"Si les dones de la llar parem, el món s'atura"

-En quina mesura la pandèmia i els confinaments han incidit en el treball de les treballadores domèstiques?
La covid-19 ha sigut com ploure sobre mullat, perquè ha provocat que es precaritze encara més un sector que ja de per si està precaritzat. El confinament va provocar un descens en els salaris. Moltes treballadores externes es van veure obligades a fer-se internes. I les que ja eren internes van viure una situació extrema, havent de treballar set dies a la setmana durant 24 hores. Ni tan sols podien eixir al carrer perquè eren els familiars els qui s'encarregaven de fer la compra. Aquestes situacions han deixat moltes seqüeles psicològiques, moltes de les quals ni tan sols podem detectar.
Hem viscut situacions greus d'abusos, com les tres companyes que vam haver de rescatar de situacions absolutament extremes. S'han donat situacions molt greus que tenen a veure amb el menyspreu generalitzat cap a les tasques de cura. Hi ha treballadores que pateixen accidents laborals i que són acomiadades perquè, òbviament, no poden fer feina a causa del mateix accident. L'opinió pública, en general, no pot fer-se una idea de la situació d'abús que pateixen moltes treballadores de la llar.

Una de les grans reivindicacions del sector és la ratificació del Conveni 189 de l'OIT (Organització Internacional del Treball) sobre el treball decent per a les treballadores i treballadors domèstics. De moment, però, no s'ha produït aquesta ratificació. El fet que hi haja un govern progressista a Espanya ha millorat la situació de les treballadores de la llar?
No, a pesar de les promeses no s'han produït avanços significatius. El PSOE el 2011 va signar el Reial Decret 16/20, junt amb els dos sindicats patriarcals, CCOO i UGT, dos sindicats que en línies generals estan dirigits per homes que ni tan sols saben que és el treball de la llar. Dic això perquè el 95% de les qui formem el sector som dones. Un 50% d'aquestes som dones migrades. En el seu moment, el PSOE no va ratificar el Conveni 189 de l'OIT. Després el PP de Mariano Rajoy, en lloc d'avançar en aquesta matèria va fer un retrocés i va establir noves mesures que perjudicaven encara més les treballadores domèstiques. De fet, el 2018, el mateix PP va introduir una esmena que feia enrere l'única proposta acceptable del RD 16/20, que consistia a fer que el 2019 el sector de la llar i les cures començara a cotitzar en Règim General, la qual cosa hauria donat dret a la prestació per desocupació. El PP, amb la seua modificació, ho va retardar fins a 2024.
El cas és que el govern de PSOE i Unides Podem encara no ha ratificat el Conveni 189, ni ha reconegut el dret a prestació per desocupació, ni ha reconegut el sector dins de la llei de prevenció de riscos laborals. Per tant, hi ha hagut promeses falses, però cap avanç significatiu. Fins ara el que sabem és que el Conveni 189 està sent analitzat pel Ministeri d'Exteriors i a punt de ser ratificat. Portem, però, massa temps esperant.

Si foren els homes els qui feren les tasques de cura i neteja, pensen que es tardaria tant a donar una solució?
Per descomptat que no. Un exemple d'això és el sector de la pesca, que tenia un problema d'arrel molt similar al nostre: no tenia conveni perquè no existia una patronal identificada, què poguera fer d'interlocutora. Què va passar en el seu cas? Que l'Estat va actuar com a patronal per poder signar el conveni. Com és possible això? Perquè era una problemàtica estrictament masculina. La pregunta que ens hem de fer és per què no s'actua igual en el cas de les treballadores de la llar? Segons un informe d'Oxfam, Espanya és el país de la Unió Europea amb més treballadores de la llar: el 28% del total de la UE estan a Espanya. I això és així perquè tenir una treballadora de la llar i les cures surt molt barat perquè no se li respecten els drets laborals i, encara que se li respecten, es tracta de drets infradotats. En definitiva, a Espanya surt molt barat tenir una treballadora domèstica.

Quina és la relació d'AIPHYC amb els sindicats, els quals en els darrers anys, han incorporat algunes de les seues reivindicacions?
Reconeixem la importància que els sindicats han tingut en la conquesta de drets. Crec que això és innegable. Ha de quedar clar que no n'estem en contra. Ara bé, les persones que es dediquen a assessorar les treballadores de la llar o bé que parlen per elles des dels sindicats, mai no s'hi han dedicat professionalment. Per tant, reclamem el nostre dret a tenir veu pròpia, que ningú no parle per nosaltres.

En quina mesura la Llei d'estrangeria aboca les dones migrants a fer tasques de la llar i de les cures?
El problema ja no és la Llei d'estrangeria. Mirem també a com es configuren les pensions, a la Llei d'Igualtat o la de Dependència. L'estat de benestar espanyol es suporta sobre les esquenes de les dones que treballen en el sector de la llar i la cura, tant de forma remunerada com no remunerada. La Llei d'Estrangeria mira cap a un altre costat i accepta que pots viure en el país de forma irregular almenys durant tres anys. Això significa, per a moltes dones, una mena de peatge que hem de pagar per guanyar-nos el dret a estar ací. En última instància la Llei d'estrangeria obliga a acceptar treballs precaritzats per sobreviure. Per tant, ajuda a fer que tot l'Estat del benestar es descarregue sobre les nostres esquenes, siga amb les feines no remunerades o remunerades però amb remuneracions escandalosament baixes. Estem parlant que a hores d'ara hi ha dones internes que cobren 880 euros al mes, sense descans ni un sol dia.

