En aquest any 2022 en què hem entrat —bé, ja hem ben entrat— s’escaurà el 125è aniversari del descobriment de la Dama d’Elx, el cèlebre bust femení —quan la desenterraren, però, algú pensà que era un home— trobat a l’Alcúdia il·licitana el 4 d’agost de 1897. Convertida en símbol elxà, la capital del Baix Vinalopó la vol tenir, però... Ai llas! Topen amb el mur de l’espanyolisme visceral, que en el passat féu de la Dama fetitxe de l’Espanya mil·lenària, encapçalat pel govern d’Espanya, sí, el de l’ara «govern més progressista», que com els seus antecessors escorats en la rància dreta (d’esquerra o de dreta, un espanyol, en definitiva, és un espanyol) neguen la possibilitat que, ni que sigui un trasllat temporal, el bust torni a la seva terra d’origen. L’alcalde d’Elx, el senyor del PSOE Carlos González, viatge rere viatge a Madrid, l’últim a la fi del gener passat, però allà «vés què hi farem!» es fan els ornis. A la capital del Manzanares al·leguen problemes tècnics pel mal estat de conservació de la peça. No res de nou, sempre ho han fet. Ara l’encarregat de les excuses de mal pagador és Isaac Sastre de Diego, director general de Belles Arts del govern PSOE-Unidas Podemos, un senyor de Segòvia a qui —ras i curt!— l’anhel dels elxans, com el de qualsevol altre de les terres catalàuniques, li importa un rave. Per a ell, com a bon carpetovetònic, Espanya és Madrid i rodalia, la resta terra conquerida. El Museo Arqueológico Nacional (MAN) dels espanyols, a Madrid, s’alimenta de la depredació patrimonial de les perifèries ibèriques sotmeses, com també —val a dir-ho i destacar-ho— la Biblioteca Nacional (la biblioteca de l’arquebisbe valencià Antoni Folc de Cardona) i allà, a Madrid, romandrà la Dama. La Dama, tot un enigma històric, la descobriren a Elx, cert, però aviat se n’anà. Els feixistes francesos del govern col·laboracionista dels nazis instal·lat a Vichy la lliuraren al feixista Franco a canvi d’una altra obra d’art: un Velázquez. I Franco, quan la tingué, la convertí en símbol de la seva sacrosanta Espanya de braç en alt i la reproduí en els bitllets d’una pesseta en 1948.
Un matí estival del mes d’agost de 1897, un jove jornaler que treballava en les tasques d’artigatge i desmunt del vessant sud-est del tossalet de l’Alcúdia (al-kudya, en àrab, vol dir «tossal»), al Camp d’Elx, descobrí mentre entrecavava un insòlit bust de pedra. Sorprès, cridà els seus companys de quadrilla, que en aquell moment esmorzaven. A què es devia tant d’enrenou? Manolico, així era dit el vailet, de nom complet Manuel Campello Esclàpez, mostrà admirat la seva Reina Mora (així ell la creia), però la feina continuà. Poc imaginaven aquells mossos el que l’aixada de Manolico havia deixat al descobert i el que allò havia de reportar a l’arqueologia i a la política.
En acabar la feina, ja de vesprada d’aquell 4 d’agost de 1897, la colla portà la preciosa talla a casa del seu patró a Elx, el metge Manuel Campello Anton. La notícia de la troballa havia corregut per la població i eren molts els que, amb ànim de veure l’efígie, s’acostaren al domicili del metge Campello, que hagué de deixar-la, finalment, al balcó a la vista de tothom. Tot Elx es trobava alterat: qui era aquella dama, o el que fóra, amb aquell tocat tan singular? Els comentaris i les faules circularen per tot arreu d’aquella aleshores incipient població industrial, però encara influïda per un profund esperit rural.
