Xavier Antich neix a la Seu d'Urgell al 1962. Aquí fa els estudis primaris i secundaris. Descobreix la literatura clàssica gràcies a dos bons professors de grec i de llatí i, fora d'hores, devora qualsevol llibre. Li és fàcil. Els seus pares són propietaris de la llibreria més antiga de la Seu i ja li han inculcat les base del "saber llibresc". Es el seu món. Però no és l'únic. S'embolica en un grup teatral d'aficionats i s'afecciona a posar-ho tot en qüestió.
Un altre bon professor, de filosofia i de COU, li obre els ulls. Més enllà dels clàssics llatins, hi ha el pensament filosòfic, tot un espai mental encara verge. Així que puja a l'autocar de l'Alsina-Graells, baixa a Barcelona i comença a estudiar de filòsof a la Universitat Central.
La filosofia? "Una reflexió, molt teòrica, sobre el món. Es tot el que intuïa". Buscant les respostes més impossibles, decideix d'especialitzar-se en metafísica: Aristòtil, Sant Tomàs i Kant. Després, un cop acabats els estudis, aconsegueix plaça f ixa a l'Institut Mercè Rodoreda de l'Hospitalet de Llobregat. I mentrestant, s'emporta un premi especial de llicenciatura amb una tesina -"només per a lectors gremials"- sobre la metafísica d'Aristòtil que és, per Antich, "el començament de tot". I ell comença a elaborar la seva futura, i inacabada, tesi doctoral. La doctrina de l'ésser en Aristòtil. D'Aristòtil arriba a Heidegger, el filòsof alemany més influent del segle XX, "un punt d'arribada inevitable quan no vols fer només filosofia arqueològica", i de Heidegger arriba a Lévinas. I de l'apassionant descoberta de Lévinas, n'ha quedat El rostre de l'altre (passeig filosòfic per l'obra d'Emmanuel Lévinas). Un premi i una mica d'atzar.
—Un atzar, de veritat. Només tenia referències de les seves dues obres traduïdes al castellà. I a partir de la lectura d'Infinit i totalitat em comença a interessar. Demano les seves obres en francès, treballo la seva obra i, de biaix, treballant-lo molt, m'adono que m'interessa moltíssim, que té una alçada filosòfica impressionant.
—Sense el premi, hauria pogut publicar el llibre sobre Lévinas?
—Evidentment que no. Quan estàs fora dels cercles acadèmics publicar un llibre de filosofia és impossible.
—Fins i tot dins els cercles acadèmics.
—Almenys a la universitat, tothom té les mateixes possibilitats. Però estic al marge de totes les capelletes de filòsofs.
—Treballar en un Institut marca?
—Home, jo ho veig molt clar. Havia portat el llibre a diverses editorials i estic convençut que ni se l'havien mirat. Què caram els venia a explicar? Per tant, el Premi Joan Fuster ha estat la via de sortida.
—L'hi faran pagar, l'atreviment d'escriure, abans que les patums del ram, sobre Lévinas?
—No he parlat amb ningú. I no m'ha calgut. Vaig passar molt silenciosament per la caixera i després vaig tancar la barraca. No m'agrada l'ambient filosòfic de Barcelona, és terriblement provincià. I, és clar, Lévinas és el primer filòsof viu amb el qual tinc un contacte personal, que m'interessa a fons, a totes.
—Es considera un outsider?
—De fet, no saben qui sóc. Així que dec ser-ho.
—Creia que podria guanyar un premi com aquest?
—Impossible. Mira si hi creia poc, que m'assabento llegint un article sobre Joan Fuster que aquell dissabte donaven els Octubre. Hi compto tan poc que el divendres me'n vaig a la Seu a passar el cap de setmana. Llavors, quan em truquen per dir-me que he guanyat, he de fer el gran muntatge per veure com puc arribar fins a València.
—Com s'ho va prendre?
—Vaig passar un mes com si estigués borratxo. Ultrapassa de molt tot el que jo m'havia imaginat.
—El llibre és un discurs sobre Lévinas?
—Això va ser potser el que més em va agradar. La manera que la gent del tribunal, l'Antoni Marí i la Montserrat Casals, van entendre perfectament que no pretenia fer un estudi divulgatiu sobre Lévinas, cosa que no m'interessava gens, sinó que m'interessava l'objecte mateix de la reflexió de Lévinas: Com és possible viure en un món on predominen les categories d'identitat i de nacionalisme? Com una societat multicultural, cada vegada més oberta, que hauria de tendir a acceptar la diferència del subjecte, pot presentar un projecte filosòfic seriós?
—Ho aplica al seu país?
—Veig que és el problema de Catalunya, i que aquest és també el problema de l'estat i, sobretot, d'Europa.
—I quina seria la tesi?
—La tesi seria l'objecte mateix. La possibilitat d'una societat oberta, respectuosa amb les diferències, i Lévinas em serveix de fil conductor per a establir aquesta reflexió. D'aquí venia el títol original, Laberint d'incertesa que després s'ha variat. Era la proposta de situar-nos en un moment de perplexitat i de preguntar-nos què podem fer.
—És la seva perplexitat?
—Sí, és la meva. Lévinas servia de crossa.
—Què es pregunta?
—Les preguntes sorgeixen sobretot a partir de fets puntuals. Què passa en un país que intenta retrobar la seva identitat? Per què aquesta recerca de la identitat ha de ser respectuosa, no excloent? Aquest punt de partida que té resolucions tràgiques, com als Balcans, és una constant d'Europa. El cas d'Alemanya després de la reunificació: Què som? Què fem? Què busquem? M'adono que aquesta recerca sol anar sempre tenyida de violència i d'imperialisme. I tot aquest discurs té un cert suport metafísic, una determinada interpretació filosòfica, que afirma el que som enfront de l'altre. Això em preocupa. Em preocupa vitalment, perquè sembla impossible que l'afirmació d'una identitat vagi al costat del respecte d'identitats diferents.
