“Si hem d’acabar en la presó que no siga per un microsolc de 45 revolucions, torne a Londres i porte’m un àlbum complet de cançons”. El director de la casa Philips de França, Maurice Meyerstern-Mègret, després d’escoltar amb estupefacció la maqueta de la cançó “Je t’aime moi non plus” interpretada per Serge Gainsbourg i la seua nova companya sentimental, l’actriu anglesa Jane Birkin, aprova l’edició d’un disc que acabarà marcant la història de la música pop del segle XX i acompanyarà la revolució sexual dels anys setanta. La composició es transforma en un fenomen social, la banda sonora de l’alliberament de costums que s’havia iniciat en la dècada dels seixanta. Ara, per primera vegada, en un registre musical es podia escoltar a una parella fent l’amor físic.
L’escàndol de “Je t’aime moi non plus” anunciava l’any eròtic de 1969, amb el primer home a punt de trepitjar la lluna i el comiat dels Beatles, el grup que havia servit de bandera i banda sonora a la dècada dels seixanta a punt de girar pàgina. Tot havia començat un any abans. Serge Gainsbourg, músic i compositor amb una trajectòria iniciada en el món de la cançó Rive Gauche, que coneix un gran èxit internacional com a compositor gràcies a la cançó “Poupée de cire” guanyadora del Festival d’Eurovisió de 1965, creador popular per a intèrprets com Juliette Gréco, Brigitte Bardot, Petula Clark o France Gall, viu una breu relació sentimental amb l’actriu Brigitte Bardot.
El nom de Gainsbourg està darrere de l’especial televisiu de Cap d’Any de 1967, que l’estrella ha gravat per a la televisió i on han aparegut junts cantant temes com “Bonnie and Clyde” i “Comics strip”. A manera d’ofrena amorosa, Gainsbourg ha compost la cançó “Je t’aime moi non plus”, títol irònic, “t’estime, jo tampoc” inspirat en una cèlebre frase de Salvador Dalí. Per raons òbvies el tema registrat per la parella, ha quedat fora del menú musical de l’especial televisiu.
Malgrat que el tema està disposat i a punt per a la seua publicació, l’actriu en aquell moment casada amb el magnat Gunther Sachs hi renuncia finalment, no desitja que el seu nom quede associat a una cançó de registres tan sulfurosos i li demana a Gainsbourg que no publique el disc. El tema queda arxivat i tanca la breu història d’amor entre tots dos. A manera d’elegia amorosa Gainsbourg compon la cançó “Initials BB”. Abans d’aquesta composició de sons infractors Serge Gainsbourg —el seu vertader nom és Serge Ginzburg, cognom jueu que ha canviat en homenatge al pintor anglès— ja havia donat abundant proves del seu talent per a conjugar paraules, melodies i imatges. Autors com l’escriptor i també músic i lletrista Boris Vian l’han assenyalat com a conjugador amb ironia i imaginació d’aquest art menor que per a ell és l’ofici de fer cançons.
Compositor d’èxit, li agrada practicar una mena de “pigmalionisme” musical, dirigint i creant la carrera musical d’actrius com Anna Karina, la musa de la Nouvelle Vague Catherine Deneuve Isabelle Adjani o Vanessa Paradis, una de les seus darreres “filles adoptives”. Però és una jove actriu anglesa que acaba de desembarcar del Swinging London, el Londres efervescent dels anys seixanta, en la capital francesa, la que acaba esdevenint la seua gran musa i amant. Arran del rodatge de la pel·lícula Slogan, una mediocre producció ambientada en el món de la moda i la publicitat, la futura parella sentimental i artística entren en contacte. Els primers encontres registren una certa hostilitat per part de Gainsbourg cap a “la petite anglaise” per a més tard acabar profundament enamorat.
El músic i la seua jove companya sentimental es converteixen en l’objectiu favorit dels fotògrafs en les seues arribades als locals de moda de la nit parisenca. Algun cronista social parla d’una nova reedició de la parella, ara en minifaldilla, peus descalços, per a ella, i esmòquing, per a ell, de la Bella i la Bèstia. La història d’amor demana la seua banda sonora. Malgrat la promesa feta a Bardot d’”enterrar” “Je t’aime moi non plus”, Gainsbourg rescata la cançó ara com a carta d’amor per a la seua jove amant i futura cara B, Jane Birkin. El disc Je t’aime moi non plus s’edita el 22 de febrer de 1969. Els sons litúrgics de l’orgue serveixen d’obertura per a l’èpica eròtica que està a punt d’esclatar. A diferència de la primera gravació en què impera la veterania i l’ofici de l’estrella Bardot en la seua interpretació, ara, la gravació de Jane Birkin està carregada d’emoció i sinceritat. Si Bardot actua com la deessa consumada, Birkin exerceix de verge debutant. El seu accent quasi infantil, cantant en un to elevat com l’ha demanat Gainsbourg, transmet a la cançó una atmosfera molt més eròtica i pertorbadora. Els gemecs de la veu de Jane Birkin s’imposen en una lletra que parla de “l’amor físic com un atzucac o carreró sense sortida”.
Per descomptat que la sortida del disc desencadena tot un seguit de condemnes i censures. Malgrat la prohibició de la BBC, la cançó es posiciona en el primer lloc de les llistes britàniques igual que en altres països. El colp d’efecte arriba des del Vaticà, que condemna la cançó. Gainsbourg, amb la seua ironia, declara: “No tot el món pot tenir el Papa com a cap de promoció”. Censurada i prohibida la seua emissió televisiva i radiofònica, la cançó s’obre amb llibertat pel circuit de les boîtes i discoteques com a composició estrella per al moment íntim de l’slow o temes lents de la pista ball. A l’estiu de 1969 es calcula que s’han venut més de 750.000 copies. Ara, a més del sucre i les vaixelles Duralex, molts viatgers al seu retorn d’Andorra, inclouen una còpia de contraban del disc prohibit. Un editor alemany li proposa a Gainsbourg ferversions en altres llengües. “Els sospirs de Jane Birkin són universals”, contesta el músic.
