Els tres exèrcits de la dreta que seuen a les Corts valencianes actuen de manera poc coordinada i durant la legislatura en curs han patit baixes pel camí. La foto de conjunt no deixa entreveure una estratègia unitària ni una confiança cega en la victòria.
El batalló principal, que és el del PPCV, ha canviat de capità general, amb la caiguda d’Isabel Bonig —víctima del foc amic— en benefici de Carlos Mazón. Les tropes blaves, molt més esquifides que els anys de glòria del partit, es debaten entre la incredulitat de ser-ne tan pocs i la incertesa pel futur que espera a cadascú d’ells. N’hi ha que ja han tocat el dos, com José Ciscar, d’altres que saben que no continuaran de cap de les maneres i un zaplanista “pata negra”, José Antonio Rovira, que ha eixit tan revaloritzat per l’ascens de Mazón com les empreses armamentístiques a l’índex Down Jones per la guerra a Ucraïna.
A la filera de dalt, disciplinat com ningú, seu el batalló de Vox. Així com els populars han aprofitat l’arribada massiva de diputats de Compromís i Unides Podem a l’hemicicle per relaxar la seua vestimenta, prescindint en molts casos de la corbata i fins i tot de l’americana, els homes de Vox mantenen les formes. “¡En marcha! ¡Ar!”, fa l’efecte que els diuen abans d’accedir a la cambra. Després, tan sols abandonen la sala per fer pipí. I si es perden pel camí, tots llueixen la bandera d’Espanya a fi de ser identificats ràpidament i poder reintegrar-se al grup verd. Verd militar.
I en tercer lloc hi ha Ciutadans, que ja ha patit l’escissió de cinc membres i la pèrdua de qui n’era l’estrella, Toni Cantó, que és com la Santa Companya: els partits que el veuen passar per la porta, ja intueixen què els espera. Va patir-ho UPyD, va patir-ho Cs i ara ho està patint el PP. Sense ell, les tropes taronges semblen inofensives i clamen en el desert per un centre polític que, en una conjuntura tan polaritzada, més aviat sembla un animal mitològic.
No es respiren aires de canvis de cicle al País Valencià, i els partits de la dreta en són ben conscients. Els qui tenen una mica de perspectiva poden establir un cert paral·lelisme amb les èpoques del PSPV en hores baixes, capficat en mil i una crisis, una Esquerra Unida enfortida per la màxima dels vasos comunicants i un Bloc Nacionalista Valencià abonat a l’extraparlamentarisme. Els temps en què, per a l’esquerra, la paraula glòria només era el nom de la coordinadora general d’EUPV.
Serà difícil que tots ells sumen majoria absoluta, però ni de bon tros és impossible. “A la velocitat que camina la política i quedant un any per a les eleccions, qui sap què pot succeir”, contradiu esperançada una diputada del bloc opositor. De fet, les darreres enquestes internes encarregades pel PP i Cs indiquen que els segons estarien en condicions de superar, ni que siga pels pèls, la tanca del 5%. Però són enquestes de part, com les de José Félix Tezanos al CIS.
Fi de festa
Al PPCV, a més, ja fa mesos que no amaguen la seua preocupació per la vitalitat de Vox en territori valencià. “Van com un tir”, admeten en veu baixa. A les comarques més meridionals, fins i tot podrien ser-ne la primera força. I és tot just allà, al sud, on la força dels populars era més evident. Són detalls com aquest els que fan estendre un halo de pessimisme.
“La imatge de baralla interna que hem traslladat és horrorosa; així no podem col·locar ni un missatge”, apunta una font del partit. “Lògicament, el fet de no governar et situa en una posició d’inferioritat, i tothom sap com i de la mà de qui ha arribat Mazón”.