Des de l'any 2016 vostès han anat creixent a poc a poc, després de veure l'experiència d'altres companyes arreu de l'Estat. Quines dificultats tenen per fer arribar el vostre missatge a les treballadores domèstiques?
El primer que s'ha de tenir en compte és que a les dones que treballen en la llar els costa molt adonar-se de fins a quin punt està sent víctima d'un sistema que les explota. Hi ha molt, moltíssima explotació en aquest sector. Hi ha males condicions laborals, però a més a més també hi ha abús psicològic, emocional i a voltes fins i tot abús sexual, que és un tema delicadíssim sobre el qual moltes no volen parlar-ne i no tenen proves.

Quines són les situacions de més vulnerabilitat dins el sector?
Les persones més vulnerables són aquelles que desconeixen completament els seus drets, independentment de si tenen els seus papers en regla. Perquè el ben cert és que moltes treballadores no es reconeixen com persones amb drets de ciutadania. Per tant, ens correspon fer una tasca pedagògica, d'acostament, per tal que prenguen consciència de la situació que viuen i la injustícia que això suposa. La barrera lingüística i cultural és també molt dura. Hi ha companyes filipines, de països magrebins... que es veuen en situacions de molta vulnerabilitat perquè la distància cultural i comunicativa les aïlla i les exposa davant els abusos. El tipus de feina que realitzem, molt aïllades les unes de les altres, dificulta molt fer xarxa. 
Després hi ha les companyes que estan internes, és a dir, dins les cases, habitualment atenent a persones grans. Perquè en la cultura espanyola hi ha una creença segons la qual una treballadora interna ha d'estar disponible les 24 hores de dia els set dies de la setmana. Hi ha una deshumanització terrible cap a les dones internes, sembla com si no foren persones. Porto 20 anys a Espanya, he estat 15 anys treballant en el sector i continuo trobant-me situacions d'abús, com si res no haguera evolucionat. Com és possible que continuem tolerant la mateixa explotació de fa 20 anys? La societat continua creient que es pot abusar d'una persona per la seua situació administrativa o pel fet que aquesta desconeix els seus drets.

Existeix com una mena de síndrome d'Estocolm?
Absolutament. Nosaltres sempre insistim que les treballadores domèstiques no són una més de la família. No conec cap treballadora domèstica que en un moment determinat no s'haja sentit part de la família. Això és un error, som treballadores i tenim drets. La societat percep que, com aquest treball, abans el feia la mare, l'àvia, la tia o la cunyada, i ho feia gratis, ara una part d'aquest treball també s'ha de fer gratuïtament. Com han de donar-nos drets laborals si en el passat això ho feien les mares, les esposes o les germanes de forma gratuïta? Això es té absolutament internalitzat i normalitzat. Vivim en una societat que no valora les tasques de cura i, per tant, és molt difícil que valore el treball de qui el realitza.
En conseqüència, la nostra primera feina com a organització és convèncer les dones que són treballadores essencials -com es va demostrar en la pandèmia- i a partir d'ací poder reivindicar la tasca que desenvolupem davant les persones per a les quals treballen.

Al remat, vostès formen part de la gran cadena de cures. És a dir, les dones migrades estan fent les feines que, en el passat, vam fer les dones de forma no remunerada, perquè aquest era el lloc que la societat patriarcal tenia reservades per a elles. Simplement, s'ha internacionalitzat l'engranatge de les cures.
Absolutament. Com diu la companya Alma Sarabia, nosaltres salvem moltes llars, evitem que les famílies discutisquen. Qui tindrà cura de l'avi? Qui netejarà els banys? Es deixa a càrrec nostre les vides més importants de cada família: els xiquets i els avis. Però quan demanem que ens deixen les claus del cotxe ens diuen que no. Quina és l'escala de valors que hi subjau?

En quina mesura consideren que els discursos del feminisme blanc occidental ha incorporat les seues reivindicacions? S'hi senten identificades?
Abans que nosaltres altres companyes com Graciela Gallego o Rafaela Pimentel han treballat de forma molt ferma perquè el discurs de les dones racialitzades que són treballadores domèstiques no fora bandejat. Gràcies a elles hem trobat les aliades feministes i hem aconseguit visibilitzar la nostra feina. Des d' AIPHYC sempre hem sigut conscients que era molt important estar presents en aquests espais i per això, des de 2018, participem activament en l'Assemblea Feminista de València i en tots els espais de reivindicació. En aquest sentit, crec que la vaga de 2018 va evidenciar fins a quin punt la nostra feina és essencial. Sense nosaltres -les treballadores de la llar, però també les dones en general-, el món no es mou. El feminisme reconeix la nostra lluita i ens presta atenció. Encara hi ha camí per fer, òbviament, però fins ara se'ns escolta.

Probablement aquesta entrevista la llegiran dones i homes que tenen contractat una treballadora domèstica. Què els demanaria?
Afortunadament, hi ha persones -poques- que volen actuar correctament. Els demanaria que, a més de pagar-les dignament, esdevinguen les seues aliades, estiguen al seu costat i els informen de les associacions que existeixen.