L’antiga Íl·lici
En 1897 Elx tenia —i encara té— un dels termes municipals més extensos del País Valencià. Llavors feia relativament poc, en 1835, que Santa Pola ―l’antic Portus Il·licitanus dels romans― s’havia segregat. Pel territori transcorre un riu menor, gairebé en permanent estiatge, el Vinalopó, que naix a les muntanyes de l’Alcoià i després d’un breu recorregut desaigua als aiguamolls litorals elxans. El nom Elx deriva de l’antiga Íl·lici (amb accentuació esdrúixola), la ciutat sepultada al tossal de l’Alcúdia, destruïda pels gots de Suíntila quan la conquesta de la província bizantina de Spània en l’any 621. La població canvià d’assentament quan la conquesta islàmica (segle VIII) i es traslladà a la vora del Vinalopó, però mantingué el seu nom ancestral, que en àrab derivà en Elx (Íl·lici>Élece>Elx), nom que conservà en català. Colònia romana immune segons Plini el Vell, és a dir, de ciutadans romans, s’hi assentaren els veterans de l’exèrcit que havien participat a les campanyes d’Hispània a la fi de la República romana. Tradicionalment s’ha cregut que s’hi instal·là, a Íl·lici, el contingent del llegat Titus Estatili Taure, que participà en la guerra contra els vacceus, trevirs i càntabres, encara que també hi ha qui pensa que foren els fundadors foren membres de la Legió Vernàcula, pompeiana (partidària de Pompeu contra Cèsar), formada per ciutadans romans nascuts o residents a Hispània.
On era Il·lici fou motiu d’una dura polèmica entre erudits locals d’Elx i Alacant per la possessió de las sigles C.I.I.A. (Colonia Iulia Illici Augusta, el nom oficial romà de la ciutat), amb la intenció de donar llustre històric a llurs respectives poblacions. No era debades, puix que consideraven que el gran Juli Cèsar havia fundat Íl·lici. Foren el saforenc Joan Antoni Maians (1771) ―el germà del més cèlebre Gregori― i després l’elxà ―alacantí de naixement― Aurelià Ibarra (1879), sense menysprear el també elxà Cristòfol Sanç (1621), els que acabaren amb les ambicions alacantines de posseir origen tan preclar. Alacant, que havia lluït orgullosa en el seu escut les sigles C.I.I.A., finalment, hagué de claudicar i acceptar el judici de la història crítica, per la qual cosa modificà ridículament les sigles del seu escut en 1941, que ara serien A.L.L.A. (Akra Leuka Lucentum Alacant).
C.I.I.A. Sembla, doncs, que Íl·lici tingué vinculació en els seus orígens amb la família Júlia de Cèsar i Octavi, d’aquí la I del seu acrònim. Cristianitzada Íl·lici, tenim notícia de l’existència d’un bisbe privatiu des de l’any 517, en època visigòtica, per una carta que el papa Hormisdes envià al prelat il·licità Joan. Ocupada pels bizantins (552-621), com la relativament propera Cartagena, el regne gòtic creà en substitució d’Íl·lici la diòcesi d’El·lo (Elda?) fins a la reunificació de ambdues demarcacions eclesiàstiques amb la conquesta del territori pel rei visigot Suíntila. El bisbe Sanable presidí tots dos bisbats cap al 610 i durant el segle VII tenim menció dels prelats Serpentí, Vinibald, Leandre, Èmmila i Oppa. Ja sota la dominació islàmica sabem de l’existència d’un bisbe de nom Teodegut, el qual participà en un concili a la Còrdova convertida en capital de l’emirat d’Alandalús en 862.
C.I.I.A fou una colònia romana, sí, però instal·lada sobre un emplaçament humà anterior, d’origen iber. Quan Manolico Campello descobrí el bust ningú no imaginava que pogués tractar-se d’una obra d’art d’un poble aleshores desconegut, l’iber. Ibèria, la terra del riu Iber, l’Ebre, que no la marca de l’aerolínia espanyola de referència, era un corònim grec, popularitzat historiogràficament per Heròdot (segle V aC) i Polibi (segle II aC). Bé, els grecs es referien únicament a la regió costanera de la península anomenada avui dia «Ibèrica».
La Dama marxa a França
La Dama, escultura ibèrica, o Reina Mora ―com fou batejada quan fou descoberta― restà a casa del propietari de l’Alcúdia, el metge Campello, que, casualment, estava casat amb Assumpció Ibarra, filla d’Aurelià, un notable local, líder del Partit Demòcrata local, historiador i gran afeccionat a les antiguitats. Quan morí «don Aureliano», en 1890, llegà la magnífica col·lecció de peces arqueològiques que posseïa a la seva filla amb el propòsit ―pensava ell― que ella la vendria al «Museo Arqueológico Nacional» (Nacional, òbviament, d’Espanya). Però —ai llas!— coincidí, aquell agost de 1897, que a Elx vingué, invitat per Pere Ibarra, el germà petit de l’Aurelià i també apassionat de les antiguitats locals, l’arqueòleg francès i conservador del Museu de Louvre Pierre Paris. Vaja quina casualitat! Pere ―Perico per als seus amics del poble― havia invitat a monsieur Paris a veure el Misteri i, quan aquest arribà, li mostrà orgullós el bust trobat a l’Alcúdia. Monsieur Paris restà fascinat pels encants de la Reina Mora, o bé —clar i català— li vengueren la moto. Pierre Paris la creia, o el convenceren d’això, una mostra artística d’aquells ibers misteriosos, i decidí de seguida fer el possible per adquirir-la per al museu parisenc.
