Quan Volodímir Zelenski ja feia de president d’Ucraïna –a la sèrie de televisió Servidor del Poble–, en una escena va aparèixer amb un maletí caminant atrafegat pel recinte firal de Kíiv. Li sona el telèfon: és Angela Merkel. Li truca per felicitar-lo, admetran el seu país a la UE. “Hòstia! Perdoni... Ostres!”, exclama per telèfon mentre avança ballant. “Que content que estic”, li diu a Merkel, “li dono les gràcies en nom de tots els ucraïnesos!”. “Dels ucraïnesos?”, pregunta la cancellera. “Ah, no, perdoni, m’he equivocat! Volia trucar a Montenegro”.
D’això ja fa uns quants anys. Zelenski, que aleshores treballava d’humorista, actor i guionista, en aquella sèrie feia del professor d’Història Vassil Holoborodko, que per casualitat era escollit cap d’Estat. Allò era ficció. Però aquesta setmana aquella mateixa qüestió l’ha enganxat d’una manera que no s’hauria imaginat mai: al vestíbul de l’administració presidencial de Kíev, assegut davant d’una taula coixa portada d’una altra sala, Zelenski –que fa gairebé tres anys que és president de debò– va signar la sol·licitud d’Ucraïna per adherir-se a la UE. No portava americana i corbata com a la sèrie, sinó una vestimenta militar de color verdós. Al seu costat hi havia, vestits com ell, el primer ministre i el president del parlament. La sortida de darrere seu estava protegida amb sacs de sorra com una barricada. Perquè Ucraïna està en guerra.
Pot ser que la sèrie televisiva Servidor del Poble l’ajudés a arribar a la presidència el 2019. Zelenski, un home que prové d’una família jueva russòfona que va perdre tres parents a l’Holocaust, va obtenir el 73% dels vots. No havia tingut mai cap relació amb la política. Pràcticament ningú sabia què volia Zelenski. Era un humorista que primer només agradava als seus seguidors, diu l’escriptor ucraïnès Iuri Andrukhòvitx.
I ara, ben bé una setmana després del bàrbar assalt de Rússia a Ucraïna, de sobte Zelenski és un heroi. Per què?
Perquè el contrast entre ell i el seu adversari, Vladímir Putin, amb prou feines podria ser més gran. I perquè aconsegueix, enmig de la guerra, presentar Ucraïna als seus ciutadans i al món com un país valent, intel·ligent i que es reivindica.
La principal diferència no són els 25 anys que separen Putin i Zelenski. Ni tampoc que l’un presideixi una gran potència amb míssils nuclears i l’altre un país que fa uns trenta anys va cedir voluntàriament el seu armament nuclear. Ni que Zelenski hagi de témer per la seva vida d’ençà que el desbocat senyor de la guerra de Moscou fa disparar míssils de creuer contra ciutats ucraïneses. La diferència consisteix en el fet que l’un sembla un tirà solitari i l’altre un David alegre que va al camp de batalla contra Goliat.
Es diferencien fins i tot en com van arribar al poder. Putin –molta gent sembla que ho va oblidar fa temps– ja actuava com un senyor de la guerra quan a començament de l’any 2000 va passar del càrrec de primer ministre al de president.
En aquella època vaig ser corresponsal de Der Spiegel a Txetxènia, on es lliurava la segona guerra de Txetxènia. Als terroristes “els perseguirem pertot arreu. Els ofegarem fins i tot a les latrines”, havia dit Putin uns mesos abans. Ara feia reduir a cendres la capital, Grozni; no puc oblidar els horrors dels bombardejos.
Llavors vaig passejar per entremig dels carrers plens de runa i no hi vaig trobar ni una sola persona. En aquella guerra van morir desenes de milers de civils. El fet que Putin i els seus poguessin arrasar una de les seves pròpies capitals per aniquilar la resistència, a mi fins llavors també m’havia semblat impensable. “Els russos no tenen una gran força, només saben llançar bombes”, em va dir un comandant txetxè.
Però per això ara podem imaginar que Putin també arrasarà ciutats com Khàrkiv i Kíiv si des del seu punt de vista li serveixen per a un objectiu més alt. Ja en l’època de la guerra de Txetxènia va declarar que li importava molt la grandesa de Rússia.
Putin és un home del KGB, va construir el seu poder amb mètodes dels serveis secrets i amb la riquesa energètica russa: va derrocar els oligarques, els va obligar a servir-lo a ell i va desviar els fluxos econòmics perquè s’enriquissin els seus. Després de les penúries dels anys noranta, va prometre als russos que el país recuperaria la grandesa nacional.