I és que el PPCV, que no fa gaire decantava congressos al si del PP, ara ha quedat arraconat, sense a penes veu, en un moment decisiu en què sí que han pres la paraula —i de quina manera— els presidents autonòmics de la formació. Amb la certesa que Mazón i el seu equip sospiraven perquè Pablo Casado i Teodoro García Egea isqueren sans i estalvis.
“Carlos era el xiquet de l’aniversari i ara ha passat a ser un convidat més a l’aniversari d’un altre”, resumeix, amb aquest símil ludicofestiu, un diputat experimentat del partit. No debades, de tots els presidents autonòmics de la formació, Mazón era el que es considerava més afí al tàndem Casado-Egea. El seu protegit.
No sols ell. María José Català, secretària general del PPCV i líder del partit a la ciutat de València, i els tres presidents provincials —Marta Barrachina, a Castelló; Vicente Mompó, a València, i Toni Pérez, a Alacant— van comptar amb l’aval explícit de Gènova per accedir als seus càrrecs. I tret de Pérez, menys actiu a les xarxes socials, tots ells van afanyar-se —com Mazón— a expressar el seu suport a la direcció estatal en desencadenar-se la topada amb la presidenta madrilenya, Isabel Díaz Ayuso.
Vicente Betoret, diputat al Congrés que va defensar la candidatura de María Dolores de Cospedal a les primàries de 2018, però que més tard va trobar refugi a recer de Casado, era un dels que reclamava, a través del seu telèfon mòbil, missatges de suport clar al president.
Només quan la caiguda de Casado es donava per fet, el PPCV va alinear-se en favor de la convocatòria d’un congrés extraordinari. Com a la Guerra Civil, Múrcia i el País Valencià van ser dels últims territoris a caure en mans dels insurrectes.
De ben segur que Alberto Núñez Feijóo n’ha pres nota. També és segur que no farà cap revolució. “Governarà el partit com Galícia, evitant les estridències i els histrionismes”, concreta una persona que, no obstant, alberga dubtes respecte a aquest “retorn al passat”. “Veurem si el seu perfil moderat encaixa en la política espanyola actual, caracteritzada pels discursos més durs”, subratlla.
“El discurs que val per a Galícia no és vàlid per al conjunt d’Espanya”, corrobora una altra persona del partit, pròxima als nuclis de poder de Gènova. “Els poders econòmics i la premsa afí li reclamaran més contundència”, diu. La primera mostra de contenció ha estat la designació del valencià Esteban González Pons com a president del comitè organitzador del congrés i el manteniment de la de La Rioja Cuca Gamarra com a dona forta al Congrés, ara, també, amb rang de coordinadora al partit. Les travesses apunten que els dos principals càrrecs de què es farà escortar Feijóo provindran de Madrid i Andalusia, els dos principals bastions de poder.
En tot cas, efectivament, gran prioritat del PP i dels lobbies que pul·lulen al voltant seu té nom i cognom: Palau de La Moncloa. En aquest sentit, les eleccions autonòmiques i municipals de 2023 únicament constituiran una estació de pas. I Feijóo, un pragmàtic de mena, no obrirà més focs dels estrictament necessaris.
“Jo tenia claríssim, per exemple, que Feijóo no impediria un pacte amb Vox a Castella i Lleó; sabia que donaria llibertat total a Mañueco per fer el que considere oportú”, assenyala la mateixa font. I això ha fet. “El 70% dels nostres electors veuen normal governar amb Vox, per molt que l’esquerra diga que són nazis o que són feixistes; els nostres votants saben que no hi ha 3,7 milions de nazis ni de feixistes a Espanya”, explica.
Fet i fet, al PP no són pocs els que veuen convenient estrenar, al més prompte possible, la fórmula de cogovern amb Vox. “Assumiran carteres de menys pes i els seus votants comprovaran que una cosa és parlar des de l’oposició i una altra, de ben diferent, governar les institucions”. Aquestes veus opinen que Vox no deixarà de créixer fins que toque poder i deceba els que ara se’n senten atrets, circumstancialment. I pensen que Castella i Lleó és el banc de proves ideal.