Assumpció ―o Suni, com li deien al poble― Ibarra, la filla d’Aurelià, més aviat el seu home, el metge don Manuel Campello, havia arribat a un acord per a vendre la col·lecció de «don Aureliano» a la Real Academia de la Historia, perquè fóra dipositada al madrileny Museo Arqueológico Nacional. La compra s’havia acordat per 7.500 pessetes de l’època, a pagar en tres terminis. El tercer, però, es demorà massa i l’home de la Suni s’impacientà. Des de Madrid, molt murris, quan els arribà la notícia de la nova troballa, pretengueren incloure-la en la col·lecció a comprar sense pagar ni un duro més. Això, però, no li agradà gens ni mica a don Manuel. Metge i també terratinent, don Manuel havia compromès ja el diners promesos en l’adquisició d’uns horts, però Madrid no pagava. Així que, ras i curt, li oferí el bust de la Reina Mora a monsieur Paris. Perico Ibarra, però, s’hi oposà: xe, què fas? El marit de la neboda, però, ho tenia ben clar: si Madrid volia la Reina Mora havia de rascar-se la butxaca i havia de rascar-se-la bé, sinó per al monsieur. L’arqueòleg francès oferí 4.000 francs, unes 5.200 pessetes de llavors, una fortuna aleshores, per la Reina Mora. Manuel Campello i senyora acceptaren de grat i, així, el 30 d’agost, feta la transacció, aquell mateix dia la Reina Mora fou embarcada a Alacant rumb al port de Marsella. La seva destinació definitiva: el Louvre, on romangué exposada fins a la II Guerra Mundial.
Així que —fixeu-vos— ni un mes feia que la Reina Mora havia estat descoberta, quan el bust se n’anà de la seva terra per a no tornar-hi. Perico Ibarra, com la resta dels seus conciutadans, lamentà la pèrdua de la Dama, però no culpà el marit de la seva neboda per això, puix que en definitiva ―deia Perico― l’ingrés de la Dame d’Elche (nom amb el qual la batejà Pierre Paris) al Louvre assegurava que la Dama i Elx assolirien universalitat. Bé, certament, fou així, però don Manuel Campello Anton, home molt reputat en la seua professió, carregà amb les culpes de la pèrdua de la Dama i per tal alienació encara avui dia és recordat.
La dama d’origen incert
Finals del segle XIX, una època molt singular en el desenvolupament dels estudis històrics, moment de l’aparició d’un poble que emergí de les tenebres del passat, l’iber, molt del gust de la intel·liguèntsia de l’Espanya de la Restauració. La Dama venia a reafirmar les pretensions nacionalistes espanyoles d’una sola ètnia hispànica peninsular que plantà cara als romans i allò agradava als polítics que enyoraven l’antic passat imperial de Castella poc abans de la garrotada de 1898. En 1821 Wilhelm von Humboldt havia publicat el llibre Prüfung der Untersuchungen über Urbewohner Spaniens vermittelst der Vaskischen Sprache o examen dels aborígens d’Espanya a partir de la llengua basca, origen de la teoria bascoiberista que tant de predicament tingué fins a mitjan segle XX. Havia nascut per a la història el poble iber. En 1893, pocs anys abans del descobriment de la Dama, Emil Hübner edità Monumenta linguae ibericae, treball al qual seguí la Iberische Deklination de Hugo Schuchardt, que intenta reconstruir la declinació ibèrica a partir de la basca. Nogensmenys, després del descobriment del plom de la Serreta d’Alcoi, Manuel Gómez Moreno pogué desxifrar l’alfabet ibèric en 1922, la qual cosa, d’antuvi, desbaratà la proposta de Schuhardt, malgrat que no fou fins a 1954 i 1959 que Antonio Tovar, en sengles treballs desmuntà el mite de la filiació de l’èuscar amb l’ibèric. Altrament, aleshores l’arqueologia havia avançat molt, pel que fa a troballes materials, en l’estudi de aquell poble enigmàtic, anomenat ibèric pels grecs, que ocupà la façana oriental de la península Ibérica des del segle VI aC fins que fou romanitzat, i que la Dama d’Elx, per haver-li estat atribuïda, havia ajudat a desvetllar.
