El recurs de creure que els jerarques nazis estaven afectats d’algun tipus de trastorn psiquiàtric que els convertí en monstres i els portà a fer el que feren no és més, en el fons, que una manera de tranquil·litzar consciències. De pensar que això no ens pot passar a la resta de persones, a les normals, perquè ells eren monstres, aberracions humanes, bojos, malalts... Doncs no, no estaven malalts del cap. Eren dolents, sens dubte. Molt. Però van ser ésser humans com qualsevol altre, persones normals que sota unes certes condicions es convertiren en sanguinaris. Això és el més inquietant.
L’historiador alemany Pete Longerich és un excel·lent coneixedor de Heinrich Himmler, sobre el qual va publicar un gran biografia el 2009 i explicava sempre a les entrevistes que “els nazis eren éssers humans, aquest és el problema”. El seu biografiat, que dirigí l’extermini jueu d’una manera tan freda i brutal com eficient —el sistema industrial d’assassinar— i efectiva —en el resultat: un sis milions d’exterminats—, “va tenir una infantesa i joventut normals, com qualsevol altre” i a pesar que “podia tenir problemes psicològics”, com tanta altra gent, “no era cap llunàtic”. Per ventura una de les coses que resulten més males d’entendre de Himmler és que insistia sovint als seus subordinats que calia tenir “decència” a l’hora de fer la feina, una tasca que consistia a aniquilar milions de persones: “Sempre insistí davant dels seus homes en el concepte de decència. Que es podia matar decentment. És increïble quantes vegades Himmler usava en els seus textos i discursos la paraula ‘decència’”, deia l’historiador en una entrevista en el diari madrileny El País l’1 de novembre de 2009.
Aquesta indiferència sobre el resultat moral de la seva feina era prou habitual entre els nazis. Es limitaven a fer el treball encomanat el més diligentment i eficientment possible. I per suposat es veien a si mateixos com a persones decents. Per això, quan acabà la guerra i s’iniciaren els judicis per crims, la immensa majoria rebutjà qualsevol responsabilitat. Ells es limitaven a obeir ordres, feien una feina i si no haguessin obeït haurien estat assassinats. En realitat no hi ha cap prova que asseguri que fos de tal manera. Per exemple, entre les guardianes dels camps d’extermini —dels aproximadament 55.000 efectius, prop de 4.000 van ser dones— que foren jutjades, gairebé totes asseguraren que no tingueren més remei que actuar tal com els caps els ordenaven fer–ho, sota pena de mort. Però no es trobaren evidències que diguessin la veritat; de fet es coneixen uns pocs casos de guardianes que tractaven massa bé les presoneres i que foren acomiadades. Res més.
En resum, els nazis, des dels grans jerarques fins a les guardianes de camps de la mort, passant pels milions d’afiliats al partit alguns dels quals denunciaven els seus veïns com a sospitosos de ser jueus, comunistes, socialistes, demòcrates... no foren malalts, bojos, monstres. Eren persones com tantes d’altres, normals i corrents. Que sota unes condicions determinades es convertiren en part d’un engranatge genocida. Això és el més mal d’acceptar. I és justament el bessó de les conclusions de les exhaustives anàlisis psiquiàtriques que es feren als grans caps del nazisme jutjats a Nuremberg.
Normals
Quan la victòria aliada estava ja assegurada i era qüestió de pocs mesos que el règim d’Adolf Hitler s’enfonsés sota les bombes, les autoritats soviètiques, nord-americanes, britàniques i franceses discutiren —amb seriosos enfrontaments entre elles— sobre el destí que havia d’esperar als responsables nazis. Es va debatre si se’ls havia d’executar sumàriament així com els detenien o si bé se’ls havia de donar un judici. Finalment, s’imposà aquesta última opció. Així va néixer el judici de Nuremberg contra la cúpula nazi —a banda, existiren d’altres instruccions judicials contra milers de càrrecs menors—, que s’inicià el 20 de novembre de 1945 i s’allargà fins a l’1 d’octubre de 1946.
El desenvolupament del judici és arxiconegut. No passa igual, però, amb un projecte associat. El de trobar els orígens psiquiàtrics de la maldat dels grans comandaments del règim genocida. El Govern dels Estats Units ordenà posar en marxa aquest programa que es basà en llargues converses —i realització de proves— amb cada un dels jerarques hitlerians. Els caps militars estatunidencs confiaren la missió a Douglas Kelley, un psiquiatra militar, tinent coronel adscrit als serveis d’intel·ligència, que abans de la guerra s’havia fet famós entre els seus col·legues de professió per les anomenades “proves Rorschach”, un test d’avaluació de personalitat. Com que Kelley no parlava alemany li posaren un ajudant, un psicòleg militar que sí que coneixia bé l’idioma, Gustave Gilbert. La idea que impulsava el projecte era la convicció que una persona normal no podia haver ordenat ni participat en aquella indústria de l’assassinat massiu. Era inconcebible que un ésser humà normal pogués fer-ho. Per tant, els seus responsables havien de patir per força algun tipus de trastorn. Calia identificar-lo.
Tota aquella feinada —infinitat d’hores d’entrevistes, observacions, exàmens...— generà milers de documents que van ser després oblidats i que el 2016 foren rescats de l’oblit per un llibre, Anatomia de la maldat: L’enigma dels criminals de guerra nazis, del doctor en Psiquiatria Joel E. Dimsdale, professor emèrit de la Universitat de Califòrnia.
