Amb tota seguretat, es tracta del poble més elevat del pla de Barcelona. Adossat al vessant oriental de la serra de Collserola, el municipi de Sarrià presenta una naturalesa híbrida de territori frontissa que conjumina la plana rural amb una muntanya baixa, però certament protectora. Aquesta situació privilegiada li confereix un clima saludable, d’aire net i amb una àmplia perspectiva sobre la geografia que es desplega als seus peus: Barcelona, el litoral, Montjuïc i els pobles veïns.
Sarrià queda allunyat del centre de la ciutat uns cinc quilòmetres, també del port, de les principals vies tradicionals de comunicació i dels grans cabals d’aigua canalitzada —el rec Comtal i el canal de la Infanta. Per tot això, suposem que a la indústria no degué interessar-li, fet que va salvar el poble de la insalubritat ambiental associada a l’activitat productiva. Ben al contrari, Sarrià s’especialitzà com a zona d’estiueig per a l’habitant barceloní de renda alta, i fou el lloc on diverses comunitats religioses instal·laren els seus col·legis (l’Escola Pia de Sant Josep de Calassanç i la Companyia de Jesús, seguint l’exemple del col·legi del Sagrat Cor, dedicat a l’ensenyament femení).
Arribar-hi en ferrocarril
De les diferents alternatives de transport públic per accedir-hi, el ferrocarril continua proporcionant l’experiència del viatge més ajustada a la realitzada tradicionalment des del centre de Barcelona, quan el 1863 entraren en funcionament els combois que unien ambdues poblacions. El 1977 la companyia Ferrocarril de Sarrià a Barcelona S.A. va ser absorbida per Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, i avui forma part de l’anomenada Línia del Vallès. L’estació actual de Sarrià poc té a veure amb la del passat: l’agitació humana i una acceleració auxiliada per patinets i bicicletes farceixen les andanes. Gairebé a la porta, la Casa Orlandai es mostra com el que és: un palauet eclèctic, senyorial, que el sastre Manuel Galve encarregà el 1870 al constructor valencià Rafael Guastavino. Des de mitjan anys 50 fins el 1974, serví com a seu de dues institucions educatives de caire renovador, i des del 2007 acull un centre cívic de titularitat municipal. El foraster s’hi trobarà a gust, a la seua terrassa o bé als espais de la cafeteria, avituallant-se abans de començar el periple sarrianenc.
No penetrem, d’entrada, al cor de Sarrià: caldrà fer primer una incursió al seu cementiri, situat a poca distància en direcció nord. Per sota de l’avinguda de la Bonanova, aquest petit recinte preserva, com un oasi entre edificis, la tranquil·litat endèmica dels espais funeraris. Amb ulls observadors, descobrirem que hi reposa J. V. Foix, fill del poble, al costat d’altres figures de la ploma, com Carles Riba i Clementina Arderiu.
Tornem al punt d’inici i, ara sí, ens immergim en les profunditats del poble amb un primer plat fort: la plaça de Sant Vicenç, minúscula, íntima, pretèrita. Presidida per la figura del sant patró, conformà el centre neuràlgic del que fou el barri de l’estació. A la cantonada amb el carrer Cornet i Mas, un edifici dedica històricament la seua activitat a l’ensenyament: l’escola bressol El Blauet ha pres el relleu de l’antic institut Colom, que comptà amb un jove professor amb talent: Francesc Cambó.
A pocs metres de la plaça, queda el carrer Major de Sarrià, l’artèria principal i comercial de la vila, amb alguns dels establiments més representatius del lloc, com el bar Tomàs, temple de les suculentes patates braves. No hi anirem, d’entrada. Ascendim pel carrer Cornet i Mas, una bassa d’oli, i farem cap al carrer de Canet. La passejada resulta plaent, perquè a la majoria dels carrers del cor de Sarrià la preferència la tenen vianants i bicicletes. Al de Canet, un seguit de casetes en filera varen ser construïdes al segle XIX per albergar els treballadors de l’antiga masia de Can Canet, avui desapareguda. Els habitatges, adquirits i rehabilitats per l’Ajuntament de Barcelona, alberguen diferents tallers d’artesans i entitats associatives.
