Niinistö, de 73 anys, va ser ministre de Justícia i Finances abans d’arribar a la presidència, ara farà deu anys. Des d’aleshores, a aquest polític conservador se’l considera un mediador entre Moscou i Occident. L’any 2018 va ser amfitrió de la cimera entre l’aleshores president dels EUA, Donald Trump, i l’inquilí del Kremlin, Vladímir Putin; i després de l’enverinament de l’opositor rus Aleksei Navalni va negociar entre Berlín i Moscou.
—Senyor president, aviat farà deu anys que va trobar-se amb Vladímir Putin personalment per primera vegada. Quina impressió li va fer?
—La trobada va ser el juny del 2012, al Fòrum Econòmic de Sant Petersburg. Putin hi va oferir un sopar i a continuació vam anar a Carèlia, a un poble amb cases d’estiueig. I vam jugar a hoquei sobre gel. En un moment determinat em va preguntar: com és que Finlàndia té tantes ganes de ser membre de l’OTAN?
—I vostè què li va respondre?
—Que el nostre govern d’aleshores, si bé portava en el seu programa que no descartava integrar-se a l’OTAN, durant aquella legislatura no iniciaria els preparatius per entrar a l’aliança atlàntica. I li vaig dir que Finlàndia volia aprofundir en les relacions amb els seus veïns de Suècia i Noruega, com també amb els EUA i els països de la UE; que volia consolidar la seva col·laboració amb l’OTAN; i que jo defensava l’enfortiment de la defensa europea. Ell em va preguntar: i per què? I jo li vaig dir: perquè tota nació independent aspira a maximitzar la seva seguretat. I així vam tancar el tema.
—Podria comparar l’home que va conèixer llavors amb el Putin actual?
—No hi veig grans diferències. Només una, potser: se’l veu més decidit. I respecte a això, en l’últim any hi ha hagut una evolució molt interessant. Vol que la hi expliqui amb més detall? És la meva perspectiva personal.
—I tant, digui, digui.
—Encara recordo perfectament la primavera passada, quan es van acumular soldats russos a prop de la frontera ucraïnesa. A l’abril vaig parlar per telèfon amb Putin i em va explicar que es tractava només d’uns exercicis militars, que els soldats es retirarien al cap de deu dies. Poc abans Putin havia parlat amb el president dels EUA, Joe Biden, i em semblava que hi havia una connexió entre la trucada i l’anunci de la retirada. En efecte, les tropes es van retirar.
—Quan va percebre senyals del següent augment de tensió?
—Al juny Biden i Putin es van reunir a Ginebra amb motiu d’una cimera per parlar sobre controls d’armament, i tot seguit van arribar senyals positius de totes dues parts. Era l’època en què Biden va fer un viatge per Europa. Nosaltres i altres països europeus ens vam adonar que el govern de Biden ja no veia Rússia com el gran adversari internacional, ara aquest lloc l’ocupava la Xina. Al mateix temps, vam parlar en diversos formats sobre la seguretat al continent, els països de l’OTAN i també la UE. A l’agost vaig preguntar a Putin què en pensava d’aquell debat sobre la seguretat. No em va contestar. A mitjan octubre vaig percebre els primers senyals d’alarma procedents de Washington i Moscou que feien pensar que hi podia haver problemes.
—Li va preguntar per això a Putin?
—A final d’octubre vaig ser convidat al Kremlin i li vaig preguntar si hi havia dificultats en les negociacions amb els EUA.
—Això va ser un dia abans que el Washington Post informés sobre una nova afluència de tropes a prop de la frontera ucraïnesa.
—Sí, però jo aleshores encara no n’era plenament conscient, d’això. Putin em va respondre que no, que tot anava bé. Poc després, el director de la CIA, William Burns, va viatjar a Moscou, i tothom se’n va assabentar: efectivament, alguna cosa no anava bé. Fa un moment m’ha preguntat si Putin ha canviat. Doncs sí, sí que ha canviat, però no de caràcter, sinó de conducta. De sobte se’l veia molt i molt decidit. Em sembla que havia vist que tenia una oportunitat i volia aprofitar-la per fer el que feia temps que li ballava pel cap. A vegades cal interpretar les declaracions de Putin encara que no contesti.
—Com s’explica que la conducta de Putin canviés tan radicalment entre l’estiu i la tardor de l’any passat?
—No li ho sabria dir. Segurament no hi va haver un sol motiu que transformés o capgirés completament la situació des de la perspectiva russa. Però a Europa l’any passat vam parlar profusament de la seguretat del continent: és possible que tingués la impressió que Rússia havia de tenir un paper determinant en aquesta partida.
—A mitjan desembre Putin va presentar a Occident un catàleg de reclamacions. Entre altres coses, l’OTAN pràcticament s’havia de retirar a les fronteres del 1997, havia de garantir que no s’estendria més cap a l’est i que en certa manera aturaria les activitats militars tant a Ucraïna com a l’Europa de l’Est. Moscou ja devia saber que ni l’OTAN ni Europa ni els EUA acceptarien concedir garanties com aquestes. Putin es creu seriosament aquestes reclamacions?
—A mi també em van sorprendre quan les vaig veure per primer cop. Inclús qui fa aquestes reclamacions ha d’adonar-se que són quasi impossibles de satisfer. El 14 de desembre vaig parlar amb Putin per telèfon i va adoptar un to molt formal en la part de la conversa en què vam parlar de les reclamacions. Sonava com si llegís unes frases que tenia escrites en un paper. Senzillament volia repetir les reclamacions, no va dir res més.
—Quin objectiu té Moscou?
