Explica Joachim Trier que va quedar hipnotitzat amb l’energia de Renate Reinsve quan la va fer debutar a Oslo, 31. August (2011). Només tenia dues línies de diàleg, però també una energia i apassionament únics, del tot confirmats a The Worst Person in the World (Verdens verste menneske, en l’original noruec), on l’actriu, convertida ja en protagonista, ens mostra l’evolució vital de Julie —una mil·lennial amb dubtes i por al compromís, de la lleugeresa a la gravetat, de la comèdia a l’impacte dramàtic—, en un paper que li ha merescut el premi a la millor interpretació del darrer Festival de Canes. Pur magnetisme, vibració i empatia escènica.
Escrita per Trier, director, i per Eskil Vogt, col·laborador inseparable amb qui coescriu tots els films, la història de The Worst Person in the World focalitza el pes de l’acció en ella i en els dos homes, Aksel i Eivind, amb qui compartirà vida mentre decideix què i qui vol ser. Dividida en un pròleg, dotze episodis i un epíleg, de tons i llargades desiguals, la història té un inici vertiginós, on veiem la natura canviant de Julie: intel·ligent i dispersa, tastaolletes de vocacions i amants. Aviat coneixerà l’Aksel (Anders Danielsen Lie), uns quinze anys més gran que ella, il·lustrador d’èxit amb qui establirà una relació —i amb qui viurà els conseqüents xocs vitals—, que deixarà per l’Eivind (Herbert Nordrum).
Fins aquí tot sembla que anirà pel camí de la comèdia romàntica usual. Però el que hi trobarem no és el que sembla, malgrat que s’hagi estrenat amb aquesta etiqueta. Hi trobarem embolics d’amor, les complicacions de sostenir un parella d’edat molt diferenciada, els estira-i-arronses propis del dilema de tenir fills, fer-se gran, sentir-se adult. Hi ha comèdia, romanç i lleugeresa, en paral·lel a la gravetat, l’autocrítica i les diverses reflexions sobre la pèrdua de temps, la maternitat o la identitat. Optimista, però desenganyada, tal i com pertoca si tenim els peus i els ulls en l'ara, s’enfosqueix a mesura que avança, transformant la lleugeresa inicial en una història que comporta una càrrega més pesant.
Un cop més, Trier demostra que sap dotar els personatges d’un alè molt viu, en una construcció minuciosa. La presentació episòdica encara en reforça més el factor volàtil de la generació que retrata —i que encarna Reinsve—, amb moments especialment reeixits (la trobada a la festa on Julie i Eivind posen a prova la fidelitat, l’aturada del món i del temps —literal—, el viatge lisèrgic de bolets) i s'ennegreix amb la crueltat inesperada del destí, per molt que sigui previsible. Cal destacar Oslo com a gran escenari, sobretot l’encís nocturn del St. Hanshaugen Park, vitals en l’evolució i context idiosincràtic de Julie.
A la fi, com canta Art Garfunkel a Waters of March: "és el final de la càrrega, un camí solitari, una vida. Una nit, una mort, el final de la cursa". Un bon colofó a una pel·lícula elegant i que ens atrapa amb tendresa, diversió, plors i ganes de viure, en un trajecte sobre el final i tots els nous inicis possibles. Per gaudir-la i acabar amb un somriure encoratjador, encara que faci mal. The Worst Person in the World ha estat nominada a l’Oscar en dues categories: millor guió original i pel·lícula internacional.
Verdens verste menneske
Direcció: Joachim Trier
Noruega, 2021
Durada: 121 minuts
Guió: Joachim Trier i Eskil Vogt
Música: Ola Fløttum
Fotografia: Kasper Tuxen
Repartiment: Renate Reinsve, Anders Danielsen Lie, Herbert Nordrum, Silje Storstein, Maria Grazia Di Meo.
Drama romàntic