L’Exposició de Washington l’hem viscut de prop a causa de les reunions i converses amb els comissaris de la mostra Susan B. Frank i Kenneth Brummel, que van tenir la gentilesa de demanar-me la redacció d’un text específic sobre Barcelona per al catàleg de la mostra. L’Exposició és un formidable homenatge al Picasso blau barceloní que, dissortadament, a causa de la importància de les peces exposades, transports, assegurances, etc… a dia d’avui seria molt difícil d’assumir pressupostàriament per cap dels museus barcelonins, tampoc pel museu de referència en el tema, el Museu Picasso, malgrat confiem que així pugui ser en el futur. També difícilment estem en condicions d’incorporar peces importants del període blau (parlem de teles) a causa dels seus preus, però sí dibuixos com El cec (1903), també del període blau, adquirit en una encertada decisió per l’Ajuntament de Barcelona amb destí al Museu Picasso, després que la Generalitat de Catalunya hagués exercit el dret de tempteig sobre la peça. Tant de bo el dibuix que es subhasta el 3 de març –o qualsevol altre blau barceloní que aparegui en el futur─ acabi tenint el mateix destí, en aquest cas una peça inèdita que encaixa conceptualment amb l’adquirida recentment, si bé aquí parlem d’un post-scriptum o un pre-scriptum, no queda clar, de la pintura La tragèdia (1903), una de les obres blaves més importants realitzades mai per Picasso, actualment a la National Gallery of Art de Washington. En aquest dibuix el referent principal és l’artista francès Pierre Puvis de Chavannes, mort el 1898 i de gran popularitat i influència sobre artistes catalans de finals del segle XIX i principis del segle XX. Mentre l’any 1901 el jove Torres-García proclamava el seu interès per Puvis i la pintura mural, entre 1901 i 1903 un encara més jove Picasso copiava i parafrasejava algunes de les pintures més rellevants de l’artista francès: Les ressonàncies de creacions com El vell pescador del Musée d’Orsay es fan evidents en algunes pintures i dibuixos picassians d’aquell moment i, de fet, encara batega en la iconografia d’aquest dibuix de petit format, amb el conjunt familiar miserable i l’entorn marítim, amb les barques al fons. Precisament en el catàleg de l’exposició de Washington Susan B. Frank, conservadora de la Phillips Collection, ho rebla amb un lluminós, i alhora il·luminador article, sobre la el binomi Picasso-Puvis de Chavannes, en absolut forçat com d’altres que se li entaforen tot sovint a Picasso.
L’Exposició de Washington i la subhasta del dibuix blau coincideixen en el temps amb un tercer fet: L’entrada durant el mes de febrer a les sales del Museo Nacional Reina Sofía d’una altra obra de Picasso, Bust de dona jove (1906). És conegut que aquesta pintura havia estat propietat del banquer Jaime Botín, que va perdre després d’un procés judicial en que l’obra estigué al mateix museu en concepte de dipòsit judicial des del 2015 fins que passà a propietat de l’Estat. Es tracta d’un retrat realitzat a París a les darreries de 1906, però encara sota l’inequívoc influx de l’experimentació dels dies passats per Picasso a Gósol, resultat del procés de mascarització del rostre humà, que havia tingut en el vell gosolà Josep Fondevila un fabulós camp de proves.
Es dona la circumstància que una pintura tant vinculada a Catalunya finalment es queda al Reina Sofía, quan resulta que existeix un Museu Picasso a Barcelona des de l’any 1963, en breu farà 60 anys –l’any vinent es celebra l’efemèride─, un museu amb una legitimitat picassiana, històrica i patrimonial, fora de tot dubte: Va ser creat per voluntat de l’artista, va ser emplenat d’obres per ell i es va crear en ple franquisme, quan a la resta de l’Estat ningú ni tan sols s’ho plantejava, ja fos per qüestions ideològiques o, senzillament, per no fer-se de mal veure davant del règim franquista.
Si no ens falla la informació, la darrera obra hi fou enviada pel ministre Jorge Semprún (els Terrats de Barcelona de 1903), i d’això ja fa ni més ni menys que trenta-un anys, concretament l’any 1991, amb una cessió del Ministerio de Cultura a l’Ajuntament de Barcelona. Al marge de les titularitats administratives inherents a cada institució, no s’entén com històricament no ha existit més sensibilitat cap al Museu Picasso a l’hora de destinar obres d’aquest artista. Amb això no estem afirmant que el Reina Sofía no hagi de ser un destí regular d’obres de Picasso, en absolut, això no admet discussió, el nostre argument es refereix explícitament a un desequilibri històric respecte a una institució que compta amb una total legitimitat com a destí d’obres de Picasso. En circumstàncies normals Cap de dona jove, completament vinculada a Catalunya i a Gósol, podria haver acabat al Museu Picasso de Barcelona i reforçar així les seves col·leccions, especialment un període que a més hi és infrarepresentat i, insistim, al marge de la titularitat de les institucions, al capdavall mantindria una titularitat pública sense possibilitat d’alienació. Lo normal és que, al llarg de les dècades, s’hagués respectat aquesta condició i això hagués repercutit en el creixement de la col·lecció amb obres provinents de dacions en pagament o altres formes per incrementar els museus públics, tal i com ha passat amb el Reina Sofía de manera regular. Però això no ha estat així fora d’un cas excepcional i la única conclusió possible és que no se’l considera un museu susceptible de rebre aquestes obres, tot desconeixent que durant dècades ha realitzat –sense aturar-se, i amb les successives direccions─ extraordinàries exposicions sobre Picasso, moltes de dimensió internacional, tot configurant una fabulosa bibliografia sobre l’artista. En definitiva, si realment ens hem de creure que Catalunya forma part de l’Estat, aquest és un dels terrenys on hauria de fer-se evident, i encara s’estaria a temps de rectificar, tot revertint un procés que no suporta cap justificació i que, a llarg termini, beneficiaria a tothom.
Per aquests motius és tan rellevant que l’Ajuntament de Barcelona pugui anar comprant obres, especialment aquelles realitzades a Barcelona que ostenten no només un valor patrimonial, sinó sobretot simbòlic, en el sentit que cada adquisició d’un Picasso suposa un modest retorn a la generositat mostrada per l’artista amb les seves fabuloses donacions. Confiem que aquesta reflexió sobre aquest bandejament històric serveixi per matisar alguns discursos apocalíptics sobre la suposada decadència de Barcelona, en alguns dels quals sembla covar-hi més aviat un desideràtum que no pas una realitat. En definitiva, quan es parla de decadència, en el sentit o terreny que es vulgui, cal analitzar amb deteniment les eines i els recursos amb que es dota cada institució o ciutat, si només ens quedem amb el resultat final l’anàlisi no deixa de ser esbiaixat i, en el pitjor dels casos, malintencionat.