Zelenski, per contra, va arribar a la presidència perquè els ucraïnesos tenien l’esperança que pogués combatre l’omnipresent corrupció, perquè no era un polític, i que pogués posar fi al domini dels oligarques i de les antigues forces polítiques. Les expectatives eren molt altes, però la seva elecció va ser un senyal per als altres països postsoviètics que era possible un relleu democràtic al poder. Putin, en canvi, havia arribat a la cúpula de l’Estat d’una manera summament opaca; amb ell, a Rússia no hi ha hagut mai unes eleccions realment lliures. El 2019 no va felicitar Zelenski quan va sortir escollit.
L’exhumorista, ara president de debò, no ha aconseguit grans èxits en els seus primers anys al càrrec. Però, a diferència de Rússia, Ucraïna ha continuat sent un país democràtic amb uns procediments polítics fluids. Aquests dies de guerra, Zelenski està mostrant les seves qualitats de lideratge. És un comunicador carismàtic, sap apassionar els ucraïnesos i manté valerosament la posició a la seva ciutat, cada cop més assetjada. “Ara està utilitzant tota la seva força, tot el que porta a dintre i tot el que té a la seva disposició”, diu Andrukhòvitx: “S’ha tornat un home d’Estat”.
Mentre des de Moscou –a més de 750 quilòmetres de Kíev– Putin llegia declaracions confuses i inacabables del teleprompter, la nit de l’atac Zelenski va aparèixer davant de les càmeres, va informar breument els seus compatriotes de la situació i es va dirigir en rus al país veí: “Si ens ataqueu, ens veureu la cara, no pas l’esquena”. Des d’aleshores s’ha dirigit als ucraïnesos desenes de vegades. En la majoria d’ocasions surt al carrer Bankova, que passa per davant de l’edifici de la presidència, i grava missatges curts amb la càmera del mòbil. És com si xerrés amb els seus compatriotes: tranquil, somrient, sense pànic. Els informa sobre les converses amb altres caps d’Estat o senzillament els vol mostrar que contràriament a l’afirmació de Moscou no ha abandonat Kíev.
Una de les últimes nits va sortir al carrer amb el líder del seu grup parlamentari, el primer ministre i el cap de la seva oficina, i va dir: “Som aquí. Estem defensant la nostra independència”. Res més. Però aquestes coses generen confiança. Al vídeo es veu un grup unit de companys de lluita que resisteixen junts; va tenir moltíssimes visualitzacions. És aquest esperit de lluita el que contribueix que des d’aleshores els ucraïnesos aixequin barricades i preparin còctels Molotov.
Putin és un combatent analògic que envia la seva artilleria contra ciutats ucraïneses, sufoca tota crítica amb una repressió brutal a Rússia i aposta totalment pel poder de la televisió estatal.
Zelenski, en canvi, utilitza amb destresa les xarxes socials, mostra la seva resistència de manera propera per a tot el món i escull hàbilment les seves paraules. Dimarts passat, quan l’exèrcit rus va llançar míssils al mig del centre de Khàrkiv, va dir en un missatge de vídeo al Parlament Europeu: “La plaça de la Llibertat és la plaça més gran d’Europa. Avui hi han caigut dos míssils de creuer, hi ha desenes de víctimes. Aquest és el preu de la llibertat. Demostrin que estan de part nostra, que són europeus de veritat”. El seu discurs va commoure moltes persones del continent, i els diputats es van aixecar per aplaudir-lo.
Putin, per la seva banda, s’està en alguna de les seves residències i governa com ha fet sempre: amb un aparell que sota les seves ordres s’ha convertit en una “caixa negra opaca”, com em va dir el seu predecessor Mikhaïl Gorbatxov poc després de l’arribada al poder de Putin. Signa decrets i disposicions, fa tancar els últims mitjans independents i a la Duma fa modificar una llei en virtut de la qual d’ara endavant la difusió de “mentides sobre les actuacions de les forces armades russes” seran castigades amb fins a quinze anys de presó. El seu país es converteix en una dictadura.
Regularment convoca subordinats com el ministre de Defensa i el cap de l’Estat Major per proferir davant d’ells –caravermell o amb un somriure cínic– amenaces contra Ucraïna i Occident. Els ministres seuen a molts metres d’ell i normalment estan callats. No hi ha quasi cap imatge que il·lustri més bé el desacoblament de Putin respecte al seu propi entorn. Putin és un dirigent estatal que fa por als seus partidaris més propers i que sembla que també els té por.
