Hi ha pel·lícules que tenen les cartes marcades des del primer minut i que, malgrat tot, t’atrapen sense que hi puguis fer res i les gaudeixes de principi a final —amb un somriure als llavis, amb alguna riallada forta, també amb llàgrimes— perquè el que compta és el viatge que fas i no pas la capacitat que tingui la història de sorprendre’t. Això és el que passa a CODA, amb una història que et fa creure en la vida —ara en diuen feelgood movie— i que et vulguis abraçar a tothom que t’estimes, i proclamar-ho, un cop acaba i s’obren els llums de sala.
Dirigida per la guionista i realitzadora nordamericana Sian Heder, arriba a la cartellera després d’haver fet història al festival de Sundance, on ha arrasat amb quatre premis: públic, millor actuació conjunta, millor direcció i Gran Premi del Jurat. Mai abans cap altra producció havia sumat tants premis en una edició. L’èxit de crítica i públic ha seguit en altres certàmens, fent la darrera parada als Oscar, on ha estat nominada com a millor pel·lícula, guió adaptat i actor secundari per Troy Kotsur, que mereix un capítol a banda. De 53 anys i bregat en escenaris de teatre com a carismàtic secundari, és el segon actor sord nominat en la història dels premis de Hollywood. Per un paper on només emet una paraula, el "go!" que li diu a la seva filla de ficció, interpretada per Emilia Jones, abans de marxar.
Un so i un gest clau en el film i en la normalització de la sordesa que pateix, tota una inspiració per molts joves sords o amb dificultats auditives que podran veure com l’afectació que pateixen no els ha de limitar per prosperar i aconseguir coses. CODA és l’acrònim en anglès de "Children Of Deaf Adults" (fills de pares sords). Justament, els protagonistes de la pel·lícula són els membres d’una família de sords, on la Ruby és l’única que pot sentir i parlar. Té 17 anys i abans d’anar a classe treballa amb els seus pares i germà al pesquer. Compaginar-ho amb l'escola no és fàcil, i menys quan aparegui un nou repte: aconseguir una beca per anar a estudiar cant i música a la universitat.
Catàrquica en el sentit més mundà i terrenal, sense pretensions elevades o presumptuositats artificioses, CODA és clara i previsible, però eficaç i honrada. Un viatge iniciàtic on es parla del primer amor, de l’encaix a la societat, de la síndrome del niu buit quan la teva filla vol marxar. Ben escrita i molt ben interpretada, amb menció especial per a Emilia Jones, per l’histriònic professor interpretat (més mesuradament de l’habitual) per Eugenio Derbez i per Kotsur, que et captiva sempre amb una humanitat enèrgica i tendra, alhora. Amb mot bona part dels diàlegs fets amb llenguatge per a sords, a la retina ens queden gravades escenes com la del duo, al concert, on de sobte no sentim res. Tal com la família, que vibra amb el silenci. A la llista de "peròs", només se li pot retreure que no premi més l’accelerador en la part musical per fer-la rodona del tot.
Remake de la pel·lícula francesa La família Bélier (Eric Lartigau, 2014), CODA és una pel·lícula senzilla que juga bé les cartes i que acaba sent una alegria, just abans dels Oscar, i que aconsegueix guanyar-se la complicitat del públic. Càlida i reconfortant, conscient dels seus trucs. Però, de vegades, i no passa sempre, amb això n’hi ha prou per sentir-se satisfet d’haver pagat l’entrada.
CODA
Títol estrena: CODA: Los sonidos del silencio
Direcció: Sian Heder
Estats Units, 2021
Durada: 111 minuts
Guió: Sian Heder
Fotografia: Paula Huidobro
Música: Marius De Vries
Repartiment: Emilia Jones, Troy Kotsur, Marlee Matlin, Daniel Durant, Eugenio Derbez, Ferdia Walsh-Peelo, Amy Forsyth, Kevin Chapman.
Comèdia dramàtica