Adam Tooze, de 54 anys, va aconseguir fama internacional fa quatre anys amb el seu llibre Crashed. How a Decade of Financial Crises Changed the World. Catedràtic d’Història a la Universitat de Colúmbia, a Nova York, és considerat un bon coneixedor del món polític i financer internacional.
—Senyor Tooze, trenta anys després de la caiguda del teló d’acer vivim una guerra terrible a Europa. Com és que el món s’ha desballestat tan de pressa?
—A Occident, durant mesos no vam saber veure la dinàmica que ha desembocat en aquesta campanya militar. El president ucraïnès, Volodímir Zelenski, es va atrevir a fer passos petits però clars per allunyar-se de Rússia i acostar-se a Occident. Això va fer que el Kremlin tingués la sensació que perdia el control. Des del 2014 Moscou considera que està en guerra amb Ucraïna. Des del punt de vista del Kremlin, aquesta invasió no és una ruptura civilitzatòria, sinó tan sols un grau més en l’augment de tensió del conflicte.
—Occident vol fer transigir Rússia imposant-li sancions dures. Se’n sortirà?
—Em temo que no. El president nord-americà, Joe Biden, ha anunciat que no hi intervindrà militarment però que, per contra, Rússia haurà d’assumir un alt cost econòmic. Ara bé: els dirigents russos tenen una carta guanyadora en l’àmbit econòmic: les exportacions d’energia, que garanteixen la supervivència del país. Per tant, Rússia s’imposarà a Ucraïna amb una enorme violència.
—Pel que sembla, Putin preveia una guerra llampec.
—Els nord-americans i els seus aliats també. Washington i Berlín segurament es pensaven: quan s’hagi perdut Ucraïna, castigarem Rússia amb sancions. Però ara se solapen les accions bèl·liques i les sancions. Per tant, des del punt de vista de Rússia, els països d’Occident no som una instància que sanciona a posteriori, sinó una part bel·ligerant. Així és possible que entrem en una espiral de tensió.
—Com s’ha d’aturar Putin si no és amb instruments econòmics que afectin també la seva població i l’obliguin a canviar de parer?
—En el millor dels casos, la població russa girarà l’esquena al règim de Putin i ell haurà de cedir. Però al final potser veurem que aquests dos supòsits eren ingenus. I si Putin aprofita la crisi econòmica per aglutinar els nacionalistes entorn seu?
—A quin nivell de gravetat podria arribar la crisi econòmica russa?
—Jo preveig un breu període de pànic als mercats financers que anirà acompanyat d’una gran pujada de la inflació. Després, el producte nacional brut es desplomarà. Això amaga el perill d’una proletarització de la classe mitjana, tal com ho vam viure en la República de Weimar. Em temo que la crisi econòmica de Rússia podria comportar una mobilització nacional massiva en què una sorollosa minoria surti al carrer i inciti el règim a incrementar la tensió.
—No sé si l’hem entès bé: vostè creu que imposar sancions dures és un perill?
—No hem d’infravalorar el risc que estem assumint. La manera d’actuar d’Occident em recorda una mica al començament del 1941. Aleshores els EUA encara no estaven involucrats en la guerra mundial, però van enviar material bèl·lic al Regne Unit i altres adversaris de les potències de l’Eix. Hitler no ho va acceptar i va declarar la guerra als EUA.
—Això és una comparació molt dràstica...
—Ja ho sé. I espero de tot cor que aquesta vegada la situació evolucioni d’una altra manera. La frontera entre la guerra i la pau està perillosament difuminada.
—Moltes empreses occidentals estan anant més enllà de les sancions decretades. Hi ha navilieres que ja no atraquen en ports russos i empreses que abandonen el país.
—Una lliçó de les sancions contra l’Iran és la següent: tan bon punt Occident genera inseguretat política, els inversors i els consumidors es retiren. Els anuncis de la setmana passada, sobretot les mesures contra el banc central rus, van ser suficients per escampar la por i el temor.
—Així doncs, l’economia es converteix en un instrument per fer la guerra?
—En qualsevol cas, els perjudicis per a l’economia russa són enormes. I està bé que sigui així. Entenc que la gent vulgui llançar el vodka rus quan cauen bombes russes damunt hospitals ucraïnesos. Aquesta mena de boicot als productes russos és una reacció democràtica amb la qual Putin potser no havia comptat. De tota manera, això no paralitzarà l’economia russa completament.
—L’entrega d’armes per part d’Alemanya pot ajudar Ucraïna a posar fi a la guerra?
—Em temo que no, al contrari. Sobretot perquè, de fet, el suport enviat a Ucraïna pràcticament no tindrà cap efecte. Les armes antitancs o els cascos que envien països com Alemanya no influiran en el desenllaç. Encara que l’exèrcit alemany cedís tot el seu arsenal a Ucraïna, és dubtós que pogués servir per organitzar ni una sola brigada. Els enviaments són gestos de solidaritat, li van com l’anell al dit a la propaganda russa. Ens hem de preguntar: per a què serveixen aquesta mena de gestos simbòlics, per als ucraïnesos o més que res per a la nostra consciència?
—Pel que sembla, Ucraïna ha obtingut uns èxits considerables en la resistència.