El 21 de novembre de 2020, Dimsdale era entrevistat en un reportatge de la BBC sobre la psicologia dels jerarques nazis. “Pensaven (els aliats) que (els acusats) tenien algun tipus de disfunció cerebral o malaltia mental”, deia el professor, referint-se a la raó per la qual s’inicià la investigació. En el seu llibre, Dimsdale se centra en quatre dels jerarques de l’esvàstica, els de personalitats més diferents: Robert Ley, cap del Front Alemany del Treball; Julius Streicher, fundador del setmanari antisemita Der Stürmer (“L’atacant”) i element clau de la propaganda nazi; Rudolf Hess, el lloctinent de Hitler fins a la seva estranya fugida a Gran Bretanya, i Herman Göring, l’home més poderós del règim després del Fürher. “Es presumia que tots foren iguals, però en realitat eren molt diferents, eren molt variats però al mateix temps foren igualment responsables” dels fets, deia el psiquiatra.
Ley fou el cap del Front Alemany del Treball, el sindicat nazi, l’organització que controlava gairebé la totalitat de la força laboral del país. Ajudà a crear fàbriques i camps amb mà d’obra forçada, ordenà l’assassinat de tots aquells sindicalistes —no se sap quants exactament— que no se sotmeteren al nazisme en general i en particular a les seves ordres. Alhora, es preocupava que les dones cobressin igual que els homes per la mateixa feina, que els treballadors tinguessin drets i que els empresaris respectessin els dies lliures i les vacances laborals. A banda, era alcohòlic i tenia atacs de fúria. Els estudis no conclogueren que tingués cap malaltia mental. L’anàlisi del seu cervell, fet durant l’autòpsia després que s’hagués aconseguit penjar a la seva cel·la, no mostrà res en especial. En resum: “No hi havia res que cridés l’atenció” i que servís per explicar la seva maldat, deia Dismdale a la BBC. Va ser descrit pels investigadors com el jerarca nazi de “més alt quocient intel·lectual”. No va participar directament en l’Holocaust, però durant anys instà a través de la seva publicació, la favorita de Hitler, a l’aniquilació dels jueus. Era també un abusador i violador sexual, de la qual cosa en bravejava. En el seu llibre, Dimsdale considera que en d’altres circumstàncies aquest nazi hauria estat igualment un home “violent, corrupte i depravat”, però no diferent a tantes d’altres persones que són iguals, sense res en particular que el fes especial, sense cap element característic que pogués explicar la seva immensa maldat demostrada durant el nazisme.
De Rudolf Hess, el psiquiatra i el psicòleg que l’entrevistaren i el sotmeteren a proves conclogueren que tenia “una devoció canina a Hitler” i que, en perdre el favor del Führer i la influència política, decidí partir cap al Regne Unit, suposadament per intentar arribar a un acord de pau, cosa que no va ser mai reconeguda per Hitler. Pareixia haver perdut el cap i un equip de psiquiatres l’examinà per veure si podia ser jutjat a Nuremberg. La resposta fou positiva. Va ser condemnat a presó perpètua i se suïcidà entre els barrots de la seva cel·la als 93 anys. Per a Domsdale, “alguna cosa no anava bé” en la seva ment, però “no tant” com per no saber què feia en cada moment, des de quan fou lloctinent del règim fins al moment de ser jutjat.
Herman Göring fou l’estrella de Nuremberg. Havia estat president de la cambra legislativa nazi, fundador de la Gestapo, comandant en cap de la Luftwaffe i coordinador de la Conferència de Wansee —en la qual es dissenyà la Solució Final o genocidi dels jueus— i, entre d’altres mèrits, va ser el creador dels primers camps d’extermini. El psiquiatre i el psicòleg que l’avaluaren el descriviren com a intel·ligent, imaginatiu, brutal, amb una completa indiferència per la vida humana aliena, drogoaddicte... i, segons Dismdale diu en el seu llibre, “era un home de vida dissoluta amb un gust exagerat pel luxe i el robatori”, a més de “simpàtic, excèntric i divertit”. Però res de la seva personalitat l’obligava a actuar com ho va fer. No estava malalt del cap. Fer tot el que va fer fou la seva decisió. Talment com en els altres casos. Com és prou conegut, se suïcidà amb una càpsula de cianur.
Dimsdale deia a la BBC que tant Kelley com Gilbert sempre sentiren un gran frustració per no haver trobat “una definitiva ‘marca de Caín’” en els jerarques nazis que provés la seva condició de monstres. “Crec que els va sorprendre comprovar que no eren monstres”.
Molts anys més tard, la psicòloga nord-americana Molly Harrower consultà els documents dels estudis psiquiàtrics dels nazis de Nuremberg i decidí fer una prova cega. Mesclà els resultats de les proves fetes als caps del règim hitlerià amb d’altres —totes amb els noms esborrats— fetes a estatunidencs de diferents ocupacions, com pastors religiosos, estudiants de medicina, infermeres, executius o delinqüents juvenils. Els envià a col·legues experts perquè els ordenessin segons les característiques que hi veien. Segons explicà Dimsdale a la ràdio i televisió públiques del Regne Unit, “no hi hagué diferències entre els criminals de guerra i la resta”. Una prova més de la normalitat dels genocides.
Dimsdale reflexionava a mode de conclusió per a la BBC que “hauria estat més còmode concloure que hi havia quelcom absolutament, definitivament singular, profundament malvat, un patogen horrible que els hagués fet monstres. Això és el que volem que siguin. Si són quelcom menys que això, aleshores nosaltres ens hem d’enfrontar a l’interrogant de ‘què hauria fet jo, hauria arribat tan lluny?’.. És una pregunta molt dolorosa i inquietant”.