Si bé Pierre Paris sempre cregué que l’escultura que adquirí a Elx pertanyia a una cultura diferent de la grega i la romana, no així l’erudició local, representada en aquells moments por Pere Ibarra, l’amfitrió del francès en 1897. Perico cregué que es tractava d’una imatge d’Apol·lo (atenció!, no una dona) realitzada per un artista grec resident a l’antiga Íl·lici. Aquesta teoria la publicà en dos articles periodístics a La Correspondencia Alicantina els dies 14 i 15 de desembre del mateix any de la troballa. Ja veieu!, que la Dama no ha estat sempre Dama. Una vegada l’escultura a París, Salomon Reinach l’estudià detingudament i deduí que la Dama, efectivament, era una senyora i no un mosso (cosa important!) i que era autòctona; ara bé, encara que executada segons cànons hel·lènics i amb una sensible influència fenícia pels joiells que exhibeix. Per a José Ramón Mélida, la autoritat espanyola en la matèria en aquells anys, la Dama era indubtablement ibèrica, amb influències gregues i púniques.
És veritat que la venda de la Dama causà gran impressió a Elx, però també és cert que la rapidesa de l’operació contribuí a mitificar el bé perdut, convertit de la nit al matí en símbol local per excel·lència, i això que solament estigué poques setmanes entre els elxans. Pierre París fou el primer a donar importància a la troballa. L’engaliparen? Podria fins i tot haver estat així. Ell tenia possibilitat de gastar els diners del Louvre en antiguitats i el Sr. Campello ho sabia. Dit i fet: monsieur Paris comprà el bust i el batejà Dame, quan el seu amic Perico Ibarra deia que era un Apol·lo. En què quedem? Serà «Dama» i punt. Ep! Ho havia dit monsieur Paris, el conservador del Louvre.
Així que, finalment, «Dama» restà. La Dama d’Elx és un bust de pedra calcària que en el passat estigué ―segons diuen els experts― policromat. Es tracta —asseguren— d’una dona, encara que, certament, posseeix un rostre ambigu que, com hem vist, portà a la confusió a Perico Ibarra. Una «dona» amb els muscles corbats lleugerament cap a avant, vestida amb túnica i mantellina, sostinguda per una pinta o tiara, que cau a través sobre el pit. Sobre la mantellina, un gran mant de tela grossa. Està enjoiada amb unes peces rodones i grans que cobreixen les orelles i de les quals pengen unes cadenetes subjectades a una tira de cuir que li cenyeix el front. Porta collars i diademes formats per esferes i filigranes. A la part posterior, el bust té un forat, suposadament ―diuen― amb una finalitat sacra, com el tenen altres escultures ibèriques. La Dama d’Elx ―atenció!― coincideix amb la descripció que Artemidor d’Efes feu de les dones ibèriques allà pel segle II aC, tot i que la Dama il·licitana s’ha datat, tradicionalment, potser d’una manera precipitada, entre els segles V-IV aC.
Del Louvre a Madrid
Al Louvre, a la Sala Apadana del Departament d’Antiguitats, estigué la Dama fins a l’inici de la II Guerra Mundial, moment en què fou traslladada, com altres antiguitats, al castell de Montalban, al Llenguadoc. La República espanyola havia intentat obtenir la peça en 1935 però fou debades. Tanmateix, l’ocupació de França pels alemanys en 1940 i la constitució del govern col·laboracionista de Vichy donà una nova oportunitat de reclamar-la, ara pel règim feixista sortit de la Guerra d’Espanya de 1936-1939, molt necessitat de referents «patriòtics» que el legitimessin històricament. La Dama esdevingué una joia valuosa per a Franco, que la reclamà i l’obtingué. Com? El mariscal Pétain, el cap del govern de Vichy, acceptà bescanviar-la per un quadre de Velázquez. El 8 de febrer de 1941, el bust, juntament amb una Immaculada de Murillo que també entrà en l’operació, arribà a l’Estat espanyol per Portbou i seguidament fou traslladat a Madrid. A més a més el govern francès de Vichy també s’avingué a tornar a Espanya el tresor visigòtic de Guarrazar i la part de l’Arxiu de Simancas que havia estat confiscada per Napoleó i que no fou tornada en 1818. La Dama fou dipositada al Museo del Prado, a la Sala Francesa (el Reichführer-SS Heinrich Himmler l’anà a veure el mateix 1941), i allí estigué fins que en 1971 fou duta al Museo Arqueológico Nacional (MAN), per a ser exhibida en un lloc preeminent de la sala dedicada als ibers.