“Estan rebent molts vots del descontentament generalitzat de la gent; hi ha votants de Vox proavortistes que no acaben de veure tan mal això de les autonomies, i d’altres que detesten les autonomies però que són antiavortistes... Voten la part pel tot, com qui es menja un formatget de la caixa, però només un”, exposa per acabar.
El problema és que la previsible moderació del discurs del PP amb Feijóo i el seu currículum a Galícia en qüestions com la llengua seran aprofitats per Vox en la seua ofensiva contra “la derechita cobarde”. El desbloqueig d’assumptes pendents, com ara la reforma del Consell General del Poder Judicial, serà utilitzat com un element de desgast més.
Aspectes com la capacitació lingüística dels treballadors de la Xunta, la presència creixent del gallec a l’ensenyament o l’ús del terme país per referir-se a Galícia seran alguns dels ítems que la ultradreta tractarà d’explotar en favor propi.
De l’esperança a la incògnita
A Ciutadans respiren alleujats perquè el partit no ha desaparegut de les Corts de Castella i Lleó com sí que va fer-ho a Madrid, però amb el percentatge de vot a totes dues eleccions —4,5% i 3,6%, respectivament— se n’haurien quedat fora, al País Valencià. Amb un matís important: allà governaven i ací no.
A les Corts valencianes, amb 13 diputats en lloc dels 18 que tenien a principi de la legislatura, Cs adopta una posició “raonable”, segons sintetitzen els seus diputats. Al capdavant de tots ells hi ha Ruth Merino, una tècnica d’Hisenda que no deixa de repetir que està de pas a la política. La candidata de 2023 serà ella o bé María Muñoz, coordinadora autonòmica i diputada al Congrés, una persona de la confiança total de la presidenta del partit, Inés Arrimadas.
Merino té tres persones de molta confiança —Carlos Gracia, Fernando Llopis i Tony Woodward— i s’esforça per diferenciar-se dels “extrems”, com li agrada anomenar Vox, Unides Podem i també Compromís.
No sonen tambors de coalició preelectoral PP-Cs, però l’arribada de Feijóo —per bé que ell va oposar-se de ple a una entesa d’aquestes característiques a Galícia, a diferència de la del País Basc— encara podria trastocar els plans. De converses, de moment, no n’hi ha hagudes. Mazón no els hi ha deixat caure cap proposta en aquest sentit i tampoc no van fer-ho Casado ni García Egea a escala estatal. Al Cs valencià, de fet, no volen saber-ne res.
“Seria la nostra fi, ja no podríem dir que no som el mateix que el PP”, sostenen els membres de Cs que defugen aquesta opció. De fet, la crisi del PP ha animat les bases taronges, perquè desmoralitza l’adversari i perquè Feijóo, a més, “té al cap un PP descentralitzat, és a dir, 17 PP diferents”.
Al Congrés, mentrestant, els 10 diputats operen com una formació dialogant. Edmundo Bal s’esforça per arribar a acords amb el PSOE —la reforma laboral n’ha estat el millor exemple— i Arrimadas es desmarca tant com pot de Vox. “Mai no governarem amb ells”, adverteixen també des de València.
“Ho donarem tot”, diuen des de les Corts, autoconvençuts que el 5% no és una utopia. Però ells també pateixen de ple la tàctica de Vox. Una barreja perfecta de manipulació, mentides i silencis molt mesurats, com els de Santiago Abascal, que només intervé de tant en tant per tal de no cremar-se en excés, com li ha succeït Casado. I amb tuits que resumeixen tot aquest modus operandi, com el que recentment va publicar el portaveu adjunt al Congrés, Iván Espinosa de los Monteros, en què reproduïa un titular de Levante-EMV que els venia la mar de bé: PP i Cs se enfrentan a Vox y le acusan de querer imponer el castellano en las aulas.
