Vorejant la riba nord del Tet, de cara als recents pisos que amaguen el centre històric de Perpinyà, l’avinguda Torcatis sembla acabar-se directament al peu del Pirineu, en part amagat per la carretera d’entrada de la ciutat que travessa la part est del barri popular del Vernet. A mesura que baixa la llum del dia, els fanals que segueixen el Tet es desperten, molestant la fauna perpinyanesa de les sis del vespre. Al cantó de l’avinguda, el bar Tet fa de posta de guàrdia en les noves rambles de la riba, última política d’ordenació urbanística del darrer mandat municipal proto Rassemblement National. Barri salvatge de Perpinyà, el Vernet fa honor a la seva reputació explosiva, degut en part al seu passat agrícola català, on es barregen les històries d’immigrants espanyols primer, de portuguesos i de nord-africans després, entrellaçant les identitats i les comunitats en un tumult típicament rossellonès. Fill del mateix barri, Raph Dumas dirigeix la barra del bar, a vegades contra vent i marea. El Tet és un dels seus últims projectes, que va néixer, com sempre amb el personatge, gràcies a un afortunat joc d’atzar i d’oportunitats.
Batejat a la música soul i funk des de la seva infància molt seventies, el jove adolescent topa de ple amb la naixent música electrònica dels anys vuitanta, llavors confinada a certs àmbits d’apassionats i que cal anar a buscar a les raves secretes d’un món subversiu.
Durant la dècada dels anys noranta, autodidacte i pioner, en Raph no para d’alimentar-se de totes les experiències musicals que pot trobar, fent créixer el repertori electroperpinyanès a mesura que creix amb ell. Ràpidament, a partir del 1996, la seva primera botiga de vinils i de discs al barri històric de Perpinyà —carrer de la Campana d’Or— es converteix en laboratori. El local ja anuncia uns projectes turbulents, on darrere de les files de discos i vinils s’organitza un espai destinat a la creació, a la gravació, i d’on surt el seu primer disc, autofinançat pel seu primer segell, Enjoy Recordings.
En Raph troba la seva catalanitat, de nit, en l’avió que el torna a França després d’una gira a Nova York. Enfrontat a una cultura americana que ha esmolat el seu repertori musical, es pregunta llavors sobre la seva diferència, la singularitat d’un tros de terra que porta una cultura nord-catalana submergida. En tornar al Rosselló, l’autodidacte actua per ell mateix. Les respostes les trobarà en part en el seu llegat familiar: aquest avi, retirat de la Guerra Civil, músic en un grup del poble de Portvendres. Per altra banda, les anirà a buscar al conservatori de Perpinyà, que gaudeix d’una nova empenta gràcies a la música tradicional portada per dos joves tocats per la cobla, Frédéric Guisset i Vicent Vidalou. D’aquests plantejaments identitaris sorgeix un primer grup, The Primaveras, en un intent d’imaginar la colla musical del seu avi, homenatge familiar, pont artístic i generacional entre tradició i modernitat. D’aquesta mateixa associació neix, més tard, un ovni musical, anomenat Coblism, on les sonoritats elèctriques s’acoblen als instruments tradicionals de la cobla. Amb la seva portada dissenyada pel pintor Pascal Comelade, l’èxit no es fa esperar i el disc s’integra al material pedagògic de l’Escola Superior de Música de Catalunya.
Aquests anys de creació musical pròpia acompanyen, des del seu estudio del Vernet, la producció d’artistes sorgits del panorama local. El 2016, després d’una fallida de les vendes de discos, el productor i realitzador ha de trobar un mitjà per rendibilitzar la recent — i nombrosa— producció musical nord-catalana. Davant d’aquest dilema, una solució s’imposa amb la representació in live i in situ dels artistes en un terreny erm del poble de Santa Maria, a la zona hortolana de la Salanca, al nord de la plana rossellonesa, durant els dos mesos de la temporada d’estiu. D’aquest trastam musical s’organitza la primera edició d’un festival completament desordenat, tret de la seva línia directiva: promoure i presentar la creació artística local, fomentar i dinamitzar l’oferta cultural nord-catalana i trobar-se en una població propícia a l’aplec. L’estructuració del festival és molt senzilla: “Tenia ganes de fer una mena de barbacoa gegant, com si fóssim al meu jardí”. L’esdeveniment, que havia de ser puntual, dona naixença al seu torn a una successió d’edicions vagabundes, que prenen plaça en les despulles abandonades d’un local de la zona comercial de Perpinyà o en un celler cooperatiu en ruïna, entre galeries d’art i escenes musicals, projeccions, bars i restaurants mòbils.
