Annals de l'Intel·lectualisme

"Qui vulgui entendre la gihad ha de fixar-se en Alemanya"

Pankaj Mishra és l’intel·lectual de la globalització. Pensa en xarxa, estableix relacions històriques a escala mundial i explica per què els alemanys ja van dur a terme una guerra santa al segle XIX.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Pankaj Mishra, de 48 anys, va néixer a la ciutat de Jhansi, al nord de l’Índia, però actualment viu a Londres i escriu per a revistes com The New Yorker o The New York Review of Books. En el seu nou llibre, Age of Anger: A history of the present (‘L’època de la indignació. Una història del present’), intenta trobar l’origen de l’odi i la por que impregnen el nostre món, i ho fa analitzant la història de la Il·lustració per trobar-hi semblances.

—Senyor Mishra, el seu nou llibre tracta sobre les convulsions del nostre món d’avui. Ja en el prefaci, però, vostè es refereix a un succés que va passar fa molt de temps: el 1813 el poeta alemany Theodor Körner fa una crida a la “guerra santa” contra Napoleó. A què es devia aquella gihad?

—Sé que als alemanys això els sona estrany. Però el que vull dir quan dic gihad no té res a veure amb la religió. Faig servir el terme per descriure una situació en què un poble és cridat a participar en una guerra santa per la seva existència. I això a Alemanya va passar quan el país va ser conquerit i vençut per Napoleó.

—I per què els alemanys d’aleshores anaven contra Napoleó amb tant d’entusiasme? No hi havia un Estat alemany unificat, ni un exèrcit alemany, ni tampoc s’havia formulat una identitat nacional.

—Napoleó va ser el primer imperialista modern. Era un fill de la revolució, tenia la població francesa al seu darrere, els recursos del seu Estat, però sobretot la idea de progrés social. I va intentar inculcar aquest universalisme als alemanys per la força. Però hi van oposar resistència.

—Alguns alemanys sí que van veure amb bons ulls la Revolució francesa...

—Per això aquest moment històric és tan interessant, quan reflexionem sobre l’actualitat. Els alemanys van ser els primers a percebre el costat negatiu de la Il·lustració. Aquella era la imatge que tenia Napoleó d’ell mateix. Va conquerir Europa com l’herald de la raó. Així França s’havia convertit en una potència imperialista.

—Per què hi ha persones que es giren contra el progrés?

—Els alemanys es pensaven que es reien de la seva mentalitat poc moderna. Cosa que va desencadenar un doble procés. D’una banda, van atrapar els francesos i també van començar a construir un Estat nació que funcionés. De l’altra, va iniciar-se una retòrica apassionada de la separació i de l’odi, el desig d’aniquilar aquell enemic. Una reacció que no ha desaparegut d’aleshores ençà. En altres països europeus, a l’Àsia i a l’Àfrica.

—Països per als quals Occident és un enemic i alhora un lloc de nostàlgia?

—Exacte. Qui vulgui entendre el terrorisme islamista d’avui dia i la seva complexa relació amb Occident no ha d’analitzar l’Alcorà. És molt més interessant fixar-se en l’Alemanya del segle XIX, la manera com s’hi produeix la modernització. Hi va haver un temps en què Alemanya encara no pertanyia a Occident, sinó que hi havia una identitat separada d’Occident.

—De tota manera, els dos pensadors centrals del seu llibre no són alemanys. Què és tan interessant avui dia de Voltaire i Jean-Jacques Rousseau?

—Jo crec que les convulsions polítiques actuals ja no es poden explicar amb la diferenciació entre dreta i esquerra. Diria més aviat que hauríem de diferenciar entre una classe de persones que s’han beneficiat de la globalització, que estan connectades mundialment i que tenen bona formació. Són gent que viu en ciutats pròsperes. I una majoria de persones que se senten despenjades i estafades per la classe anterior. Que se senten víctimes, que viuen als territoris rurals. A tot arreu del món. Aquest conflicte troba en Voltaire i Rousseau les seves primeres dues figures simbòliques.

—De quina manera?

—A l’Europa del segle XVIII sorgeix una esfera pública en què es pot debatre sobre les noves idees. Voltaire és l’heroi d’aquesta època. Assumeix riscos, es baralla amb alguns aristòcrates i amb l’Església, però sobretot veu les noves possibilitats. Com que era un home llest, pot acumular una gran quantitat de riquesa fent-se amb els poderosos. Rousseau, en canvi, és l’outsider provincià. L’estranger que arriba a la gran ciutat i se sent alienat i rebutjat per un grup ben connectat d’intel·lectuals. Veu la riquesa i el cosmopolitisme d’aquella gent i diu: així no. És problemàtic inculcar el progrés a les persones per força. Riure’s de la seva religió.

—Vostè està simplificant.

—Evidentment. Malgrat tot, en la lluita entre Voltaire i Rousseau va començar un conflicte que és un exemple del que avui encara esquinça el món: entre una elit que fa el bé i que així es vol enriquir; i persones que no estan entusiasmades amb la perspectiva d’haver de viure en una nova societat.

