De tarannà obert, progressista i esperit cooperativista, Madremany va ser un dels més grans i dotats exportadors de cítrics i hortalisses valencians que traçà els primers ponts entre València i Europa. Personatge de gran carisma i apassionat de l’art, creia que aquest tenia una força transformadora en les persones. En la seva actitud emprenedora hi havia al mateix temps un esperit de lluita, disconformitat i rebel·lió on s’ajuntaven l’ètica i la política. No és estrany, doncs, que ara que ja no hi és hagi transcendit que havia estat fundador del PSPV.
De l’Alcúdia natal a Perpinyà, el seu periple va ser el d’arribar a una ciutat francesa que era porta d’Europa amb el mercat de Sant Carles, des d’on es distribuïa tot el negoci de cítrics al continent. Madremany comprà un antic magatzem de taronges, s’hi establí per viure-hi i hi construí un centre d’art que ha estat l’accés a Europa de molts artistes valencians. Les inauguracions acabaven en sopars d’amistat i la casa obria les habitacions als forasters, on no hi podia faltar un be de Déu de taronges o mandarines per si hom s’assedegava durant la nit.
L’imaginari agrari floria a la casa com s’escampaven les obres d’art per les parets, que acompanyaven les llargues converses amb Vicent Madremany. La col·lecció és també una experiència cooperativa de base plural, on s’ajunta la propietat individual d’un grup de col·leccionistes que esborren la seva identitat privada en favor de la col·lectivitat. Compartir era el verb que més li agradava i així va aconseguir crear un grup compacte d’amics i mecenes que continuen la seva tasca després de la seva mort.
L’amistat amb els artistes valencians crítics amb la situació política de l’estat espanyol als anys 60 com Artur Heras, Manolo Boix i Rafael Armengol, amb els que compartia el mateix sentiment i actitud, són a la base d’aquesta col·lecció, de majoria d’obra figurativa, si bé també contempla obres abstractes franceses del moviment support-surface, com les de Claude Viallat. Però els paràmetres amb què ha estat concebuda aquesta exposició que s’ordena d’acord amb la visió utòpica del seu fundador, els deixa clars Josep Salvador, un des comissaris de la mostra: ficció, identitat i memòria són els tres àmbits i/o conceptes que “apel·len a la nostra sensibilitat i a la nostra consciència i interès per les múltiples formes de la naturalesa humana.”
En tots tres àmbits hi ha un punt de realisme, de figuració i desfiguració, de tractar el real i l’imaginari però a “Memòria” hi ha, potser, una substrat més crític, sorneguer i, a vegades, tràgic, com a les obres d’Artur Heras Ramsés II…o es Franco! (2003) o Executats I (2016), al costat de les pintures de Chema López Los años de plomo II (2012) i Aparecidos y desaparecidos (La matança de los inocentes) (2003) i de Josep Guinovart La ira i la Q i Llàgrimes de sempre, (2005). En aquest mateix àmbit, Manolo Boix deixa constància de la mort, potser d’un resistent, a les 8,5 h del 6.1.1981 en l’obra titulada Rostre amb somriure de vidre (2001). Els mitjans de comunicació, els diaris, les notícies han estat un camp abonat a la reflexió pictòrica d’aquestes artistes atents al que s’esdevé en la societat.
La barreja d’artistes valencians i francesos és constant i els mateixos noms són presents en els tres àmbits. Jean Le Gac és un d’ells, que defineix Vicent Madremany com un humanista guiat per les emocions i per la intuïció envers la pintura de qualitat. A l’àmbit dedicat a la ficció, la imaginació desborda fantasia, atzar, desig, recreació, una forma de deslliurar la ment de la pura realitat per abordar espais mentals, ignots, on tot hi cap: l’erotisme crític de Pat Andrea, des del punt de vista del gènere femení; Valerio Adami, amb el seu estil de pintura gràfica i Rafael Armengol, amb un evident influx de la monumentalitat pop amb la sèrie dels seus pebrots o amb obres que ens recorden el pop d’ Oldenburg, com Foie cru i Foie fregit (1974). Artistes com Dominique Gauthier, Stéphane Pencreac’h i Ben Vautier s’inclouen en aquest àmbit potser perquè la seva imaginació vessa més enllà de la realitat exterior i se submergeixen en un món mental i visionari. Cal destacar la pintura de Ben Vautier, artista de Niça i participant de Fluxus, que ironitza sobre “el centre del món”, al que al·ludeix la Fundació creada per Madremany. “Il n’y a pas de centre du monde” escriu Ben a l’encapçalament d’una pintura en què reivindica, com sempre, la llibertat dels pobles i la pau. Diverses vinyetes amb textos alternen amb boles del món i un personatge, el cap del qual és una altra bola del món plena de lletres, animals de joguina i artefactes, du escrit al coll i al bust: “le droit à l’autodetermination des peuples est nécéssaire pour la paix” (2005). Les pintures de Pencréac’h tenen un punt de surrealista, com a l’Autoportrait Aftermath (2011).
L’àmbit dedicat a la “identitat” treballa sobre la problemàtica de la identitat personal i col·lectiva en una societat que flueix pels viaranys de la inestabilitat líquida definida pel sociòleg Zigmunt Bauman. És així com els comissaris aposten per la hibridació d’estils, tècniques, conceptes i formes d’entendre la identitat humana. Com bé apunten “la naturalesa humana, abans tinguda per estable, indissoluble i segura, ha passat a ser considerada en la modernitat una construcció en exercici, cada vegada més alliberada dels referents col·lectius que oferien un guió d’actuació als seus agents. L’artista francès Vincent Corpet hi és ben representat amb la seva visió fantàstica i visionària de la natura. Hi trobem Adrià Pina, que confronta identitat a eina i ofici, també el de pintor en l’etiqueta de tubs de color; Santiago Ydáñez amb el tractament expressionista dels seus rostres en primer pla o Marcos Carrasquer, amb visions folles descrites realistament de particulars situacions humanes.
Aquesta Col·lecció col·lectiva mostra sense embuts la sensibilitat de Vicent Madremany (1946-2018), interessat ben poc per la història dels estils en art i, en canvi, amb la mirada posada en l’home, en la dimensió humana o inhumana de ser en aquest món i que sovint la pintura, l’art en general, és capaç de reflectir amb cruesa, ironia, follia, dignitat, ètica i paraula viva.
Col·lecció Col·lectiva
Comissaris: Artur Heras i Josep Salvador
Àcentmètresducentredumonde Centre d’art contemporani
3, Av. Grande Bretagne. Perpinyà
Fins al 27 de març de 2022