A França, com a Elx en 1897, també causà impressió la marxa de la Dama. De manera tímida ―la situació política a França no estava per a crítiques al govern col·laboracionista― hi hagué algunes veus discordants, que elevaren el to després de l’alliberament de França pels aliats. Així, el 13 d’agost de 1945, René-Jean expressà a Le Monde la seua contrarietat per tal fet, opinió matisada en un article del 12 de setembre, arran dels rumors de la falsedat de l’escultura. La Dama d’Elx falsa? I és que, efectivament, gairebé en paral·lel a la beatificació «patriòtica» de la Dama il·licitana pel franquisme, sorgiren els primers rumors sobre la seva possible naturalesa apòcrifa. El règim franquista, mentrestant, emprava el bust a tort i a dret com a manifestació genuïna del geni espanyol, tant en manuals escolars com en la simbologia. La Dama convertida en precedent històric de la «una grande y libre», musa de l’Espanya ―una!― des dels temps protohistòrics. Així, el franquisme no dubtà a emetre bitllets d’una pesseta amb la imatge de la Dama en 1948.
Els dubtes de la Dama
En 1952 aparegué un llibre de Ricardo Baroja, home polifacètic, pintor i també escriptor com el seu germà Pío, més conegut. El títol: Gente del 98. Arte, cine y ametralladora. L’autor visità el museu del Louvre en els anys trenta, quan encara hi era la Dama, i ja aleshores percebé la possibilitat que es tractés —ai llas!— d’una falsificació. A Ricardo Baroja li cridaven l’atenció algunes peculiaritats de l’escultura. A Baroja, en primer lloc, li estranyà molt per què una escultura esculpida en un únic bloc de pedra calcària blana, policromada i blanca per dins, havia resistit tants anys sota terra i, en canvi, en un museu, amb totes les atencions possibles, es deteriorava. Ep!, és veritat. Precisament, això al·leguen les autoritats espanyoles per a no tornar-la a Elx. En segon lloc, per a Baroja, la part anatòmica de la peça no té estil ni concorda amb els ornaments. En tercer lloc, pel que fa a la part decorativa, l’autor de Gente del 98 observava que l’estil no té parangó amb cap altre poble de l’antiguitat i si, s’escau, recorda alguna cosa és a l’art visigot. En quart lloc, Baroja observà que les marques de cisell de la peça no suposen l’existència de dos artistes distints. En cinquè lloc, val a dir que ni a la península Ibèrica ni a tota la Mediterrània existia una altra escultura semblant. En sisè lloc, a Baroja li intrigava que la Dama fóra una obra definitiva i, és més, l’obra senyera de l’art ibèric, però sense cap altre antecedent per a establir una possible filiació; senzillament, reblava el clau Baroja, perquè no existeix. A partir d’això darrer, diu Baroja, es pretengué trobar precedents a les escultures del Cerro de los Santos (Montealegre del Castillo, Albacete), però no s’assembla a cap de les considerades autèntiques i sí a las falsificades pel falsari Vicente Juan Amat, el «Rellotger de Yecla». I, finalment, els trets sobre els quals es recolza l’autenticitat de la Dama, la pinta i les grans rodelles laterals, formaven part del vestuari de les dones de la regió on fou trobada la Dama fins a relativament poc temps enrere.
