El periodista Joan M. Oleaque, autor del seminal En èxtasi. Drogues, música màkina i ball (2004), reeditat en castellà el 2017, fruit d’una revisió del fenomen, definia el que havia passat a les comarques valencianes als inicis de la dècada del 1980 com “història del clubbing abans que existira el concepte de clubbing”. O expressat d’una altra manera, el valencià va ser un moviment contracultural previ als esclats de Manchester o Eivissa. Un epicentre underground de la música electrònica que tingué una derivada estètica que convenia reivindicar i posar en context: la difusió d’aquella frenètica activitat en sales com Spook, Barraca, ACTV, Chocolate o Espiral requeria un desplegament gràfic considerable en forma de cartells i flyers que serví perquè els artistes gràfics de l’època mostraren tot el seu potencial creatiu.
Per a qui no haguera creuat encara els àmbits, la nòmina de dissenyadors i artistes que hi posaren el seu talent al servei del fenomen és espaterrant: com explica el dibuixant Paco Roca en el pròleg de l’espectacular llibre-catàleg de l’exposició, d’una banda, hi havia els autors de còmic englobats en el que es va anomenar com La Nova Escola Valenciana, noms com Sento Micharmut, Calatayud, Mique Beltran, Daniel Torres, Ana Miralles o Ramon Marcos. Al costat d’aquests, hi havia dissenyadors com Daniel Nebot, Sandra Figuerola, Paco Bascuñán o Quique Company. Sense oblidar una figura que acabaria esdevenint central, com la de Xavier Mariscal.
Aquest elenc, juntament amb uns altres noms, és l’encarregat de traduir en imatges les marques de culte en què s’havien convertit les discoteques, autèntics llocs de pelegrinatge. “Els cartells es constituïren com l’altaveu de les tendències culturals d’aquella nova generació”, apunta Roca. “Les discoteques ens van permetre a molts de nosaltres donar els nostres primers passos professionals. Vist en perspectiva, era un treball meravellós. Cada mes t’entrava un encàrrec, en la majoria dels casos anunciant festes, i teníem llibertat absoluta per fer el que volguérem, explorant els estils i tècniques que ens abellira”, relata qui és ara un dels referents estatals de la novel·la gràfica.
Aquella torrentera creativa deixà un reguitzell de propostes gràfiques algunes de les quals esdevingueren icòniques, com ara el mitològic disseny gràfic de la sala ACTV, obra de Lorenzo Company Sanfélix (Quique Company) i Paco Bascuñán. Però la producció de l’època, que té el precedent valencià del treball de cartelleria de Josep Renau, deixà molts més dissenys innovadors i propostes que creuaven l’eclosió del còmic d’aquells anys amb passos interessants pel que fa al disseny al País Valencià. Tot un cabdal que mereixia revisió: 132 cartells, 86 flyers i dos documentals que donen veu en primera persona als protagonistes d’aquella eclosió, serveixen per alçar acta notarial d’aquesta memòria gràfica.
Més enllà de l’estigma
La gènesi del projecte, com tantes altres iniciatives artístiques dels darrers temps, cal buscar-la en els mesos de confinament. El col·leccionista Moy Santana, un dels comissaris de la mostra juntament amb Alberto Haller i Antonio J. Albertos, decideix que una bona manera de combatre el tedi confinat és digitalitzar una col·lecció de més de 2.000 flyers. Santana descobreix que moltes de les propostes van signades per figures consagrades de la història gràfica i el disseny. Llavors, sorgeix la idea del llibre. I d’una exposició que és tan sols “una petita part del procés investigador”, aclareix Albertos.
“Una recerca de més de dos anys”, reblava la directora de l’IVAM, Nuria Enguita, durant la presentació als mitjans d’una mostra que, com ara la dedicada a Ani i Josef Albers, forma part de la programació de València Capital Mundial del Disseny 2022. Tot just, Enguita va ressaltar el fet que coincidiren en el temps i en l’espai aquella exposició amb altra que és “una reacció a la Bauhaus”. En tot cas, ressaltaven els comissaris, si la part musical i sociològica del fenomen es podia donar coberta “gràcies al meravellós llibre de Joan Oleaque”, calia posar en valor i en context l’altre vessant estètic associat.
La recerca no sols deixa clara la implicació de grans figures artístiques i del disseny en la plasmació visual del fenomen, també una evolució paral·lela curiosa. “Una de les qüestions a dilucidar era si el declivi musical patit per l’escena en la dècada del 1990 s’havia reflectit en el disseny. Pensàvem que no, però investigant arribàrem a la conclusió que una cosa portava a l’altra”, explica Albertos. O, el que és el mateix, la pauperització artística de l’escena, amb la irrupció de figures com Chimo Bayo, la massificació i proliferació de discoteques, porta a “una mercantilització també del disseny, deixant de banda la creativitat. Era més important la publicitat en si que les imatges”.
A conseqüència d’això, els noms més creatius van desapareixent de l’escena perquè les sales redueixen aquells costos. L’espai l’ocupen dissenyadors anònims, normalment de les impremtes. El disseny “ja no és tan exigent o interessant com en els 80”. I els creadors “deixen de sentir-se identificats amb els nous valors del fenomen”.
Aquella degradació i massificació, que va comportar un consum gairebé industrial de drogues, està en l’origen de l’estigma que acompanya la història de la “Ruta del bacallà”. Però els comissaris reivindiquen un moviment amb molt pitjor premsa que unes altres respostes culturals a la llarga i llefiscosa ombra del franquisme. “Ara semblarà que a la Movida Madrileña no es consumien drogues”, es queixava Haller. Albertos és fins i tot més explícit: “Al jazz i al rock també hi ha drogues. Estic fins als nassos de l’associació de les drogues amb la música electrònica”, sentenciava.
Comptat i debatut, la mostra de l’IVAM és important en tant que aixopluga des de la institució (“el museu ha de mirar al passat i la complexitat de la ruta encara està per estudiar”, va dir Nuria Enguita) un acte de revisió que arrenca del mateix llibre d’Oleaque o de propostes musicals com Orxata Sound System, formació que va recuperar emprant la llengua del país l’esperit estètic (musical i també gràfic) dels primers anys d’aquesta disbauxa hedonista però també de creativitat.
Ruta gràfica. El disseny del so de València
Comissariat: Alberto Haller, Antonio J. Albertos i Moy Santana
Institut Valencià d’Art Modern
València
Fins al 12 de juny de 2022