Lluïsa Vidal. Pintora. Dona

La inauguració d'una antològica dedicada a la pintora Lluïsa Vidal, al MNAC de Barcelona, ha coincidit amb dos fets significatius: d'una banda, les Guerrilla Girls, el grup d'artistes feministes nascut el 1985 a Nova York, exposa a la galeria Whitechapel de Londres. Aquestes activistes que amaguen el rostre sota una màscara de goril·la afirmaven aleshores que el 5% de l'art present a les seccions d'art modern dels museus era obra de dones artistes; per contra, el 85% de les dones representades en obres d'art... anaven nues.

D'altra banda, la historiadora i investigadora Isabel Segura ha presentat un estudi segons el qual, tan sols el 5,32% d'obra dels museus catalans és deguda a dones artistes. El museu més representat és el MACBA, amb un 9,95%. I el menys, el MNAC, amb un trist 0,7%. Segura defensa "revisar la narrativa dels museus des del punt de vista de les dones" i aposta per "pensar i rellegir el passat per no reproduir els mateixos arquetips".

Val a dir, però, que la presència de dones artistes en la història de l'art no és una qüestió estètica, és tan sols el reflex d'una situació social.

Fins la dècada del 1930, la professió d'artista era cosa d'homes. Aquí, podríem comptar amb els dits d'una mà el nombre de dones artistes que fins aleshores s'havien guanyat el pa pintant... I ens en sobrarien quatre. A sobre, l'obra de Lluïsa Vidal (1876 - 1918) va caure en l'oblit pocs anys després de la seva mort a causa de la mal anomenada "grip espanyola".

Com més val tard que mai, el MNAC ha recuperat la seva obra en una magnífica retrospectiva que ens permet redescobrir, més enllà de les virtuts tècniques i estètiques de Vidal, una mirada inèdita de la condició femenina de principis del segle XX.

El cas de Lluïsa Vidal és força atípic. Digne de novel·la. El pare, Francesc Vidal, és un dels principals moblistes del modernisme. Les germanes Vidal són multitud i el pare les educa perquè es puguin valdre professionalment, sense cap home que les confini a la vida domèstica. Lluïsa Vidal arribarà a passar un any sola a París per formar-se al taller d'Eugène Carrière, per bé que la seva influència més evident siguin Ramon Casas i Santiago Rusiñol. Finalment, el pare embogeix i Lluïsa es fa càrrec de la família.

Vidal es guanyarà la vida com a retratista, i il·lustradora de revistes com Feminal. Les seves escenes protagonitzades per dones ens transmeten un univers inèdit, d'actituds i mirades que només una dona podia captar. Una mare que té cura del seu fill malalt, una violoncel·lista descansant o una nena que fa quelcom tan revolucionari com llegir...