—Jo no puc valorar de cap manera què vol Putin. Al desembre vaig escriure al meu dietari: primer em pensava que per al Kremlin Ucraïna només era l’esquer i que les reclamacions que es feien als EUA i l’OTAN eren les preses reals. Però, al final, potser Rússia també es vol menjar l’esquer. Ara crec que potser té més a veure amb Ucraïna. Crec que l’aplicació dels acords de Minsk és una qüestió central per a Rússia. Ara veiem que el president Macron està defensant molt activament el procés de Normandia i busca solucions.
—Rússia va negociar els acords de Minsk el 2015 amb Alemanya, França i Ucraïna, en una fase de debilitat d’Ucraïna. Molts ucraïnesos veuen el tractat, mai aplicat del tot, com una victòria de Putin. Per què vostè ha canviat d’opinió respecte a les prioritats de Putin?
—El 21 de gener vaig estar parlant més d’una hora per telèfon amb Putin. El president va esmentar els acords de Minsk. Jo no en vaig dir res. Però en el comunicat del Kremlin sobre la trucada es va afirmar que tots dos presidents havíem destacat la importància del pacte. A mi em va semblar bé, perquè fa set anys que ho subratllo. Però en el comunitat de premsa del Ministeri d’Exteriors rus sobre la trucada només es deia això: s’hi parlava exclusivament dels acords de Minsk. Allò em va fer pensar.
—Creu que Putin té clar l’alt cost que haurà d’assumir i la duresa de les sancions en cas que les tropes russes envaeixin Ucraïna? I això sense tenir en compte que Occident possiblement estarà més unit en cas d’invasió...
—Naturalment, no sé què pensa Putin. Però Rússia està decidida a assumir un alt cost per aconseguir el que ells consideren important. Sens dubte, les sancions tindran un gran efecte en l’economia russa, sobretot a llarg termini.
—En el si de la UE, a vostè se’l coneix com l’intèrpret de Putin, l’home que coneix i entén més bé el president rus.
—No sé si l’entenc gaire bé o no. Però ho intento. Igual com ho intentem tots.
—El nou govern alemany ha estat criticat durament per la seva passivitat en l’actual crisi. Vostè comparteix aquesta crítica?
—Jo veig que ara el canceller ha començat a actuar. Ha estat a Washington i viatjarà a Kíev i Moscou; i això em sembla molt positiu.
—Però, malgrat tot, els alemanys no volen fer perillar l’entrada en funcionament del gasoducte Nord Stream 2 quan es parla de sancions.
—Recentment hi ha hagut converses a Washington entre Scholz i Biden. No sé quina és la posició exacta d’Alemanya ara mateix. En tot cas, Joe Biden ha dit que un atac rus contra Ucraïna seria la fi del Nord Stream 2.
—Finlàndia comparteix 1.340 quilòmetres de frontera amb Rússia. Des del seu país es veu la crisi actual des d’una òptica diferent que a la resta d’Europa?
—Vaig sentir decepció i sorpresa veient l’actitud de Brussel·les un cop van tenir sobre la taula el catàleg de reclamacions de Moscou. Si tenim una unió i ve algú de fora a presentar-nos unes reclamacions (que potser van dirigides als EUA però que afecten molts països de la UE), això ha de donar peu a una reacció, ha d’haver-hi una reacció des del nucli. Si algú entra a casa teva, no et quedes de braços plegats. Doncs jo vaig trobar a faltar aquesta reacció. Ni tan sols el Parlament Europeu, que sempre es posiciona sobre totes les injustícies que hi ha al món, no va reaccionar espontàniament al desembre. Ho vaig trobar vergonyós. Aquesta actitud m’ha dolgut més del que puc expressar.
—Finlàndia acaba d’aprovar l’adquisició de 64 nous avions de guerra per 9.000 milions de dòlars. Això fa pensar que se senten totalment amenaçats per Rússia.
—Jo sempre he recalcat una cosa: el més important és que en termes militars estiguem prou ben armats per demostrar a un potencial atacant que qui se’ns acosti sense invitació ho pagarà car. I que puguem demostrar a un potencial aliat que en cas d’emergència som un soci fort i avantatjós. A Finlàndia tenim uns 300.000 reservistes entrenats que podem mobilitzar. No crec que Alemanya en tingui tants. Finlàndia disposa d’una de les artilleres més potents d’Europa.
—En el debat sobre la conducta de Rússia respecte a Ucraïna està reapareixent el terme finlandització. Igual que després de la Segona Guerra Mundial la Unió Soviètica no va deixar que Finlàndia s’integrés a l’aliança occidental, ara Ucraïna també ha de mantenir-se neutral, segons reclamen algunes persones a Moscou. Què li sembla aquesta analogia històrica?
—No entenc per què es reprèn el terme en el cas d’Ucraïna. A casa nostra, el terme finlandització té una connotació molt negativa. Recorda als anys setanta, quan molts polítics finesos creien que seria profitós tenir una relació especialment comprensiva i amable amb la Unió Soviètica, potser més i tot del que volia la mateixa Unió Soviètica. Proposar una cosa així com a model per a un altre país em sembla un error absolut.
—A Rússia li agradaria que es descartés una integració de Finlàndia a l’OTAN?
—Crec que la situació és la mateixa que el 2016. Llavors Putin va respondre així a la pregunta d’un periodista finlandès: ara, quan mirem a l’altra banda de la frontera, hi veiem un finlandès. Si Finlàndia entra a l’OTAN, hi veurem un enemic. Aquelles paraules van ser inequívoques.
Traducció d'Arnau Figueras