-Primer de tot, com ha agafat aquesta crisi a la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat?
-No és un moment especialment problemàtic. Sempre anem una mica desbordats, però entre la CCAR i CEAR –la comissió espanyola, amb què treballem conjuntament tot i ser entitats distintes– a Catalunya tenim uns 140 treballadors contractats més els voluntaris. Hi ha un volum organitzatiu important i, per tant, es poden encarar aquestes situacions. Però el que trobem a faltar són unes directrius clares. L’aplicació de la directiva de protecció temporal encara no dona instruccions a la gent que ens dediquem a atendre els refugiats –a Catalunya ja han arribat ucraïnesos– i encara no estem podent fer tràmits. I alhora, hi ha alguns punts col·lapsats, per exemple el SAIER, el Servei d’Atenció a Immigrants, Emigrants i Refugiats de l’Ajuntament de Barcelona. En aquesta situació no es pot remetre a la policia ni a la subdelegació del govern sobre els ucraïnesos que van arribant per iniciar tràmits, perquè també tenen els serveis col·lapsats. Encara no s’està gestionant res d’això, no se sap quin tracte jurídic s’aplicarà sobre aquests nouvinguts ni quina sol·licitud de protecció es plantejarà. El que s’està fent és tot el que té a veure amb plans d’acollida, tot i que encara no han arribat molts refugiats ucraïnesos: n’arribaran molts més. L’Ajuntament de Barcelona ja ha ofert dos milers de places, Creu Roja està ampliant els serveis d’acollida... Nosaltres no fem aquesta primera acollida de manera ordinària, i el que fem és derivar a Creu Roja o al SAIER l’arribada de refugiats.
-Què pot fer, per tant, la CCAR per l’acollida?
-En el moment en què es pot iniciar qualsevol procediment legal l’iniciem: sol·licitar permisos, regularitzacions, etc. Se sap que als refugiats ucraïnesos se’ls donarà permís de residència i de treball, però no se sap des de quin tipus de procediment. El Govern no ho ha establert encara. No serà una sol·licitud d’asil ordinària, perquè la directiva de protecció temporal és un marc legal distint. Tampoc no serà un procediment ordinari d’estrangeria. Un cop el procediment s’iniciï, podrem derivar els refugiats als nostres dispositius d’acollida, que són dispositius centralitzats per part de l’Estat o per part de les administracions catalanes que ens subvencionen, principalment l’Ajuntament de Barcelona. Però a hores d’ara no podem traslladar cap família a un dispositiu, atès que l’administració pertinent ens ha d’autoritzar per la via d’un procediment legal.
-Pensa que les institucions estan responent com toca?
-Podríem dir que amb els ucraïnesos sí. Hi ha molt bona predisposició per part de l’Estat i de les institucions catalanes. El que passa és que encara no s’ha concretat res, però potser se sabrà prompte el procediment que s’ha de posar en marxa.
-Deia que amb els ucraïnesos sí que hi ha bona predisposició des de les institucions. Nota diferències entre la rebuda als refugiats actuals i les etapes anteriors en què es donava aquest fenomen, però amb gent d’altres procedències?
