Josef Albers, nascut el 1888 en la localitat alemanya de Bottrop (Westfalia), en una modesta família catòlica, es va matricular la tardor del 1920 en l’Escola Bauhaus, després de completar alguns precedents formatius i artístics. Quan arriba a la institució, li costa trobar el seu lloc, fins al punt que, en algun moment, Walter Gropius, fundador de la Bauhaus, amenaça d’expulsar-lo per la incomprensió que provocaven les seues provatures artístiques amb el vidre. De vegades, les coses van com han d’anar i Albers s’imposa i acaba fundant un taller dedicat al vidre del qual serà el director tècnic. Un tal Paul Klee n’assumirà la direcció artística.
Anni Albers, nascuda Annieliese Fleishmann a Berlín el 1899, d’una família acomodada d’origen jueu, es va matricular a l’Escola Bauhaus el 2022, després d’un primer intent fallit. La seua activitat es va centrar en el taller tèxtil, una derivada que no acabava de fer-li el pes perquè, entre altres coses, pervertint els principis igualitaris de la institució, acabava sent un cau femení, la «classe de les dones». Novament, de vegades les coses van com han d’anar: aquella poc prometedora (a priori) derivada artística la va convertir en una artista de referència.
Anni i Josef es conegueren. Es casaren el 1925. I engegaren una vida en comú que és, alhora, una de les trajectòries artístiques paral·leles més importants del segle XX. Amb concomitàncies i retroalimentacions, però que cadascú va afrontar des de la seua singular mirada i el seu espai d’interessos. Però amb el nexe de la fidelitat als principis pedagògics de la Bauhaus, una «metodologia d’ensenyament que consistia a enfrontar els joves al món per a alliberar-los», resumia Josef Albers el 1968. I que en el cas d’aquests artistes es va traduir en el desig de buscar «la forma més senzilla i clara», quelcom per contribuir a «unir les persones, fer la vida més real i, per consegüent, més essencial», explicava el mateix Albers molts anys abans, el 1924. Una voluntat, ara parla Anni, el 1938, «de ser part activa en la vida moderna en reaccionar sobre la forma dels objectes». Una reconsideració de valors estètics i d’habilitats tècniques per canviar les mentalitats.
La resta és la història fascinant de dues figures multifacètiques i que convisqueren tota una vida, fins el decés de Josef el 1976 —ella encara viuria fins al 1994—, mostrada «com una doble retrospectiva seguint un itinerari cronològic que, per experiència, és sempre l’aproximació més clara per reconstruir una monografia», segons l’explicació del director del MAM Fabrice Hergott que recull el catàleg de la mostra. Un enfocament que, certament, facilita l’aproximació a la cèlebre parella artística.
Hergott va excusar l’assistència a la presentació de l’exposició a València, però sí que estigueren presents altres actors i actrius principals, com ara la comissària Julia Garimorth o el director de la Fundació Anni i Josef Albers, Nicholas Fox Weber —amic de la parella i l’encarregat de fer una aproximació humana i artística als artistes— acompanyats de la directora de l’IVAM, Núria Enguita, la secretària autonòmica de cultura, Raquel Tamarit, i un representant del Banc Sabadell, Ramón Satorra, la fundació del qual ha col·laborat en l’exposició. També han fet una important aportació, a l’hora de proveir d’obres i materials, el Josep Albers Museum, la Peggy Guggenheim Collection i diversos particulars. Un esforç condicionat per la pandèmia i que s’esbrina titànic.
Enguita, de fet, va fer molt d’èmfasi en els agraïments a tots els departaments de l’IVAM per la tasca duta a terme. Com també es va ressaltar des de l’àmbit institucional la inclusió de la mostra en la programació oficial de València Capital Mundial del Disseny 2020, tot i aprofitar el vessant com a dissenyadors dels artistes. «Ani i Josef Albers concebien el disseny com a part d’un programa en què allò estètic i allò funcional, l’art i el món, l’estètica i la vida, són inseparables», resumia Enguita al voltant d’aquest important vessant.
De la Bauhaus a les dues Amèriques
La mostra arrenca amb la producció de l’etapa Bauhaus, les primeres exploracions abstractes i coloristes de Josef amb el vidre, que amb el pas del temps aniran guanyant en complexitat i sofisticació, amb la introducció dels tons blancs, negres i grisos, com en la sèrie Interior (1929) o en l’obra K-Trio (1932). D’Anni, mentrestant, veurem desplegada la creativitat amb els teixits, l’estudi amb les formes i els colors de la sèrie Walhanhing (1925), d’un cromatisme i uns acabats hipnòtics, un adjectiu que, ben bé, es pot estendre al conjunt de la producció d’aquesta parella. Josef, així mateix, fa incursions en el disseny de mobles (amb un sentit de la funcionalitat visionària) i la fotografia, disciplina aquesta darrera que entra en el seu espai d’interessos el 1928, amb collages i imatges que tracten de captar lectures renovades dels espais.
