Mercès als diversos àmbits de la mostra, el visitant podia resseguir els passos dels diferents processos de protecció i salvaguarda que s’anaren produint dins i fora de Catalunya. Una tasca liderada per figures com Joaquim Folch i Torres (Barcelona, 1886 - Badalona, 1963), entre molts altres en l’àmbit provincial i local, que dissenyaren un pla exitós. Com encara podem comprovar quan fem qualsevol visita als museus històrics del país.
Tot aquell procés de salvaguarda patrimonial fou l’embrió, com en tants d’altres camps, del que més tard s’aniria desenvolupant al llarg de la Segona Guerra Mundial. Sense l’activitat que s’havia produït al llarg de la Guerra Civil no podria entendre’s l’acció dels Monuments Men —immortalitzats en infinitat de llibres i pel·lícules—, aliats que recuperaren gran part del patrimoni artístic saquejat, espoliat i robat pel nazisme. Tasca que també, al llarg d’aquella guerra, implicà museus d’Ucraïna.
És importat recordar que països com Ucraïna, amb una història convulsa, tenen tendència a la creació de museus, especialment des de la segona meitat del segle XX. Són interessants les diferents implementacions que van fer-se dels anomenats “ecomuseus”, espais de ciència i tècnica, amb un especial pes del desastre de Txernòbil, els d’història militar o per la pau i de les cases museu, especialment en el cas de diversos genis literaris nacional.
Dues formes, les sorgides de la Guerra Civil espanyola i de la Segona Guerra Mundial, que actuaren sobre els béns mobles, però que no pogueren evitar la destrucció de béns immobles, monuments i d’altres elements patrimonials que cremaren a Europa al llarg del segle XX. Com a resposta a aquests desastrosos fets, sota l’empara de l’ONU i la UNESCO, fou redactada la convenció de la Haia per a la protecció dels béns culturals en cas de conflicte armat —amb un protocol inclòs— l’any 1954, en la qual destaca la creació dels Escuts Blaus per tal de desenvolupar aquesta missió.
Un document que estableix un sistema d’identificació i un altre de protecció on s’han de protegir els béns situats dins dels territoris dels estats, hagin ratificat o no aquesta convenció. Així s’apliquen fórmules diverses de senyalització, protecció, estudi, protecció i, òbviament, sancions. Unes mesures que, actualment, apliquen, o haurien d’aplicar, els 133 països que han ratificat el document. Que per culpa dels estralls bèl·lics, a escala global, dels anys vuitanta i noranta del segle XX conduïren a la redacció d’un segon protocol de la convenció.
L’atac de Rússia sobre Ucraïna el passat 24 de febrer provocà una resposta de la UNESCO i l’ICOM —el Consell Internacional de Museus— referint-se directament a la Convenció de la Haia i els protocols consegüents.
En el primer cas, la UNESCO, enllaçava la Convenció de la Haia amb “la Resolució 2222 (2015) del Consell de Seguretat de les Nacions Unides sobre la protecció dels periodistes, professionals dels mitjans de comunicació i personal associat en situacions de conflicte, per promoure mitjans de comunicació lliures, independents i imparcials com una de les bases de la societat democràtica, i que pot contribuir a la protecció dels civils”.
Per la seva banda, l’ICOM, en un comunicat del mateix dia 24 de febrer, condemnava l’atac i la violació territorial de Rússia sobre Ucraïna, i recordava que els dos països implicats són firmants de la Convenció de la Haia, i aplicadors dels protocols.
També, l’ICOM mostra la seva “preocupació per les implicacions que aquesta incertesa tindrà sobre els seus membres, els professionals dels museus i del patrimoni, en general, de tot el país”. Recordant “les obligacions professionals que imposa el Codi de deontologia de l’ICOM per als museus a fi de preservar, mantenir i promoure el patrimoni, i garantir la protecció dels seus museus i col·leccions contra tota mena de riscos, fins i tot en cas de conflicte”, com és en aquest cas.
Un dels punts més preocupants de la declaració de l’ICOM és la petició “als membres de la societat civil que es posin en contacte amb els seus museus locals per ajudar-los, en la mesura que els sigui possible, amb els mitjans per protegir els seus edificis i col·leccions. Com a centres d’educació, estudi i gaudi importants a les comunitats locals, és prioritari que els museus, punts de referència crucials per a aquestes, rebin el seu suport.”
Una declaració que s’acaba amb la reclamació, a la comunitat internacional, d’evitar un possible espoli i saqueig del patrimoni ucraïnès, i una petició basada “en la Convenció de la UNESCO de 1971 sobre les mesures que s’han d’adoptar per prohibir i impedir la importació, l’exportació i la transferència de propietats il·lícites de béns culturals i del conveni d’UNIDROIT del 1995 sobre els béns culturals robats o exportats Il·lícitament sense oblidar la resta de convencions culturals internacionals per a la protecció del patrimoni comú de la humanitat.”
Aquesta declaració ens pot recordar un document semblant, també de l’ICOM, firmat i datat el 27 de febrer del 2014 davant una altra intervenció militar de la Federació Russa sobre altres territoris d’Ucraïna, la qual cosa va motivar un congrés de la secció d’ICOM a Ucraïna, per tal d’analitzar i prevenir possibles accions similars —com les d’ara.