—Però la nostra ajuda hi ha tingut gaire a veure? La informació que ens arriba és molt minsa. Amb quins míssils s’ha destruït cada tanc? S’han fet servir armes ucraïneses o occidentals? D’on surt aquesta admirable força combativa? Tot això no ho sabem.
—No estem obligats moralment a ajudar Ucraïna?
—Jo no suporto mirar el món a través del prisma del realisme, però cada cop més sovint m’adono que ho faig. El realisme exigeix que reconeguem que Ucraïna no té quasi cap opció de guanyar la guerra. Potser s’hauria pogut convertir Ucraïna en un Estat invencible davant de Rússia enviant-li una gran quantitat d’ajuda després del 2014. Però aquesta no va ser la política d’Occident. I per motius de pes. De què serveix que ara fem enviaments simbòlics d’armament? Ho celebrem com un canvi històric d’Europa. Però no és una mica vanitós? El que estem fent és massa poc i arriba massa tard.
—Aquestes paraules tenen un regust molt resignat. Si l’enviament d’armes i les sancions no tenen cap efecte, què hi pot fer Occident? Potser un boicot al subministrament de petroli i gas?
—Un boicot al petroli i al gas no frenarà Putin, encara que perjudiqui Rússia econòmicament. Potser fins i tot és millor que omplim les reserves de petroli i gas per tenir un roc a la faixa a la tardor. Mentre Vladímir Putin no sigui derrocat, ens hem de posar d’acord amb ell. Amb aquests presagis, l’imperatiu moral de “fer el correcte” és l’últim problema que tenim.
—Alemanya està redefinint el seu paper en aquest situació excepcional, i la coalició de govern està emprenent un canvi radical.
—Alemanya ha demostrat que ha après la lliçó. Veient la situació des dels EUA, em fascina com els polítics de la coalició de govern es complementen en aquesta crisi. Olaf Scholz dicta les línies generals, Robert Habeck s’ocupa de la transició energètica, Christian Lindner fa de facilitador i Annalena Baerbock ven el fracàs en política exterior amb un penediment creïble. Sí, s’hauria pogut reaccionar potser tres o quatre dies abans. Però una política tan ben compenetrada i intel·ligent, coordinada entre tres partits, això aquí és pràcticament impensable.
—En comptes d’apostar per la intimidació, Alemanya va apostar per la transformació a través del comerç. Va ser un error històric?
—A mi no m’ho sembla. Hi ha milions de russos prooccidentals que esperaven que a Rússia hi hagués una obertura. Aquelles persones volen viure en una societat liberal i recorden espantats els anys noranta.
—Però no tenen gens d’influència en la política russa.
—Realment va ser ingenu creure que es podia canviar dràsticament l’equilibri de poder a Rússia a través del comerç. I també ho va ser no tenir en compte el risc que allò podia reforçar els governants autoritaris de Rússia i la Xina. En això hi ha paral·lelismes històrics amb l’RDA, que va finançar bones obres per al poble a partir dels ingressos obtinguts de divises occidentals. El Partit Socialista Unificat d’Alemanya va fracassar amb aquella estratègia, però a la Xina i Rússia sembla que fins ara els ha sortit bé. Els seus governs tenen la posició ben assegurada, pel que es pot valorar des de l’exterior.
—La Xina i Rússia imposaran un nou ordre mundial?
—Sé que als alemanys els encanta el concepte de l’ordre, però l’hem d’enviar a la paperera de la història. La crisi financera, la crisi del coronavirus, la catàstrofe climàtica: on és l’ordre avui dia?
—La Xina com a mínim podria aprofitar la situació per convertir-se en la nova superpotència.
—Això sembla. Però Pequín també s’ha de preguntar: Rússia és el soci intel·ligent i estratègic que el país necessita o es tracta d’una segona Corea del Nord però amb moltes més armes nuclears? En política econòmica els xinesos tenen les millors cartes, però Rússia, amb la seva potència militar, determina el debat en política internacional. La Xina, doncs, s’ha de rearmar, no sols per plantar cara als EUA, sinó també a Rússia.
—El domini dels EUA està a punt d’acabar-se?
—Ara els EUA ja no manen sols. Les sancions contra Rússia només són efectives perquè Europa hi col·labora. A l’àrea de l’est del Pacífic els EUA ja no són superiors a la Xina. En aquella zona, un acord de lliure comerç sense la Xina no té opcions de prosperar. Però als EUA no és factible políticament arribar a un acord amb la Xina; demòcrates i republicans estan massa enfrontats perquè sigui possible. Crec que veurem un món amb tres o quatre potències dominants que aplegaran entorn seu aliats canviants. Un sistema multipolar. Potser els europeus aconseguiran mantenir una actitud unitària. Però no hi posaria la mà al foc.
—La imatge que dibuixa és bastant negra...
—Ho sé. Ara mateix hi ha pocs motius per ser optimistes. D’això me’n vaig adonar quan es van imposar les sancions contra el banc central de Rússia. Aleshores ho vaig tenir clar: des de l’òptica russa, el següent pas només podia ser una amenaça nuclear, i així va ser. Ho percebo en els meus estudiants i en els fills dels meus amics: la por ha tornat.
Traducció d'Arnau Figueras