Ras i curt, per a Ricardo Baroja la Dama era falsa. Més tard, l’historiador de l’art nord-americà John Francis Moffitt, especialista en las falsificacions artístiques, dedicà vint anys de recerca a seguir la pista de la Dama, per a qualificar-la, finalment, de falsa en un treball publicat en 1994, The Case of the Lady of Elche, i traduït dos anys després al castellà. Moffitt, convertit en dimoni pels apologistes de la Dama, qüestiona que la perfecció en les formes de la Dama sigui obra d’artesans ibers, que en realitat eren molt rudimentaris. A més a més el tocat li recorda molt el de la mantellina típica espanyola. El rostre és quasi perfecte, molt allunyat dels ulls protuberants de les escultures ibèriques i etrusques. Únicament l’ornamentació de les rodelles, els enfilalls que cenyeixen el front i els pectorals permetrien atribuir la figura a mans iberes, però per a Moffitt foren esculpits amb coneixement de causa per l’hàbil falsificador Vicente Juan Amat, que coneixia les troballes del moment. Al Cerro de los Santos, en 1870, s'havia trobat una dama oferent de cos complet. També per a Moffitt la manera com fou trobada la peça i la facilitat de l’excavació li plantegen dubtes que ell atribueix a ex dolo malo (mala fe). Recordeu: el Sr. Campello necessitava diners i ―vegeu!― els trobà ràpidament. I, important, el descobriment «casual» de la Dama, de sobte, permeté inventar el mite d’una Espanya abans d’Espanya, molt del gust del centralisme decimonònic quan s’acostava la crisi de 1898 (del centralisme decimonònic, del del segle XX i del del segle XXI) i l’emergència de les reivindicacions perifèriques que qüestionaven la naturalesa de l’estat-nació a imatge de Castella.
La tesi de Moffitt, ha estat rebutjada, com si feren un acte de fe, pels que es consideren, ungits pel santíssim, especialistes en ibèric. Com la «unitat» d’Espanya, l’autenticitat de la Dama és intocable. Hi ha qui s’atreví, en un cicle de conferències (es deia el cicle Miradas por España), invitar Moffitt a València en el 2007. Moffitt hi vingué i hagué de suportar burles i menyspreus; cap ni una argumentació. Fins i tot, qui gosà invitar-lo, es penedí públicament d’haver-ho fet i l’etzibà, de manera poc elegant, que la Dama és vertadera i punt. En definitiva, com el dogma de la Santíssima Trinitat. I, vaja!, com el també dogma de l’Espanya una, única i indissoluble. A nivell local, a Elx, la popularitat de l’escultura és inqüestionable, quasi religiosa. La Dama ha traspassat els límits de l’arqueologia per a esdevenir una qüestió de fe. Per a Espanya també. Tot i no haver estat descoberta en territori castellà o, precisament, per això, la Dama és un símbol de la joseantoniana «unidad de destino en lo universal». El posicionament dels successius governs espanyols negant-se a acceptar que la Dama torni a Elx ratifica el simbolisme del bust per a l’espanyolisme més ranci. La volen a Madrid, només a Madrid, la capital d’Espanya. L’alienació de la Dama en 1897 provocà la reacció del govern espanyol, que fins a aquell moment li importava un rave l’arqueologia. En 1912 aprovà la Llei d’excavacions i antiguitats que prohibia la venda i exportació de peces arqueològiques. I, tot i els dubtes, els de Baroja, Moffitt i altres, la Dama continua sent el major reclam del Museo Arqueológico Nacional, que s’oposa a qualsevol trasllat de la peça. Diuen ―sempre!― que per motius de seguretat i conservació. De debò? O és que ―diguem-ho ras i curt― Elx no és Espanya? Vaja, no és l’Espanya dompeláyica, cidiana i carpetovetònica; això és així i són ells, els espanyols carpetovetònics, mesetaris, els primers a etzibar-ho. Elx és, els valencians som, una Espanya per a ells de broma, que parla amb set vocals i no cinc, veges tu! I, bé, si Elx no és Espanya, l’Espanya d’ells, Elx no tindrà mai la Dama; descoberta a Elx, sí, però reconvertida en musa del franquisme ―a l’Espanya real enyoren el franquisme― i símbol espiritual de la pretesa espanyolitat perpètua en la història.
Retornar a Elx
La Dama tornar a Elx? Amb motiu de las celebracions del setè centenari del Misteri d’Elx, commemorat en 1965, el govern franquista acceptà el trasllat de la Dama a la capital del Baix Vinalopó, entre 23 d’octubre i el 8 de novembre d’aquell any. Posteriorment, després de moltes negociacions, amb el PP sempre contrari a moure la Dama de Madrid (era al govern d’Espanya, però, el PSOE de Zapatero), la Dama estigué a Elx durant sis mesos en el 2006. Per a fer-ho possible, es rehabilità un Museu Arqueològic i d’Història d’Elx (MAHE), inaugurat per la infanta urdangarina, i s’habilità una sala a l’Alcàsser de la Senyoria (o Palau d’Altamira) perquè la peça arqueològica fóra exhibida. En el 2017, l’Ajuntament d’Elx tornà a demanar la Dama i, en aquesta demanda continuem en el 2022, en el 125è aniversari de la troballa.