No se li acut dirigir-se al poble per explicar-los la invasió del seu exèrcit a Ucraïna. Per contra, ha decretat que a les escoles es dugin a terme classes especials d’història perquè els alumnes dels últims cursos adquireixin una “posició adequada sobre la missió de pau de les seves forces armades”.
En realitat, de tots dos és Zelenski qui està amb l’aigua al coll: les tropes russes ja són al mig del seu país, el seu exèrcit és menys poderós i no és descabellat pensar que pugui acabar pres o mort a trets.
Però no és ell, sinó Putin, a qui sovint se’l veu nerviós i mancat de confiança, com si no estigués del tot convençut de la seva causa. I les seves tropes propagandístiques treballen amb una malaptesa anàloga, més que en l’època soviètica. “Occident ha iniciat un segle de nova barbàrie”, escrivia dimecres l’agència estatal de notícies Ria Novosti, com si la guerra no l’hagués començat Rússia. O amb vista a Ucraïna: “Davant els nostres ulls, un país –que mai no ha sigut tal– es transforma en un Estat anàrquic on operen bandes, organitzacions terroristes i persones eixelebrades armades fins a les dents”.
Per a què serveixen aquestes salves d’odi si suposadament gairebé el 70% dels russos veuen de bon ull la invasió del país veí? Perquè estan desconcertats pel fet que l’operació no avança com una “guerra llampec”? Realment molts russos esperaven que els ucraïnesos rebrien les tropes russes amb flors, si més no en ciutats de majoria russòfona com Khàrkiv, que l’exèrcit rus ara destrueix amb míssils Grad. Pel que sembla, s’havien cregut l’afirmació de Putin que a Ucraïna neonazis i drogoaddictes reprimeixen la resta del poble. Així de desastrós havia estat el rentat de cervell a l’Estat de Putin.
Com diuen des de fonts del Kremlin, ningú –a part del cercle més íntim de Putin– estava informat de la invasió d’Ucraïna. El ministre de Defensa, Serguei Xoigú –la persona més propera a Putin, que l’acompanya regularment de vacances–, sembla que va fer creure al president que es podria prendre Kíev en poc temps. Els actuals problemes d’avituallament són una situació penosa per a l’exèrcit de Putin. Els militars no havien pres prou precaucions ni tan sols per al retorn a la pàtria dels soldats russos caiguts.
“Vol deixar els caiguts al carrer perquè se’ls mengin gossos abandonats?”, va preguntar indignada Liudmila Narussova, senadora a la cambra alta del parlament rus, a un alt oficial de l’Estat Major. Narussova és la viuda de qui havia estat l’alcalde liberal de Sant Petersburg, Anatoli Sobtxak.
Vladímir Putin va començar la seva carrera política a començament dels anys noranta sent l’ajudant, més aviat discret, de Sobtxak. Quan va arribar al poder, va començar a projectar en la política la profunda set de venjança i l’odi que tenia per haver-se sentit humiliat socialment. “Havies de demostrar que eres fort en tots els casos i, si era possible, colpejar primer”, va escriure en record dels seus orígens i la seva infantesa als patis de Leningrad, “tant se val si tenies raó o no”. Aquests complexos sembla que encara ara persegueixen el president de Rússia, de gairebé 70 anys. Durant els anys de la pandèmia –que ha passat aïllat, majoritàriament a la seva residència de Sotxi, al mar Negre– sembla que ha perdut la connexió amb la realitat. Ara està quedant acorralat amb la seva guerra, que no avança tan bé com s’esperava, i amb la també inesperada reacció brutal d’Occident.
En vista de la imprevisibilitat de Putin, en aquesta situació –en què està en joc també la seva supervivència– cal pensar que és capaç de qualsevol cosa. És possible que hi hagi una revolta de palau contra ell? Aquesta és la pregunta decisiva per a la qual ningú té resposta.
Per la seva banda, Zelenski, de 44 anys, representa un esperit d’independència i de ressorgiment enmig de la guerra. Parla per telèfon amb caps d’Estat de tot el món i demana a Elon Musk, fundador de Tesla, que ofereixi internet per satèl·lit. Fa ulleres de cansament, però se’l veu ferm.
La revista virtual russa Republic, que de moment encara no ha estat prohibida per Moscou, escrivia dijous aquest comentari sobre ell: “L’humorista, que s’ha transformat en un Churchill, encarna la resistència d’un país que no s’ha ensorrat ni ha caigut en el pànic, sinó que s’enfronta cara a cara amb els invasors i els diu cridant: “Aneu-vos-en a la merda!”.
Traducció d'Arnau Figueras