Desemboquem, ara sí, al carrer Major i l’enfilem amunt, fins a la plaça del Consell de la Vila. Abans d’arribar-hi, però, al número 75 una obertura misteriosa, gairebé imperceptible, dona accés al passatge Mallofré, un dels espais més singulars del nucli antic Sarrià. Data del 1870 i consta de dos trams coberts sota edificis i d’un cos central a l’aire lliure. Els terrenys varen ser adquirits en una subhasta per Josep Mallofré, borsista i inversor immobiliari, que va construir-hi tres cases. L’indret havia estat ocupat per una antiga caserna, utilitzada posteriorment com a garatge d’una companyia de transports.
Plaça del Consell de la Vila
Arribem a la plaça del Consell de la Vila. L’edifici consistorial sembla haver estat entaforat a la força. El contenidor en qüestió desafia en proporcions l’entorn, aquest espai urbà menut i lleugerament allargassat. La construcció, del 1896, llueix la solemnitat que hom espera de la màxima autoritat local. El resultat del projecte signat per l’arquitecte Francesc Mariné és un edifici de caire eclèctic, ordenat, pulcre, simètric. Institucional.
Continuem pujant pel carrer Major, i aviat desemboquem a la plaça de Sarrià i al sorollós passeig de la Bonanova. Malgrat el trànsit i l’agitació, la plaça manté la seua importància com a epicentre local, amb funcions espirituals, i alguna cosa més: hi ha la parròquia de Sant Vicenç, neoclàssica, del XVIII, a l’esquerra de la qual trobareu una de les cases més antigues de Sarrià, Can Margenat. El casalot data del segle XVII, construït per la família Sala i visiblement reformat a final del XIX. Si travessem el passeig de la Bonanova, toparem amb Can Llança, una construcció senyorial del XVIII que alberga als seus baixos l’emblemàtica pastisseria Foix, on l’insigne poeta treballà a parts iguals l’art poètica i la rebosteria.
La plaça patí una profunda remodelació quan a final del segle XIX es dugué a terme una de les obres més ambicioses de la Diputació de Barcelona: la construcció de la carretera que havia d’unir Cornellà de Llobregat amb Fogars de la Selva, passant per Granollers i Sant Celoni. Aquesta via —l’actual passeig de la Reina Elisenda de Montcada— va provocar el desmembrament de la plaça, amb l’enderroc d’alguns edificis. A la vora, s’hi construí un pont sobre el barranquet de la Riera Blanca (actual carrer de la Duquessa d’Orleans) i també un grapat de torres residencials. Per la seua banda, el mercat de Sarrià, també d’aquell temps, ocuparia els terrenys de l’hort de la rectoria, quan la carretera escapçà l’ordenació originària del lloc. El mercat, d’obra vista, presenta una àmplia façana equilibrada en la seua composició i visiblement pulcra, que reflecteix el creixement i la prosperitat d’aquesta vila encara independent. Va ser inaugurat el 1910, patí una reforma el 1967 i una segona remodelació en profunditat el 2007. Des d’aquell any, el mercat concentra de nou bona part de l’abastiment alimentari local.
Continueu pel carrer Major tot pujant, i abandoneu-lo pel primer a l’esquerra. És el carrer del Pare Miquel, empedrat i pacífic; conserva l’ambient íntim dels carrers del poble antic. Des d’aquest, una escletxa, com qui diu, entre edificis permet accedir a la microscòpica plaça de Sant Gaietà. Hom diria que es tracta d’un pati privat, pel bon manteniment, el recolliment i l’excés de flora ornamental. Aquest, junt amb el passatge Mallofré, encapçalen amb tota seguretat la llista de racons més singulars i encantadors de Sarrià.
