Qui podia imaginar que Barcelona, Bàrcino, la colònia augusta fundada ex-novo, havia de consolidar-se fins al punt d’esdevenir un centre inevitable comercial i polític? Aquell nucli primerenc que vessava per les faldes del Mont Tàber, on s’havia ubicat la Barkeno ibèrica i que avui representa el moll de l’os del Barri Gòtic, s’assentava estratègicament a proximitat del litoral i amb l’esquena protegida per la serra de Collserola. Entre el nucli i els primers pendents muntanyosos de Collserola, s’estenia l’ager, un espai fèrtil, agrari, saltat de vil·les; ras i curt, el rebost de la colònia romana, l’anomenat Pla de Barcelona. Bàrcino superà en importància la cabdal Tàrraco, quan aquesta entrà en decadència i fou víctima de ràtzies vandàliques; s’erigí com a capital visigòtica, el cristianisme hi arrelà amb força, caigué sota domini musulmà, fou incorporada als comtats carolingis i destacà pel seu excepcional dinamisme econòmic. Esdevingué centre comercial, amb la més variada oferta de productes agrícoles i artesans —cuir, llana, armes... La frenètica activitat mercantil va fer esclatar una ciutat encara continguda dins les muralles romanes, on bullia una indústria incipient, una ciutadania anxovada, la insalubritat endèmica i, periòdicament, campaven algunes epidèmies. Extramurs aparegué un ventall de ravals que havien de relaxar la pressió urbana i acollir nouvinguts. Per la seua banda, el Pla de Barcelona havia assistit a l’emergència de nuclis agraris amb vida pròpia, però que mantenien relació amb la capital. Sarrià, Sant Gervasi o Sant Andreu de Palomar en foren alguns. A Barcelona, el clos murallat fundacional fou ampliat durant l’edat mitjana i experimentà un seguit de canvis i reformes fins al segle XVII, empesos pels avenços armamentístics.
¡Abajo las murallas!
El recinte murat conformà al llarg dels segles una cotilla excessiva per a una ciutat que creixia, que necessitava aire, salubritat, espai vital i que posseïa no poques ambicions capitalines. Si bé es tractava d’un element defensiu cabdal, la muralla conservava, d’altra banda, la memòria amarga del 1714, quan les tropes borbòniques varen ofegar la ciutat amb un setge despietat.
Al segle XIX i en ple escenari de la industrialització, la ciutat feia mans i mànigues per acollir nous habitants. Dels 115.000 amb què comptava el 1802 s’havia passat als 187.000 del 1850. La febre groga o el còlera campaven, quan els abellia, per aquesta urbs insalubre. El caràcter insostenible de la situació portà el consistori a convocar el 1841, malgrat la resistència de l’estament militar —Barcelona, recordem-ho, era plaça forta—, un concurs d’idees per a l’ampliació de la ciutat. D’aquesta pluja esperada, només es presentà la proposta del metge i humanista Pere Felip Monlau. Sota el títol Abajo las murallas!!! Memoria acerca de las ventajas que reportaría Barcelona, y especialmente su industria, de la demolición de las murallas que circuyen la ciudad, Monlau argumentava el seu projecte des de criteris higienistes, d’atracció comercial i de desenvolupament econòmic, amb nous espais per a la instal·lació de fàbriques. Altres figures del moment, com Joan Mañé i Flaquer des de les pàgines del Diario de Barcelona, o Jaume Balmes des de La Sociedad donaren suport també a l’enderrocament de les muralles. L’Ajuntament trigà més d’una dècada a convèncer el Ministeri de la Guerra, el qual finalment el 1854 accedí a eliminar-les, amb la condició de conservar la muralla de mar, la Ciutadella i el castell de Montjuïc.