A partir del 2017, els festivals estiuencs 20/20 i hivernals 10/10 se succeeixen fins a l’última edició el desembre de 2020. Els actes comencen també a aixecar una pasta típicament “Raph Dumasiana”: una barreja de dinàmiques, d’influències artístiques, de sonoritats i d’experiències que dibuixen, el temps d’una nit o d’una cançó, un crioll musical nascut de la trobada de cultures profundament diferents. Un crioll? Un pidgin, rectificarien certs sociolingüistes, perquè el diàleg apareix en un moment efímer, sota la pressió exercida pels mateixos artistes, i per respondre a una violenta demanda: la de produir, de proposar, d’innovar, d’intentar, de gosar i de gaudir.
Sota el mateix impuls, germina la idea de fer perenne el concepte. Al setembre 2019, sobre l’avinguda Torcatis, desafiant la riba sud del riu Tet, al cantó amb el carrer dels Pescaires, la patrona d’un bar desuet de barri desitja vendre el seu local. En Raph i els seus artistes hi van sovint , ja que l’estudi de gravació no es troba molt lluny. Amb això n’hi ha prou perquè suficient Raph Dumas aprofiti l’ocasió i torni a engegar un nou projecte, sempre portat per la seva furiosa necessitat de creació i la secreta voluntat de sorprendre. Perquè si l’estació de Perpinyà era el centre del Món, l’avinguda Torcatis era el seu final més extrem, lluny de les polítiques de gentrificació impulsades per l’Ajuntament. En Raph no s’atura amb el nou Tet, que acaba de néixer. Al desembre 2019, compra una antiga fàbrica de neons desafectada en els antics barris industrials de Perpinyà, Pyrénéon, que li serveix per pagar-se una nova joventut.
Molt ràpidament els dos espais es converteixen en llocs de vida. El bar impulsa un mercat setmanal, on es mesclen artistes i plats típics nord-catalans. La cuina del local es repensa, i la planxa deixa lloc al material radiofònic, que inunda les ones d’una ràdio numèrica, Take It Radio, basada en el poble limítrof de Cabestany. Pyrénéon es transforma en centre cultural, amb els seus estudis dedicats a la gravació musical i les seves pistes de ball. Un concepte estrany: un espai de producció i alhora de representació. Al mateix moment, en Raph assumeix que els dos locals proposin un consum marcat per la voluntat de “fer país”. Birres artesanals, vins dolços de Catalunya del Nord, sucs de fruites del Conflent i del Vallespir acompanyen una cuina de diferents horitzons elaborada gràcies a productes dels agricultors locals i de la literatura sorgida de la casa de les Edicions Trabucaires, instal·lades de cara al bar.
Reprenent la idea de la seva primera botiga, al carrer de la Campana d’Or, que els francesos anomenen molt fidelment concept store, en Raph declina la seva visió d’un país que s’alimenta econòmicament i culturalment. Lluny de l’únic desig de proposar un escenari musical local, els dos espais materialitzen un projecte, una manera de viure, una ideologia cultural. És a dir un desgavell, un desordre desacomplexat, un rebombori musical que els cantants de blues i de soul dels sud dels Estats Units designen com a rumble. Uns centres culturals, finalment, que pareixen més aviat unes concentracions de cultures, alimentats gràcies a una energia virtuosa, propicia a la creativitat; una dinàmica que s’alimenta d’oportunitats; una cultura nord-catalana que es nodreix de la seva tradició i del seu folklore per traslladar les barreres i per confondre’s amb els mites forasters.
Un desgall, diuen els septentrionals, o un calaix de sastre exemplar, que ofereix les possibilitats d’una cultura viva, polifacètica i, sobretot, impertinent.