El mateix 24 de febrer, el Consell Internacional dels Monuments i Llocs Històrics (ICOMOS) va fer públic un altre comunicat, en el qual “recorda a les parts involucrades l’extrema fragilitat del patrimoni cultural durant els conflictes armats, fins i tot quan són danys no deliberats, així com els compromisos assumits sota les convencions culturals de la UNESCO.” I afegeix que “ICOMOS està a disposició dels seus companys i companyes i de les autoritats d’Ucraïna per a qualsevol suport o consell que necessitin per a la salvaguarda del patrimoni cultural o sobre mesures de preparació davant dels possibles riscos.”
Uns riscos que ja han arribat. Segons el digital Artnet, “el nostre equip ha centrat els seus esforços a garantir la seguretat del personal i les famílies dels treballadors del museu, també a protegir la nostra col·lecció i fons: pintures, gràfics i belles arts”. Són paraules d’Olesia Ostrovska-Liuta, directora del Museu Nacional d’Art i Cultura del Arsenal Mystetskyi de Kíiv.
El New York Times recollia unes declaracions d’Ihor Poshyvailo, director del Museu Nacional dels Herois del Cel i la Revolució de la Dignitat —també conegut com el Museu de la Llibertat— de Kíiv, on apuntava que “teníem plans sobre el que s’havia de fer abans de la guerra, però ara tot això és totalment diferent.”
Diferent, sortosament, és el cas del Museu de l’Escola de Fotografia de Khàrkiv, on la col·lecció ja va ser traslladada a Alemanya fa força temps per obres de remodelació i restauració de l’edifici que l’acull.
Al llarg del cap de setmana del 26 i 27 de febrer, començaven a aparèixer, especialment a través de les xarxes socials, notícies sobre les primeres destruccions. Un dels primers elements culturals identificat que s’ha atacat és el teatre de Txerníhiv (al nord de Kíiv, a prop de la frontera amb Bielorússia), que apareix en alguns vídeos totalment destrossat.
Els mateixos dies s’indicava la situació estratègica i extremadament sensible del Museu Estatal de l’Aviació Oleg Antónov —dins del complex de l’aeroport homònim i molt proper a la capital.
El dia 28 de febrer, segons apuntava en una piulada el The Kyiv Independent, “les forces russes cremaven el Museu d’Història de la ciutat d’Ivànkiv, província de Kíiv”, del qual s’han difós imatges per Twitter.
Al llarg de la jornada del dimarts 1 de març, les tropes russes van atacar una torre de comunicacions de la capital, una infraestructura civil que s’aixeca molt a prop del Memorial de l’Holocaust.
En declaracions a diferents agències internacionals, el ministre de Cultura d’Ucraïna, Oleksandr Tkatxenko, deia que “pretenen destruir tota la història d’Ucraïna, intentant apropiar-se’n”. Una situació que posava en seriós perill el conjunt de catedrals i monestirs, monuments, memorials, espais patrimonials i museus de la ciutat.
Però no només a la capital els museus i els seus professionals s’han preparat, o s’estan preparant, per a les pitjors situacions. Diferents mitjans de comunicació, del país i internacionals, han aportat informacions sobre accions de salvaguarda i protecció en museus de Feodòssia, Lviv —on la Galeria Nacional d’Art s’ha convertit en espai de gestió i enviament d’ajuda a altres punts del país—, Odessa, Olesko, Kolomýia, Pyróhiv, Opíxnia, Poltava, Ternópil… i d’altres poblacions, grans i petites, del país.
La manca d’informació, com a mesura de protecció per a la salvaguarda i supervivència del fons i col·lecció també és una arma a favor dels professionals dels museus. Molts dels webs, comptes a xarxes socials o canals de comunicació dels grans o mitjans museus del país han estat desactivats o aturats per garantir la tasca de protecció i centrar esforços.
De retruc, el conflicte bèl·lic també afecta museus fora de la zona militar. Els primers, els diferents museus dedicats a la cultura ucraïnesa que existeixen arreu del món, especialment als Estats Units, com el de Chicago o Nova York. Per altra banda, resta en una situació de compromís el Museu Rus de Màlaga, que curiosament en aquests dies exposa una mostra titulada “Guerra y paz en el arte ruso”. Ara com ara, encara no ha transcendit quina serà la propera exposició i quins museus aportaran fons. Una situació complexa amb l’actual bloqueig i tancament de fronteres. Notícies que, en molts casos, ens arribaran amb desviacions interessades o, directament, esdevenint fake news. El que és, i serà, una altra arma més d’aquesta guerra, i les del futur.
Aquesta fórmula, la de la destrucció del patrimoni cultural, s’ha reproduït en la majoria de conflictes bèl·lics registrats històricament. Només cal repassar les últimes escomeses militars per Àsia, Àfrica o Europa per documentar milers de casos. La desfeta cultural, històrica i memorial s’ha documentat com una de les claus per a la victòria militar. A més de ser, en molts casos, una font de finançament il·legal per diferents organitzacions governamentals o no governaments.