D’altra banda, els dubtes sobre l’autenticitat encara no s’han esvaït. Qui l’esculpí? Misteri, i no precisament els càntics teatralitzats que en català, en agost, canten a Elx! No debades, l’Iker Jiménez del programa televisiu Cuarto Milenio (Cuatro) l’exhibeix al seu plató. Per què? Tornem-hi: tan misteriosa és l’autoria de la Dama com enigmàtic és el poble protohistòric al qual l’atribueixen, els ibers. I Ibèria, o Hespèria (també aquest és un nom grec de la península més occidental d’Europa), sempre diversa, ho era encara més en l’antiguitat. Els romans, a partir del segle III aC bé que diferenciaven els ibers de la costa oriental, dels celtes i celtibers de l’interior.
A la fi del segle XIX apareixen els europeus de més enllà dels Pirineus a la recerca de tresors de civilitzacions antigues. En 1870 es descobreix el Cerro de los Santos i, de seguida, féu aparició un intens mercat d’antiguitats «ibèriques». Els que viuen sobre el terreny ho saben. Vet ací que un rellotger resident a Iecla, Vicente Juan Amat, ve oportunitat de fer negoci. Ven el que troba i el que fabrica. Ell, en veritat, no sap d’antiguitats, però té un còmplice, el frare escolapi Carlos Lasalde, el que excavava al Cerro de los Santos. El frare és qui explica al rellotger qui era Artemidor d’Efes i com vestien les dones ibèriques. Les notícies corren. A Elx, un terratinent té necessitats de diners, don Manuel Campello. És ―atenció!― el gendre de don Aureliano Ibarra. La Real Academia de la Historia no li paga el que havia convingut per la col·lecció del sogre. Està empipat. Altrament, l’oncle de la seva dona, Pere Ibarra, ha heretat la passió arqueològica del seu germà i s’escriu amb estudiosos europeus, com Pierre Paris, conservador del Museu del Louvre. Aquest vindrà a Elx a veure el Misteri. I si, quan vinga, li preparen una sorpresa? Casualment, monsieur Paris de visita a Elx, apareix una escultura misteriosa, en terres, precisament, de don Manuel Campello. Mira que és casualitat! En pocs dies tot està arreglat: li encolomen la troballa a monsieur Paris, que paga bé, i aquest la divulga com la gran fita de l’art ibèric. Poca broma, és al Louvre, a París. I, vegeu, passen el anys i sorgeixen els dubtes sobre l’autenticitat. Franco la demana (a saber què li explicaren) i Pétain li la concedeix sense problema. I d’aquí a Madrid. En els anys noranta del segle XX, J.F. Moffitt, docent a la New Mexico State University, demana una anàlisi amb llum ultraviolada, una llum que es polaritza en funció de l’antiguitat de la pedra. No es fia. Madrid es nega a fer-ho. I si... I si... Vaja!, i si els francesos donaren als espanyols garsa per perdiu?
Bé, així les coses, els elxans tornen a demanar la Dama, encara que sigui a costa de convertir el seu MAHE en una sucursal del MAN. Quan governava Rajoy (PP), el Congrés, a petició de Compromís i PSOE (com el PSOE no governa l’Estat tant li feia col que bleda), votà que sí, que tornés a Elx, però el govern espanyol, que és qui té la darrera paraula, digué que no. Ara governa PSOE i Unidas Podemos, però el govern espanyol, igual que el de Rajoy, torna a dir que no. Així, doncs, continuarà el drama de la contestana segrestada. Contestània era la regió ibera de la Dama. Una contestana, que si de debò ho era, ara està presonera en terra dels carpetovetons, i per motius —vaja!— polítics. La Dama és contestana ―Visca Contestània lliure!― i a molta honra. Si de debò existí parlava una llengua ―diguem-ne― ibèrica, dels ibers de debò, que no era les cèltica dels carpetans i dels vetons del centre peninsular, una llengua o grup lingüístic que s’estenia des de la Contestània (el sud del País Valencià) fins a la Gàl·lia Narbonesa (el Rosselló). Vatua!: els Països Catalans avant la lettre. Mireu per on la Dama és «catalana». Catalana? No la deixaran, doncs, mai eixir de Madrid.