Als inicis de la dècada del 1930 Alemanya comença a virar cap a l’abisme nazi. I el matrimoni, el 1933, accepta una invitació per impartir classes en Black Mountain College, una escola de tall experimental per la qual passarien figures de diferents disciplines com John Cage, Merce Cunningham o Robert Rauschenberg. A Carolina del Nord, els Albers troben un nou cau al qual traslladar part de l’essència i la filosofia Bauhaus que la institució nord-americana ja compartia. “Es van mantindre fidels als principis de la Bauhaus durant més de cinquanta anys, sense aferrar-se a la idea romàntica de la nostàlgia de l’escola”, alerta Fox Weber, abans de recordar les lluites de poder, els entrebancs financers o, fins i tot, els “prejudicis racistes, especialment l’antisemitisme”, els quals van ser claus en el tracte als alumnes i en les diferències polítiques a la institució
Black Mountain, tanmateix, sols és un vessant de l’experiència americana: hi ha el descobriment de l’art precolombí (“Sense dubte, Mèxic és la terra promesa de l’art abstracte. Ací, té ja milions d’anys”, es pot llegir en una carta de Josef a Kandinsky de l’any 1936), que va tindre un impacte gran sobre la seua concepció docent i sobre la mateixa obra. Nicholas Fox Weber explica que eren desenes de visites les que el matrimoni va realitzar a Mèxic i altres països com Cuba, Xile, Argentina o el Perú. Incloent una epifànica visita al Machu-Picchu, molt abans que aquell mític indret esdevinguera una destinació turística.
Comptat i debatut, actuen diferents sinergies en aquell nou entorn vital i creatiu. El matrimoni, per exemple, comença a investigar les possibilitats estètiques dels nusos per influència del matemàtic Max Wilhelm Dehn. I cada membre de la parella va explorant diferents camins: en la branca pictòrica de Josef hi ha el treball amb l’abstracció i el color, sèries que tenen un punt d’inspiració en les construccions d’adob i teulada en pla que havia vist a Mèxic, amb fites com Luminous Day (1947-52). Anni, mentrestant, investigarà noves maneres de teixir inspirada per les tècniques americanes, de vegades en petit format, sense propòsit funcional, amb resultats tan cridaners com Red and Blue Layers (1954). Operatiu artístic que li proporciona prestigi i encàrrecs com els sis panells teixits en colors apaivagats que emulen els rotllos de la Torà, Six Prayers (1965), una obra en record de les víctimes de l’Holocaust per al Jewish Museum de Nova York.
La mostra recupera altres vessants, com el disseny de joies decoratives, sense pretensió de luxe o sumptuositat. O el treball d’Anni en el camp del gravat i totes les seues possibilitats tècniques i expressives, que van substituint com a eina d’expressió artística els teixits. I lògicament, para atenció de manera generosa a una de les sèries més importants de Josef, Homenatge al quadrat, dos milers de pintures en què aquesta figura geomètrica agafa el centre de l’escenari, en diverses combinacions i formats, tot just per fer parlar els colors i reflexionar sobre la psicologia de la percepció, el fet que cada persona reaccione de manera diferent als estímuls plantejats. “El color té poders màgics”, va arribar a dir. Idees desenvolupades en el llibre Interaction of color (1963).
En tot cas, recordem que es tracta d’una exposició que vol traçar des del mateix títol una connexió entre art i vida, per la qual cosa també s’incideix en altres aspectes directament biogràfics, amb fotografies, documents i materials. En acabant, en aquest cas no és fàcil destriar el periple vital del producte en la creació, les conseqüències, com alerta Fabrice Hergott de la “dolorosa experiència de l’exili” en la creació d’un “nou art”. Al fet que la separació de la pàtria els fera “més sensibles a tot el que veien”. Un diàleg que sobrepassa els límits de la mostra. La part de narrativa no explicitada en el contingut de les sales o en els panells explicatius, un diàleg de l’espectador amb el que acaba de veure. Fruit d’una trajectòria inabastable.
Anni i Josef Albers. L’art i la vida
Comissària: Julia Garimorth
Produïda pel Musée d’Art Moderne en col·laboració amb l’IVAM
Institut Valencià d’Art Modern
València
Fins el 19 de juny de 2022