina d’empreses i entitats que formen part de l’Associació Valenciana del Bé Comú és àmplia. Hi ha que, com ActionPark Waterspace, a Paiporta, es dediquen al disseny d’instal·lacions lúdiques en piscines. O altres, com el grup La Plana, es dediquen a donar tot tipus de solucions d’empaquetat. O l’Hotel Voramar, un dels establiments hostalers més singulars de Benicàssim. Joan Ramon Sanchis està convençut que, en el futur, més empreses s’incorporaran a aquest nou paradigma. “La ciutadania demana cada volta més empreses socialment responsables: que estiguen compromeses amb la societat; que pague salaris dignes; que tinguen en compte l’impacte mediambiental. Aplicar la sostenibilitat pot ser una estratègia de diferenciació i una manera de contribuir al benestar col·lectiu”.