Jardins sense temps
Podrem continuar en direcció a la muntanya, però no ho farem: el nucli antic entra en un procés de dissolució provocat per l’efecte de les edificacions actuals. Girem cua i davallem, doncs, des d’enfront del mercat, pel carrer del Clos de Sant Francesc. Cerquem els espais verds locals: els jardins sarrianencs són comptats, però d’una qualitat excepcional. Els principals, els de Vil·la Cecília i Vil·la Amèlia, separats pel carrer de Santa Amèlia, retenen el temps atrafegat. La refinada Vil·la Cecília alberga el Centre Cívic i l’Arxiu Històric de Sarrià. Es tracta d’un palauet de principi del segle XX, d’espais bondadosos i amplis, que edificà l’empresari madrileny Eduardo Conde. Hi trobareu una agradable sala de lectura i un restaurant correcte.
Tant els jardins que l’envolten com els contigus de la desapareguda Vil·la Amèlia han esdevingut espais de desconnexió imprescindibles, silenciosos i relativament solitaris. No abandonarem l’extrem meridional del poble, sense atansar-nos a Can Ponsic. La residència, amb aspecte de palauet neogòtic que avui és seu de l’Escola Municipal de Música, no lluí aquesta fesomia des de la seua construcció: originàriament havia estat una masia rudimentària destinada a tasques agrícoles i ubicada a l’antic camí de Sarrià a Pedralbes, que la família Ponsic-Sarriera va convertir el 1892 en una refinada i fantasiosa residència en forma de castell. I una mica més avall, tot seguint per l’avinguda de J. V. Foix, hi ha el convent dels Caputxins de Sarrià. Casualment, el complex espiritual s’assenta sobre uns terrenys donats pels Ponsic el 1887. El convent ha patit al llarg de la seua existència alts i baixos notables: fou espai freqüentat pel talent noucentista —hi passaren figures com Josep Carner, Carles Riba, Jaume Bofill i Mates, Francesc Pujols o Francesc Cambó—, arrasat a l’inici de la Guerra Civil per tropes anarquistes i escenari d’un dels fets estudiantils més notables del franquisme: l’anomenada Caputxinada. Aquesta trobada d’estudiants, on es constituí el 1966 el Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB), va patir el setge de la policia durant tres dies. En l’actualitat, al convent, hi trobareu el Museu Etnogràfic Missional, la Biblioteca Hispanocaputxina i l’Arxiu Provincial dels Caputxins de Catalunya i Balears.
Vallvidrera, en fi
Pel carrer de Santa Amèlia arribem a la plaça Artós, i d’ací, en pocs minuts a peu, de nou a l’estació dels ferrocarrils de Sarrià. Toca, ara, enfilar-nos a Vallvidrera, perquè aquesta va quedar absorbida per Sarrià el 1890, com a remei a les dificultats econòmiques a què havia de fer front el poble. Com hem anunciat a l’inici d’aquestes ratlles, Vallvidrera vessa a banda i banda de la muntanya de Collserola, una mena de cara i creu entre la façana litoral assolellada i un espai humit, feréstec, de vegetació frondosa i de senglar omnipresent. Per atansar-vos-hi, caldrà que preneu qualsevol ferrocarril de la Línia del Vallès (en direcció a Sabadell o Terrassa); baixeu a l’estació del Peu del Funicular i, auxiliats per l’elevador la primera versió del qual entrà en funcionament l’octubre del 1906, arribareu al sector superior de Vallvidrera. Del lloc, se’n té constància des de fa un mil·lenni. Ha estat històricament un espai de població dispersa, el centre neuràlgic del qual el configura la parròquia de Santa Maria de Vallvidrera, enclotada al vessant septentrional de Collserola, ben prop de la confluència dels torrents de la Budellera i de l’Espinagosa. Abans de la seua agregació a Sarrià, Vallvidrera havia començat ja a experimentar un visible creixement urbanístic, amb un grapat de residències d’estiueig i algun o altre hotel que colonitzaren, amb el seu estil modernista, la línia de carena. El contrast, com podreu imaginar, amb les modestes construccions arrapades a ambdós vessants de la muntanya, era evident.