•LA DIFÍCIL QUADRATURA DEL CERCLE BALEAR
La presidenta del PP balear, Marga Prohens, celebrà la setmana passada la intenció d’Alberto Núñez Feijóo de ser el líder conservador: «És el candidat de consens», sentencià. El relatiu regionalisme del gallec és ben vist, s’avé amb la idea de la recuperació d’aquesta actitud —més que ideologia— que tenia la formació en el temps que la dirigia el seu líder històric i antic president del Govern balear (1983-1995), Gabriel Cañellas. El discurs de Feijóo de donar –tal com s’ha publicat– amples marges d’actuació a cada part del partit en el seu respectiu territori permetria a Prohens vendre la idea que el PP ha recuperat a les Illes aquell regionalisme dels anys de Cañellas, una època molt enyorada en el si de la formació –no debades guanyava sempre les eleccions.
Ara bé, Feijóo no resoldrà el problema fonamental del PP illenc actual. Com que la ultradreta li menja terreny perillosament i si l’esquerra (PSOE, Unides Podem, Més per Mallorca, Més per Menorca i Gent per Formentera) no té majoria absoluta el 2023, necessitarà unir –per arribar a la presidència– en el mateix pacte Vox amb Ciutadans –si és que sobreviu– i amb el PI-Proposta per a les Illes. L’existència d’aquest últim partit és un element diferencial amb d’altres comunitats. En efecte, si el PI – que ara té 3 dels 59 diputats– és imprescindible per formar el futur Govern –tal com preveia l’última enquesta publicada el juliol de l’any passat–, Prohens hauria d’assolir un pacte alhora amb Vox i el PI, essent, com són, partits excloents en tot el referent a la llengua, l’autogovern i la identitat. Tot i que és vera que la política a vegades fa estranys companys de pactes, no és massa probable que pugui passar quelcom així.
Prohens és conscient d’aquest problema. De fet, segons ha pogut saber aquest setmanari, quan va ser designada per Pablo Casado –el juliol del 2021– per ser la nova líder del PP balear, almenys en una de les converses que va mantenir amb rellevants militants de la formació va reconèixer l’entrebanc i que per això el seu objectiu era menjar-li l’espai polític al PI. La idea consistia a presentar una imatge de centredreta amb actituds regionalistes i que l’allau de vot en clau espanyola fes la resta de la feina. El resultat, pensava, seria que el PP creixeria força –i, en efecte, en aquells moments així ho reflectien les enquestes tant a l’àmbit espanyol com balear–, que Vox no podria fer altra cosa que donar-li el vot a la investidura i que el PI –i eventualment Ciutadans– quedaria sense representació o, si no en tenia, estaria en una posició tan dèbil que acceptaria una mica de poder a canvi de fer-la presidenta, sense necessitat de reunir totes les parts en un pacte formal amb la ultradreta.
El problema ha estat que, en els mesos transcorreguts des de l’estiu passat, la intenció de vot cap al PP ha anat en direcció contrària. En aquests moments, els experts en demoscòpia a Balears pensen –a l’espera de la publicació d’una futura enquesta– que Vox ha augmentat molt les seves expectatives i els conservadors les han rebaixades per tot el que ha passat. Així és en el conjunt de Balears i en especial a Mallorca, que és la circumscripció que aporta el major nombre d’escons al Parlament –33 dels 59 que el formen– i per la qual té la representació el PI.
És probable que, en uns mesos, amb Feijóo al capdavant del partit conservador, la intenció de vot torni a canviar; però així i tot ara per ara és quimèric pensar que els suports als ultres disminueixin tant a Mallorca com perquè la intenció de Prohens es converteixi en realitat. O sigui, el principal obstacle que separa la nova líder conservadora illenca de la presidència és –amb o sense Feijóo– el mateix que tenia abans: sumar en el mateix pacte a un crescut Vox amb un decisiu PI, cosa que pareix entre molt improbable i impossible.