-Què és, exactament, l’Associació Arrels?
-És una associació nascuda el 1981 que té l’objecte social de promoure i defensar la llengua i la cultura catalanes a la Catalunya Nord. Té dos projectes en aquest sentit: Ràdio Arrels, l’únic mitjà de comunicació en català al nord; i un projecte pedagògic d’ensenyament en català dins les escoles públiques. De fet, hi ha dos centres públics educatius a Perpinyà en els quals l’ensenyament es fa exclusivament en català i no en francès.
-El premi us l’han donat per Ràdio Arrels. Quina és la transcendència d’aquesta emissora a la Catalunya Nord?
-És una ràdio bastant escoltada. Segons les xifres que tenim, a la Catalunya Nord tenim un de cada quatre oients.
-Per què pensa que no hi ha més mitjans en català?
-Pensi que és complicat. Una ràdio et fa més fàcil la comunicació que un mitjà escrit, almenys a la Catalunya Nord. Amb la ràdio, l’audiència té una actitud més passiva que activa, com ara els qui l’escolten anant en cotxe. És distint a llegir diaris i és un mitjà més senzill per arribar a les persones. Alhora, els oients que tenim no són només catalanoparlants, sinó que hi ha gent que ens escolta i que ens entén, però no parla la nostra llengua. Crec que aquesta és una de les raons per les quals no han reeixit altres projectes. La ràdio és més senzilla.
-Què és el que més agrada al vostre públic del que feu?
-Podem dir que n’hi ha tres coses. En primer lloc, cal destacar la nostra programació musical. També hi ha els informatius, que són locals i que donen una sèrie d’informacions que altres mitjans no donen, com ara les relacionades amb el procés, que eren molt escoltades per públic que fins i tot no era catalanoparlant i que exigia anàlisis de fons que altres mitjans no oferien. I en tercer lloc, tenim un programa, Memòries, que entrevista gent a casa seva per explicar curiositats del país a la Catalunya Nord.
-Què significa, per a un projecte com aquest, rebre el Premi Martí Gasull?
-Per a nosaltres és molt emocionant i molt important, sobretot pel que fa a la reputació i pel fet que la gent del nord ha aconseguit aquest premi gràcies, també, a que gent del sud ens han votat perquè saben de la nostra existència. Sovint ens pensem que al nord estem sols, però no és així: la gent ens coneix i sembla que ho fem bé, encara que tot sigui complicat dins d’un estat tan jacobí com el francès. És un reconeixement que ens fa molt de ple. És molt important.
-Pel que fa a la situació actual, en quin estat de salut es troba la llengua a la Catalunya Nord?
-L’estat de salut és cada dia millor. Guanyem locutors i tenim cada cop més alumnes a les escoles en català, siguin públiques com Arrels o privades com la Bressola, i això és garantia de futur. Al mateix temps, cada dia tenim més oients de Ràdio Arrels i, a més, als llocs en els quals la llengua d’ús social és el català –associacions, castellers, etc.– cada dia n’hi ha més gent. I cada dia també hi ha més gent que es matricula en cursos de català per aprendre la llengua. Hi ha tot un seguit de factors que ens fan ser optimistes, tot i que l’ús del català no sigui comparable amb el del sud. Però la llengua no se’ns mor al nord, tal com podríem haver pensat als anys vuitanta.
-Hi ha hagut esdeveniments que han generat certs miratges, com ara la rebuda multitudinària i institucional al president Puigdemont al febrer del 2020, homenatge que contrasta amb els resultats electorals al territori, on domina l’extrema dreta.
-El nord sempre ha estat una terra d’acollida. La qüestió de la independència del sud ens interessa perquè som veïns. Cada persona té el seu parer. Els nord-catalans no són independentistes, això és cert, els qui sí que ho són formen una minoria. Però al mateix temps, la majoria de la gent d’aquí, tot i no saber parlar català, es reconeixen com a catalans sense considerar-ho un antagonisme amb el fet de ser francès. La realitat és distinta que al sud. Pel que fa a nivell polític, evidentment no fem ingerència cap al sud, igual que el sud no fa ingerència cap a nosaltres.
-L’extrema dreta és una amenaça per a la catalanitat del territori?
-Sí. L’extrema dreta és una ideologia que no tolera la diferència, inclosa la diferència lingüística i identitària. L’extrema dreta no pot compartir la identitat catalana amb la francesa, són exclusivament francesos, i si cal que ho siguin a còpia d’abandonar la llengua, ho fan.
-L’alcalde de Perpinyà, l’ultradretà Louis Aliot, va intentar transmetre la imatge, en alguns moments, de proximitat cap a la llengua catalana, com ara quan va anunciar que els plens a l’Ajuntament es traduirien simultàniament al català. Després, en canvi, la seua actuació ha sigut ben diferent.
-Aliot va intentar ser alcalde de Perpinyà en dues ocasions, i en el seu discurs el 2020 era molt dur contra la cultura catalana, però va entendre que si volia guanyar la batllia no podia mantenir aquest relat contra els catalans. Aliot mai no ha dit res a favor de la cultura ni de la llengua catalana, però tampoc en contra. Aquesta visió neutra durant la campanya li va facilitar l’accés a la batllia, però s’ha vist que tot era aparença: ha canviat la retolació dels cartells, ha canviat el lema de la ciutat, vol esborrar les arrels catalanes de Perpinyà i amb les associacions per la llengua es comporta molt malament.
-Quin és el comportament amb la llengua de la resta de partits amb transcendència al territori?
-De manera general, i a nivell estatal, excepte Els Verds, els partits no tenen una posició clara i reflexionada sobre les llengües que hi ha a l’Estat francès: l’occità, el català, el bretó, el basc... No hi ha hagut una reflexió generalitzada en els partits sobre quin posicionament adoptar. A nivell local, cada partit, en funció de la persona que domini la formació, fa una política o una altra: no és el mateix quan hi ha una persona arrelada al territori o quan hi ha gent que és aliena a aquest debat.
-Per últim, com poden afectar al territori les pròximes eleccions presidencials franceses?
-Hi haurà poc entusiasme. Tenim la sort que el primer ministre francès, Jean Castex, és de Prada, però no hi haurà cap repercussió electoral sobre la Catalunya Nord, i menys encara quan al davant tenim qüestions com ara la COVID o la guerra a Ucraïna.
-Per què diu que tindre a Jean Castex com a primer ministre és una sort?
-Perquè s’estima la seva ciutat i el seu país, i a la Catalunya Nord estem molt lluny de París. De fet, els nord-catalans som els més allunyats de París a tot l’Estat francès. Amb Castex, que coneix aquest territori, podem aspirar a rebre polítiques públiques favorables. Parli, per exemple, del tren d’alta velocitat que ha de connectar Montpeller amb Barcelona, que és un projecte que resta oblidat. Estar presents a París amb gent del territori és necessari.
-Per acabar, i tornant a les eleccions, pensa que l’extrema dreta té opcions per accedir a la presidència de la República Francesa?
-No, pensi que no n’hi ha.