La caiguda del mur va provocar una colonització sense precedents del Pla de Barcelona i alhora la construcció de vies de comunicació, com els passeigs de Gràcia o de Sant Joan, que havien d’estretir la relació entre la ciutat i els nuclis circumdants, i alhora estendre la instal·lació d’equipaments industrials a pobles com Sants o Gràcia. L’expansió de la ciutat es produí per mitjà d’una retícula urbana moderna i ordenada: Ildefons Cerdà va concebre l’ordenació dels nous espais urbanitzats, l’Eixample, des d’una òptica higienista, racional, funcional —tenint en compte les necessitats del moment pel que fa a mobilitat i equipaments—, també de qualitat de vida i de cohesió social. No obstant, l’Eixample no fou només el fruit de l’expressió d’uns ideals d’un cert regust utòpic, sinó que esdevingué també el camp per a una incipient especulació immobiliària i un aparador excepcional per a un corrent ideològic i estètic de caire europeïtzant: el Modernisme hi deixà la seua petjada en forma d’edificis i amb unes firmes que encetaven el segell de Barcelona com a ciutat dels arquitectes i capital de l’arquitectura.
L’agregació dels pobles
Si al voltant del 1900 s’hi construïren la majoria de les icones de l’arquitectura modernista local, tres anys abans Barcelona havia iniciat el procés d’absorció dels pobles circumdants: el 1897 eren agregats Santa Maria de Sants, les Corts, Sant Gervasi de Cassoles, Gràcia, Sant Andreu de Palomar i Sant Martí de Provençals; el 1904, Horta, i el 1921, Sarrià.
Tanmateix, aquest procés no fou un camí ni curt ni planer. Quan el 1846 el consistori barceloní va decretar la prohibició d’instal·lar nous vapors dins el perímetre de les muralles, per raons d’espai i de salubritat, sobretot al Raval i al barri de Sant Pere, els pobles de Sants, Sant Martí de Provençals i Sant Andreu de Palomar foren els més demandats per a noves instal·lacions i per acollir la fuga d’indústries del centre de la ciutat: l’oferta de sòl disponible, les bones comunicacions ferroviàries amb el port, les infraestructures hidràuliques (Sants disposa del canal de la Infanta, i Sant Martí i Sant Andreu, el rec Comtal) i alguns avantatges fiscals decantaren la tria dels industrials.
Amb la fuga d’empreses la capital deixava d’ingressar impostos que volia recuperar a qualsevol preu amb les annexions. El 1874, l’alcalde barceloní Rius i Taulet inicià els tràmits per aconseguir l’agregació dels pobles del Pla de Barcelona. La reacció ciutadana no es va fer esperar: naixia la Junta Antiagregacionista de los Pueblos del Llano. Quinze anys més tard i amb l’esperada projecció internacional que havia produït l’Exposició Universal del 1888, la Diputació acceptava l’agregació dels pobles del Pla i l’1 d’abril de 1889 una comissió formada per membres del consistori barceloní la defensaria davant del govern de Madrid. La reacció ciutadana no es feu esperar: la protesta culminaria el 7 d’abril amb una manifestació que reuní 40.000 persones a les portes de la seu del Govern Civil de Barcelona, i també amb l’oposició d’alguns consistoris contraris a la pèrdua de la independència dels seus pobles.
Tanmateix, hagueren de transcórrer més de dues dècades perquè el 20 d’abril de 1897 un reial decret promulgara l’annexió de Santa Maria de Sants, les Corts, Sant Gervasi de Cassoles, Gràcia, Sant Andreu de Palomar i Sant Martí de Provençals, i s’aproximara a la imatge anhelada de la creació d’una gran metròpolis delimitada pels dos rius, el Besòs i el Llobregat. En un temps rècord, Barcelona veié multiplicar-se la seua superfície de 15 a 80 quilòmetres quadrats, i experimentà un increment demogràfic fora de mida amb les aportacions dels nuclis més poblats, com Gràcia amb més de 45.000 habitants, Sant Martí de Provençals que superava els 32.000, Sants amb gairebé 20.000 habitants, o Sant Andreu de Palomar amb poc menys de 15.000.