A pocs minuts de l’estació del funicular, l’anomenada Vallvidrera de Dalt posseeix el seu propi centre: és la plaça de Vallvidrera, que ocupa un pas geogràfic indefugible i que no resulta gaire hospitalària amb el foraster. Ben al contrari, l’afluència excessiva de vehicles redueix aquesta cruïlla històrica de camins a un lloc de pas on resulta poc seductor fer un recés en alguna de les dues terrasses. No obstant, cal anar-hi: allà trobareu alguns dels edificis veterans d’aquesta collada. Hi ha Can Trampa, una freqüentada casa de menjars casolans i antic hostal fundat l’any 1882. Al marge oposat de la carretera de les Planes, una botiga de queviures mostra un terrat a dues aigües. Hom hi intueix l’estructura d’una antiga masia, la de Can Maties, que data del segle XVIII i que va fer igualment funció d’hostal per als traginers en trànsit pel coll de Vallvidrera.
No ens allargarem fins al Tibidabo (punt culminant de Collserola) ni a la torre de telecomunicacions projectada per Norman Forster. Per contra, una passejada d’un quart d’hora, tot baixant, permetrà accedir al nucli originari de Vallvidrera. Podreu arribar-hi, també, amb els ferrocarrils, aturant-vos a l’estació del Baixador de Vallvidrera. Com hem dit línies enrere, l’església de Santa Maria se situa a la confluència del torrent de la Budellera amb la riera de l’Espinagosa. Una de les estances de l’antiga rectoria era ocupada per l’oficina consistorial, que gestionava un municipi de petites valls profundes i pendents arriscats. Les aigües de la riera de l’Espinagosa, junt amb les pluvials, són retingudes pel minúscul pantà de Vallvidrera. L’obra hidràulica, signada per Elies Rogent —autor, per cert, de l’edifici neogòtic de la Universitat de Barcelona—, va inaugurar-se l’any 1864. La seua funció era abastir d’aigua potable el poble de Sarrià, a través de la Mina Grott. I va romandre en funcionament fins a la dècada dels seixanta del segle passat. A final del segle XX es dugué a terme la recuperació de la petita presa i de l’entorn natural, abandonats, convertint-los en un espai acollidor i d’un notable interès naturalístic.
En aquest sector i a pocs minuts per sobre del Baixador de Vallvidrera, hi ha Vil·la Joana i el Centre d’Informació del Parc de Collserola, nucli d’aquest espai natural que abraça una superfície de més de 8.000 hectàrees al bell mig de l’àrea metropolitana de Barcelona. Pel que fa a Vil·la Joana, resulta per al lector un espai de visita ineludible: la masia, una de les més importants de Vallvidrera des del segle XVI, fou adquirida i convertida en residència per la família Miralles. El seu propietari, Ramon Miralles, convidà el 1902 mossèn Cinto Verdaguer, afectat de tuberculosi i amb necessitat de respirar l’aire net de la muntanya. El poeta hi passaria els darrers dies de la seua vida, que s’apagaria ací el 10 de juny d’aquell any. Vil·la Joana té les seues portes obertes al públic i el seu interior acull un museu dedicat al poeta de Folgueroles.
Podríem seguir explorant més racons de Sarrià i Vallvidrera, com les Planes o l’ermita de la Santa Creu d’Olorda, que s’assenta enmig d’un entorn rural saltat de sòlides masies i a redós d’una pedrera abandonada, però ho deixarem ací, que el dia, com les pàgines que teniu a les mans, marquen els seus propis límits.