-Per descomptat. Quan es va produir la crisi de refugiats sirians el 2015 totes les entitats vam dir que s’havia de posar en funcionament la directiva de protecció temporal, una directiva del 2001 que encara no s’havia utilitzat mai. La directiva es va fer després de les guerres dels Balcans per preveure aquest tipus de situacions: les fugides massives d’una guerra. Quan vam demanar l’aplicació d’aquesta directiva, els Estats es van negar a acceptar-ho. Ara, en canvi, l’han aplicada a la primera. Des del primer dia tots ho han acceptat, tot i que encara no s’ha posat en marxa, però prompte estarà en funcionament. Això no va ser així per als sirians. Aquí hi ha una qüestió, i és que els governs actuen molt en funció de l’opinió pública. Quan es va produir una arribada important de sirians a la Unió Europea el 2015 hi va haver una reacció molt forta de l’extrema dreta a la contra. Quan Alemanya es va conjurar per acollir sirians de manera tan explícita hi va haver mobilitzacions de protesta per tot Europa, de la mateixa manera que també hi va haver manifestacions a favor de l’acollida. Els governs no van tardar a recular i a bloquejar l’entrada de sirians a la UE. El 2016 es va fer un acord amb Turquia perquè aquest país no hi permetés el pas dels sirians i d’altres refugiats. Efectivament, hi ha una diferència molt important entre la resposta actual i la de 2015. Tothom és solidari amb els ucraïnesos, cosa que celebrem, però quina diferència amb les actituds que s’han tingut amb altres refugiats que tenen un altre color de pell o una altra religió, oi? Com que els ucraïnesos són blancs, cristians i europeus, la diferència de la reacció de l’opinió pública envers la seva arribada és evident.
-Pensa que la diferència de comportament envers uns refugiats i altres obeeix, sobretot, a la qüestió del color de pell o de religió?
-És una mica més complex que tot això. Crec que a Europa s’ha instal·lat una por a allò que tant ha difós l’extrema dreta sobre la “invasió” de migrants de l’anomenat tercer món. Hi ha la sensació que si obrim portes hi arribaran milions i milions de persones, cosa que és una fal·làcia absoluta, tal com constatem les persones que estudiem els fenòmens migratoris. Les migracions no es produeixen així ni la gent surt en massa dels països. El primer cop que ho vaig explicar en una xerrada molta gent se’n va sorprendre: els països europeus són més emissors de migrants que els països africans, que tenen unes taxes de migracions molt baixes, però són molt més visibles. Això fa que hi hagi una visió que “ens venen en massa”, cosa que és falsa. Aquesta por també intervé. A més del fet que alguns refugiats tinguin un altre color de pell o una altra religió, també hi ha la por a la possibilitat que siguin “moltíssims”. Però mai no hi ha hagut una perspectiva que ens arribaren cinc milions de persones, tal com sembla que passarà amb els refugiats ucraïnesos, i això no sembla preocupar en excés la ciutadania.
-Les xifres de refugiats ucraïnesos seran ben elevades. Què suposarà aquesta arribada tan nombrosa?
-Crec que les societats s’adapten molt bé a aquests fenòmens sempre que n’hi hagi disposició i sempre que la xenofòbia i el conflicte que genera rebuig en la gent no compliqui les coses. Sembla que, en aquest cas, la xenofòbia no intervindrà amb els ucraïnesos. I si això és així, la societat s’adaptarà bé. La Comissió Europea està dient que necessitarem 50 milions de migrants en els propers trenta anys. És a dir, necessitem una migració més gran que qualsevol de les que s’han produït, perquè si no Europa s’afeblirà: cal mà d’obra en alguns sectors on la tecnologia no ha reduït tant la necessitat de treballadors. De fet, amb la recuperació post-pandèmia ja es notaven problemes de mà d’obra en segons quins sectors econòmics de distints països europeus. Per tant, la societat no té problema, si no intervé la xenofòbia, a l’hora d’acomodar migracions, fins i tot migracions massives com les que es poden produir amb els refugiats ucraïnesos. Evidentment que no serà fàcil en termes econòmiques: caldrà inversió pública i, alhora, la guerra afectarà molts processos productius i molts sectors industrials. Però aquesta arribada de gent, si no intervé la xenofòbia, no generarà un problema que no es pugui resoldre amb certa facilitat.
-Quan parla de resoldre, es refereix a que els ucraïnesos refugiats puguen quedar-se a viure als països d’acollida o a que puguen tornar una vegada es resolga el conflicte?