—La resposta també dóna peu a la perplexitat?
—La resposta és una pista que vindria a dir que l'única identitat respectuosa és aquella identitat que és capaç de posar davant la seva identitat el respecte a les altres identitats. Es tracta de saber fins a quin punt la meva identitat és capaç de ser el que és afirmant la possibilitat dels altres a mantenir la seva. És clar, aquí Lévinas fa una proposta filosòficament escandalosa: la metafísica respectuosa. I proposa que en lloc de situar la identitat com a primera categoria fundadora s'hi situï l'alteritat, la possibilitat de mantenir una relació cara a cara amb la identitat que hi ha davant meu sense colonitzar-la, sense tiranitzar-la. Baixant de la concepció filosòfica als temes més prosaics, això té aplicacions a països com el nostre que està en vies de construcció política i social.
—Com ho aplica?
—En el cas de la identitat europea és molt clar. Es parla d'allò que unifica un grup de països, però que n'exclou un altre grup. A tots els barris marginals d'Europa; turcs, pobres, orientals, magribins... Cal intentar una reflexió sobre la identitat europea que no sigui imperialista.
—Però la filosofia sol fugir d'aquests debats.
—En tota la filosofia moderna hi ha una reflexió sobre el subjecte, des de Descartes fins a Husserl, o Heidegger, i això, a nivell històric, es reflecteix en una tradició imperialista, culturalment poc respectuosa. Aquesta és la realitat.
—Criticant l'etnocentrisme, no s'arriba a justificar l'ablació del clítoris entre els africans del Maresme?
—Hi ha també la noció de respecte. El respecte no implica tolerar en l'altre el mateix exercici d'imperialisme amb els seus. Lévinas no juga al relativisme, no renuncia a la seva identitat perquè totes les identitats siguin igualment vàlides. Aquesta és una posició més propera al pensament feble. Ell fa aquesta aposta valenta de dir que la reflexió sobre la identitat encara està per fer i fugiríem d'aquesta reflexió si acceptéssim el relativisme cultural, perquè la seva acceptació implica que ja no caldria reflexionar sobre res.
En canvi, Lévinas opta per la categoria de l'altre. Com a concepte de responsabilitat, ja que només podem ser responsables si admetem la diferència de l'altre. En el cas de la construcció europea ens demanem com podem construir una identitat multinacional admetent la diferència de l'altre. Lévinas, en tot això, té un abans i un després, que és el nacional-socialisme. En el nacional-socialisme Lévinas descobreix el punt d'inflexió radical en el qual es manifesta aquesta filosofia de la identitat. Una identitat arrogant, que per afirmar-se ha d'esclafar els altres, ha d'eliminar els altres. Ho veu com una plasmació hiperbòlica, perquè és desmesurada, d'aquesta reflexió no respectuosa sobre la identitat.
—Catalunya, en aquesta reflexió, quin paper té?
—Individualment, té importància reflexionar sobre les meves accions i de quina manera la meva acció anul·la la dels altres. Hi ha un problema de responsabilitat individual en la feina de cada dia. Hi ha un segon nivell, el nacional, un país que està recuperant-se i es troba en dues posicions enfrontades i estèrils...
—Quines són aquestes posicions?
—Veig en la reflexió nacional una certa polarització de posicions que podríem anomenar, simplificant moltíssim, catalanistes i espanyolistes. Una reflexió tancada, i que no s'entengui negativament, se centra en la recerca sobre la identitat catalana i els seus trets culturals i històrics del país que políticament té un cert contingut. I hi ha una altra posició més oberta, sense que això vulgui dir res de positiu, que veu la posició del catalanisme com una posició anacrònica i fa una crítica del nacionalisme des del paper que faria el país dins d'un altre conjunt més ampli que seria el de l'estat. Aquesta posició, que es pot qualificar sense gaires prejudicis d'espanyolista, no sols faria una crítica de la recerca de la identitat catalana sinó que afirmaria una identitat diferent, l'espanyolisme com a identitat superior i majoritària. No m'agrada cap de les dues. I totes dues pel mateix. Perquè pressuposen que hi ha una recerca de la identitat que s'afirma en el sentit etimològic de comunitat, que és allò que un grup de persones tenen en comú. Si això ho traslladem a nivell europeu seria exactament igual.
—Hi ha una tercera via?
—Un nacionalisme... Fora, no he dit res. Una tercera via, no. Perquè podria quedar com una discussió només política. El que cal és plantejar-nos si la recerca de la identitat pot assumir l'alteritat. Hem de defugir aquesta doble trampa: o identitat catalana que intenta esborrar les diferències existents de facto aquí o subsumir la identitat catalana dins una altra identitat nacional. La tercera via possible, i que jo veig aplicable en aquesta dimensió, seria la següent: que només és possible una reflexió sobre la identitat nacional si aquesta se superposa a la capacitat de mantenir les diferències.
—La nació implica sempre un cert grau d'exclusió.
—Sí. Aquest és el problema.
—I com l'encares?
—En aquesta, com en moltes altres coses, no hi ha fórmules màgiques. Jo només intueixo que la reflexió va per aquí. Lévinas ha estat un descobriment relativament proper i és una pista. Com es resol això a la pràctica? Francament, no ho veig.