—Sembla que prefereixi Rousseau.

—No. En el pensament de Rousseau, hi veig molts elements problemàtics. Però en general no m’agraden els herois. Jo no estic de part de cap dels dos. Jo el que faig és presentar un conflicte. Voltaire sempre ha sortit ben aparat en la història cultural perquè defensava els ideals en què creuen les persones que escriuen. El que sovint s’oblida és que ell era fill del seu temps. Sobretot volia crear espai per a persones com ell mateix.

—No era un demòcrata?

—No es pot traçar una línia recta de la Il·lustració a la democràcia. A cap dels il·lustrats no li interessaven les masses de pobres. Voltaire fins i tot els menyspreava; de les persones que feien sabates només se’n reia. Voltaire era amic dels grans dèspotes il·lustrats del seu temps. La brutal modernització de Rússia amb Caterina la Gran va tenir el seu favor. Voltaire li va aconsellar atacar els turcs per donar una lliçó als endarrerits musulmans. Si volem entendre la ràbia amb què des d’aleshores han topat les elits que duien a terme aquells projectes, hem de fixar-nos en Voltaire i el seu temps.

—Tal com vostè el descriu, Voltaire és l’avantpassat dels neoconservadors. Un instigador del regime change (‘canvi de règim’).

—Crec que després dels grans terratrèmols socials dels últims anys hauríem de repensar el paper dels intel·lectuals.

—Per què?

—A tot arreu veig, sigui a l’Índia, a Indonèsia, a Europa o als EUA, una classe d’intel·lectuals que han tingut una formació cara, que gaudeixen dels privilegis d’un món globalitzat i que es pensen que poden decidir per un gran nombre de persones què els convé més. Des dels programes de desenvolupament que han de portar els anomenats països recentment industrialitzats al segle XXI, fins als plans per revolucionar l’estructura política dels Estats, passant per les fantasies de millora del món amb la indústria informàtica. Aquest pensament comença amb Voltaire. La idea que la Il·lustració es pot portar amb l’espasa. Els intel·lectuals que es lliguen amb el poder formen una constel·lació problemàtica. Avui com ahir.

—Quina alternativa hi hauria? No voler millorar el món?

—Hi ha problemes per als quals no hi ha solució. Jo crec que aquí ens trobem amb una contradicció fonamental de la modernitat. I l’hem d’intentar entendre.

—La idea que la raó té un costat negatiu, que el progrés ve acompanyat del seu propi monstre, a nosaltres, els alemanys, ens és familiar per motius històrics. Vostè ara aplica aquest precepte al món sencer.

—Alemanya s’ha considerat durant molt de temps a si mateixa com una “nació tardana”. Com un país que va entrar tard en la modernitat, que es va convertir tard en un Estat nació. Els països amb aquesta història sovint tenen la sensació que no els queda temps. Com si tot hagués d’anar de pressa: colònies, industrialització, exèrcits forts. Han d’aprendre de l’enemic. Això es veu en l’Alemanya del segle XIX. Després al Japó, que va seguir l’exemple d’Alemanya. I llavors vénen molts altres països de l’Àfrica i l’Àsia.

—Pot ser que les “nacions tardanes” siguin la normalitat? I no França, Anglaterra o els EUA?

—Exactament! L’experiència nord-americana o anglesa és l’excepció històrica. Els seus conceptes de democràcia, modernitat i progrés es fonamenten en experiències que van ser creades només per ells concretament.

—Però l’exemple d’Alemanya no posa de manifest també que tot és una mica més complicat? Des de la victòria de Donald Trump, Angela Merkel és considerada sovint la nova líder d’Occident.

—Hi ha la idea que la història alemanya és un “llarg camí cap a Occident”. Però què és Occident avui dia? Està fragmentat. Els alemanys no poden estar segurs de ser una part de l’Occident secular i democràtic perquè aquest projecte democràtic d’un Occident secular i democràtic com a tal ja no existeix. Està format per societats profundament dividides que han perdut la seva funció de model per a la resta del món. A diferència d’Alemanya, per cert, que té una reputació excel·lent, sobretot a l’Àsia.

—Per què?

—Fins ara cap país amb un passat colonial ha superat i acceptat els seus crims. Es percep molt clarament que Alemanya és l’únic país amb una cultura política que es basa realment en l’acceptació del mal que va infringir al món.

—Vostè parla de la Segona Guerra Mundial, de l’Holocaust. No pas del passat colonial alemany.

—Aquest període també es va superant a poc a poc. Però l’imperi colonial alemany no va ser mai tan gran ni important com el britànic. Des de fora, costa molt d’imaginar com d’importants són les tradicions de pensament colonial al Regne Unit encara avui dia. Sense aquestes tradicions no hi hauria hagut el Brexit. La idea que els britànics no necessiten Europa, que es podria reactivar la Commonwealth, és una fantasia postcolonial. El ministre d’Hisenda de Theresa May, Philip Hammond, va viatjar a l’Índia amb la idea errònia que el país podria compensar el comerç que deixaria d’haver-hi amb la UE. Alguns funcionaris del Govern en van dir l’Imperi 2.0. Això a Alemanya només hi és a l’extrem de l’espectre polític.