-Parlem de les dues coses. Hi haurà gent que podrà tornar al seu país i altra gent que no. Cal pensar que les guerres deixen seqüeles molt allargades en el temps. A no ser que hi hagi una espècie de Pla Marshall per a la reconstrucció d’Ucraïna, el procés de reconstrucció serà lent, molta gent no tindrà on tornar, la por continuarà i molta gent es quedarà al país d’acollida. Com que aquesta directiva de protecció temporal implica un permís de treball i residència d’un any ampliable a tres i, després de tres anys la gent pot sol·licitar la residència permanent després d’aquest temps vivint a l’Estat espanyol, la possibilitat que s’hi quedin està oberta per a tots. Per tant, molts ucraïnesos s’hi podran quedar i molts s’hi voldran quedar. En general, als processos migratoris, hi ha una part de gent que torna al seu país d’origen, però molta altra gent no ho fa.
-Per últim, a llarg termini, com és l’estada d’un refugiat al país d’acollida? Què s’ha fet d’aquells que van vindre procedents d’altres zones en conflicte com ara Síria?
-Els qui tenen l’estatut de refugiat tenen una residència estable i permís de treball. Generalment, la gent s’integra perquè pot treballar. A més, cal tenir present que les persones que arriben en aquestes circumstàncies tenen molta disposició a assumir qualsevol tipus de feina, una disposició que no sol tenir la població autòctona. Després hi ha molta gent que arriba amb titulacions, i un cop resoltes les convalidacions pertinents poden millorar els seus llocs de treball. D’aquesta manera, comptem amb una migració perfectament instal·lada. A l’Estat espanyol hi ha entre cinc i sis milions de persones amb aquest perfil.
-Però aquests nouvinguts, més enllà de la fase inicial d’arribada, es troben amb problemes una vegada instal·lats als països d’origen? Ho pregunte, sobretot, pel racisme i l’estigmatització que han patit refugiats procedents d’altres conflictes, tal com vostè apuntava abans.
-Des del punt de vista legal i laboral els problemes van desapareixent. Però des del punt de vista social no, perquè a les societats europees hi ha un cert racisme que sempre està present. Qualsevol que tingui un color de pell determinat, una religió o una manera de vestir està exposat al rebuig social o a la discriminació. Fa uns dies parlava l’escriptora Najat el Hachmi sobre la quotidianitat del rebuig i la discriminació: això t’ho explica qualsevol persona d’origen àrab. La societat té molt a fer en aquest terreny. Però en el terreny legal dels permisos i de l’accés al treball, la gent que està instal·lada està adaptada en aquest sentit a la societat.
-A banda dels refugiats ucraïnesos, també se’n parlava fins fa poc dels afganesos, amb els quals no hi havia tanta acceptació social en segons quins sectors.
-De fet, abans parlàvem de la diferència de tractament que s’està donant als ucraïnesos i el tractament que reben altres refugiats. Aquests dies hem notat que s’estan bloquejant vies d’arribada per a altres persones d’altres orígens. En el cas dels afganesos nosaltres hem lluitat perquè arribin famílies a Catalunya i hem fet tràmits amb les ambaixades espanyoles del Pakistan, perquè és el país principal al qual arriben aquests refugiats. S’han anat fent resolucions perquè pugui arribar gent, però els últims dies això s’ha bloquejat. Sembla com si hi hagués certes instruccions de frenar l’arribada d’aquests refugiats a través de més burocràcia, fins i tot amb gent que ja comptava amb resolucions favorables per venir-hi i amb gent que ja havia comprat vols per arribar-hi i que ara els està perdent, perquè els havien assegurat que els donarien el permís en una data determinada i finalment no se’ls està proporcionant. No sabem si això és generalitzat, però s’ha frenat, en certa manera, l’arribada de refugiats d’altres orígens. Amb els afganesos està passant, i ens sembla molt greu. Molts afganesos han sortit del seu país per arribar a Europa i estan en condicions precàries a Islamabad, vivint de qualsevol manera en cases que no volen prolongar l’acollida i altres situacions dramàtiques que s’estan allargant. Per descomptat que cal que ens bolquem amb els ucraïnesos, però també cal fer-ho amb refugiats d’altres orígens.