De la Barcelona dels grans esdeveniments a la metropolitana
Barcelona s’ha estès com una taca d’oli, per la necessitat òbvia de creixement i amb la voluntat de forjar-se una identitat capitalina. Si Madrid era, per imposició, la “capital del reino”, cap i casal polític i administratiu, Barcelona esdevindria l’emblema del dinamisme econòmic i ideològic, la connexió amb els corrents moderns europeus, i una ciutat que bastí la seua projecció internacional a colp de grans esdeveniments. El 1888 encetava aquest camí amb l’Exposició Universal, impulsada pel consistori de Rius i Taulet, junt amb un grup d’empresaris, la qual pretenia mostrar al món el dinamisme barceloní en matèria industrial. L’arc de Triomf, encara dempeus al passeig de Sant Joan, en conformava la porta d’accés i el símbol de la puixança de la ciutat. Per a l’ocasió, es va instal·lar enllumenat elèctric en alguns carrers, es van urbanitzar espais, com el tram de litoral entre la Barceloneta i la Rambla, o el barri de la Ribera, i s’hi van instal·lar algunes icones que representarien la Barcelona moderna (el monument a Colom).
El 1929 se celebrava una segona Exposició Universal; ara, a les faldes de la muntanya de Montjuïc. Aquella ocasió fou aprofitada per urbanitzar la plaça Espanya i els seus voltants. La cita, no cal dir-ho, esdevingué a més un aparador per a un nou corrent classicitzant, equilibrat, d’ordre i seny: el noucentisme. La llum, la il·luminació elèctrica, tingué un paper important, com també una figura, impulsor indestriable del projecte: Josep Puig i Cadafalch.
Entre la segona Exposició Universal i la Barcelona olímpica hagueren de passar gairebé set dècades. Aquell 1992 va representar una nova oportunitat per a una profunda transformació urbanística de la ciutat, la més important d’ençà de la construcció de l’Eixample de Cerdà. La Barcelona olímpica ordenà el trànsit, i el canalitzà en les rondes de circumval·lació —la ronda de Dalt i la Litoral—, pacificà algunes artèries del centre, i recuperà per a la ciutadania el front marítim: desaparegueren les barraques del Somorrostro i del Camp de la Bota, les fàbriques, les instal·lacions ferroviàries i el Bogatell, que era la gran claveguera de Barcelona, amb la finalitat de reconquerir unes platges que s’han convertit en inqüestionable espai d’ús social d’autòctons i forasters. S’hi crearen, també, noves zones verdes per a fer una ciutat més habitable. Dues figures ressonaren en tot aquest daltabaix urbanístic. Un alcalde i un arquitecte: Pasqual Maragall i Oriol Bohigas.
La Barcelona Metropolitana
Barcelona no podia encabir dins els seus propis límits serveis, indústria i espai habitable. Es feia indispensable repensar-la, plantejar un canvi d’escala que havia de portar a concebre la ciutat i els municipis circumdants des d’una òptica global i coordinada, a l’hora de dissenyar estratègies i construir-hi infraestructures. La ciutat es materialitzava no només per mitjà d’un espai físic dibuixat en el mapa sinó a partir de la xarxa de relacions, cada vegada més intenses, estretes i variades que mantenia amb el seu voltant. Calia, doncs, crear un marc supramunicipal. El 1953 era aprovat el Pla comarcal de Barcelona, un gest primigeni del que havia de ser la nova metròpolis, un intent de vertebrar el canvi d’escala, amb l’ordenació dels diversos usos (residencial, industrial, espais públics i equipaments). Si aquest primer pla integrava 27 municipis, el Pla director de l’Àrea Metropolitana de Barcelona de 1966 n’aglutinaria 162. El 1974 naixia l’Entitat Municipal Metropolitana de Barcelona, que havia de retornar al nombre inicial de 27 municipis. No obstant, l’entitat es dissoldria el 1987, després d’haver fet front a un seguit de problemes i, en especial, a reticències per part d’alguns municipis que veieren en ella un gest inequívocament centralista.
Finalment, el 2010 el Parlament aprovava per unanimitat la Llei de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, integrada per 36 municipis en dues corones, a partir d’una concepció global i policèntrica de l’engranatge central de Catalunya. Tot i el creixement en forma de taca d’oli, el caràcter integrador de l’àrea metropolitana salvava la identitat de cadascun dels municipis integrants, que distava molt de la depredació produïda amb les agregacions municipals 113 anys enrere.