—Cada vegada més són els homes joves els que porten aquesta indignació concreta que es transforma en violència. Lluitadors per l’alliberament alemanys, anarquistes russos i italians, nacionalistes japonesos, hindús militants, iranians radicals, islamistes de tota mena d’ideologies. Què els empeny a actuar?

—El pes de l’alliberament. En la modernitat, l’alliberament s’ha tornat una mena d’obligació de l’individu. Els homes joves han de deixar enrere el seu passat i entrar en una nova era per trobar noves possibilitats per a l’autorealització i el creixement. Això amaga moltes possibilitats de decepció. Si la societat, per exemple, encara no està prou desenvolupada per satisfer aquestes necessitats.

—I de la frustració en surten fantasies polítiques?

—Sovint sí. A qui ha somiat un imperi mundial li costa molt estar satisfet amb el dret de vot.

—En el seu llibre, vostè descriu com l’anarquista Mikhaïl Bakunin i el compositor Richard Wagner el 1849 van fugir de Dresden en un cotxe de cavalls, quan la revolució alemanya va fracassar. Dos homes joves que seguirien camins molt diferents.

—Allà on hi ha un Wagner sempre hi ha un Bakunin. Són dos camins per arribar a la modernitat. L’un és partidari del nacionalisme cultural. L’altre és anarquista, militant, creu en la força de la violència i la destrucció. Wagner es correspon amb un país que emergeix ràpidament al món; Bakunin no té país. És el precursor d’una xarxa internacional d’anarquistes i militants; introdueix una nova manera de fer política, dirigida per petits grups i individus disseminats i que vol reconstruir el passat míticament embellit i una cosa que es creia perduda. D’això, en sorgeix una política que avui anomenem terrorisme.

—Els anarquistes no són religiosos.

—La història del terrorisme comença al final del segle XIX amb la violència anarquista, per exemple amb els atemptats a la Borsa de París o a l’Assemblea Nacional francesa. Els terroristes sempre han estat persones amb orígens ètnics i ideològics diferents: no hi ha cap tradició religiosa que afavoreixi el terrorisme.

—Veu el terrorisme com un símptoma de la modernitat?

—I tant. Amb la Il·lustració Europa va iniciar un procés que ara és universal. Pensar que avui persones de qualsevol lloc del món encara poden ser tan religioses com a l’Edat Mitjana és una fantasia. Podem tenir les nostres lleialtats, les nostres inclinacions, però per la manera com interpretem el món, com mirem al nostre voltant, avui dia estem inevitablement secularitzats, tant si volem com si no.

—Vostè presenta una imatge molt fosca del present. Les possibilitats que ofereix la modernitat no són també avenços? Mai les persones no havien tingut tanta llibertat per triar com volien viure.

—Sí, es pot veure així. Però, de tota manera, és important mirar detingudament les arrels d’aquesta idea de llibertat. La idea de la llibertat individual la formula al segle XVIII per primera vegada un petit grup d’homes que feia temps que tenien el poder. Són les idees d’una minoria que al segle XIX, amb el capitalisme global, la industrialització i la urbanització, es van tornar universals.

—No hi ha res de dolent, en això.

—Són ideals enganyosos. Al segle XIX hi va haver persones que van perdre la feina perquè va aparèixer la producció en massa; alhora van formar-se masses de gent enrabiada, molta gent va ser receptiva als lemes fàcils de demagogs que convertien en caps de turc certs grups. Aquí es demostra com d’imprevisibles eren les conseqüències de la Il·lustració. Jo no vull donar-ne les culpes als il·lustrats, ells aleshores tampoc no sabien què provocarien: com ho havien de saber? Però l’opció de Trump o la decisió del Brexit són conseqüència d’aquest procés.

—El seu recorregut vital (d’una ciutat de províncies de l’Índia fins a les universitats més prestigioses) no és el millor exemple que les conseqüències de la modernitat també poden ser positives?

—Evidentment que semblo la prova vivent que la globalització funciona. En realitat, però, han estat casualitats.

Casualitats?

—Vaig tenir la possibilitat d’escriure ressenyes de llibres per a una revista índia, tot i que no tenia màquina d’escriure. Vaig conèixer un redactor de The New York Review of Books. Si digués que ho vaig aconseguir amb el meu talent, em mentiria. Conec molta gent amb talent a l’Índia als quals no se’ls ha ofert cap possibilitat.

—Ha escrit sobre homes joves indignats per reflexionar sobre el que hauria pogut ser de vostè?

—Els pensaments vénen sempre de l’experiència individual. A mi em van educar uns pares que tenien una educació premoderna, marcada per la religió i els mites. He passat la major part de la meva vida en un petit poble de l’Índia, a l’Himàlaia, i allà m’he fixat en els homes joves, i tots buscaven alguna cosa. I he intentat ficar tot això en un llibre.

—Senyor Mishra, moltes gràcies per l’entrevista.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.