El setembre del 1993, l’aleshores president de Rússia, Borís Ieltsin, va escriure una llarga carta al seu homòleg nord-americà, Bill Clinton. L’escrit, dirigit al “benvolgut Bill”, començava dient que intercanviarien obertament les seves opinions. I tot seguit Ieltsin iniciava l’atac.
Polònia, Hongria i la República Txeca volien entrar a l’OTAN, i allò no agradava al Kremlin. Naturalment, deia Ieltsin, qualsevol país podia decidir a quina aliança volia pertànyer. Però, en l’ampliació de l’OTAN cap a l’est, l’opinió pública russa hi veia un “nou aïllament” de Rússia, i això Occident ho havia de tenir en compte. Ieltsin feia al·lusió al “Tractat Dos més Quatre” sobre la unificació alemanya de 1990: “L’esperit del tractat exclou la possibilitat que s’ampliï l’àrea de l’OTAN cap a l’est”.
Era la primera vegada que la part russa recriminava a Occident que no havia respectat la paraula donada. Els nord-americans van rebutjar les acusacions. El desacord no s’ha arribat a resoldre mai. I això ha tingut unes enormes conseqüències. Que s’arrosseguen fins avui. Probablement no hi ha cap altra qüestió històrica que hagi enrarit tant la relació entre Moscou i Occident en les últimes tres dècades com les discrepàncies sobre què es va acordar exactament el 1990. D’ençà de la carta de Ieltsin, l’OTAN ha incorporat catorze països del sud i l’est d’Europa, i el Kremlin sempre ha criticat que l’estaven enganyant. No fa gaire Vladímir Putin va criticar-ho novament: “Ens heu enganyat descaradament”.
Des de fa molt de temps, ja no es fa referència només al “Tractat Dos més Quatre”, sinó a tots els acords posteriors a la caiguda del mur de Berlín. “Se’ns va prometre verbalment que no s’ampliaria l’OTAN cap a l’est”, assegura Putin. I amb el passat justifica la seva reclamació actual: els països de l’OTAN haurien de prometre per escrit que Ucraïna no s’integrarà a l’aliança atlàntica.
Però els arguments històrics no s’acaben aquí: a final de gener, el ministre d’Exteriors de Putin, Serguei Lavrov, va adduir més pactes en una carta oberta dirigida a homòlegs occidentals. Hi feia referència a la Carta sobre la Seguretat Europea, que reprèn acords del 1990. Orient i Occident s’havien posat d’acord en el fet que tot Estat tenia dret a escollir lliurement la seva aliança; i també havien establert que la seguretat de tots els Estats era “un principi indissoluble”. D’allò en va sorgir més endavant el compromís de “no reforçar la seguretat en detriment de la seguretat d’altres Estats”.
Putin té raó, doncs, quan se sent enganyat per l’ampliació oriental de l’OTAN?
De declaracions de testimonis no en falten. El 1990 molts polítics i alts funcionaris de Moscou, Washington, París, Londres, Bonn i el Berlín Oriental van treballar per la unificació alemanya, pel desarmament de les aliances militars de l’OTAN i el Pacte de Varsòvia i per una nova carta de la Conferència per la Seguretat i la Cooperació a Europa (anomenada OSCE des del 1995). Però els records dels participants no encaixen. I tant que es va prometre que les tropes de l’OTAN no “s’acostarien al territori de l’antiga Unió Soviètica”, ha explicat més endavant Roland Dumas, ministre d’Exteriors francès el 1990. Justament això nega l’aleshores secretari d’Estat nord-americà, James Baker, a qui alguns diplomàtics contradiuen. Segons James Matlock, ambaixador dels EUA a Moscou en aquella època, per exemple, al Kremlin se li va donar una “garantia inequívoca”.
Especialment desconcertants són les versions de Mikhaïl Gorbatxov, l’últim governant de la Unió Soviètica. Una vegada va dir que el 1990 el canceller Helmut Kohl i els nord-americans li havien dit “que l’OTAN no es mouria ni un centímetre cap a l’est”. Però més endavant va afirmar que, si bé sobre una possible ampliació de l’OTAN “no se’n va dir ni una paraula”, Occident incomplia l’esperit dels acords d’aleshores.
Per sort ara es disposa d’un bon grapat de documents dels països implicats: anotacions de les converses, actes de les negociacions i informes. Segons aquests papers, nord-americans, britànics i alemanys van donar a entendre al Kremlin que descartaven la possibilitat que països com Polònia, Hongria o la República Txeca entressin a l’OTAN. El març del 1991 el primer ministre britànic, John Major, va assegurar en una visita a Moscou que “no es produirà res semblant”. Ieltsin, doncs, va quedar decebut quan finalment sí que es va produir l’ampliació. El 1997 va acceptar explícitament l’ampliació de l’OTAN cap a l’est, però va dir en to de crítica que només ho feia perquè Occident l’hi obligava.
Per descomptat, de l’època posterior a la caiguda del mur de Berlín no es disposa de cap acord de dret internacional. Per això determinar si Occident no ha complert la seva paraula depèn de fins a quint punt eren vinculants les declaracions fetes aleshores per Major i altres polítics.
La disputa per l’ampliació oriental de l’OTAN havia començat el gener del 1990 amb una iniciativa del ministre d’Exteriors de l’Alemanya occidental, Hans-Dietrich Genscher. En tots els països de l’Europa oriental, els ciutadans havien derrocat els règims satèl·lit de Moscou, i Genscher temia la reacció del Kremlin. Recordava perfectament la revolta del 1956 a Hongria. Aleshores, quan una part dels rebels volien unir-se a l’aliança occidental, els soviètics havien sufocat l’aixecament. Allò no s’havia de repetir. Per tant, estava disposat a fer àmplies concessions al Kremlin.
En un discurs pronunciat a Tutzing el 31 de gener del 1990, Genscher va proposar que l’OTAN fes una declaració: “Passi el que passi en el Pacte de Varsòvia, no hi haurà una ampliació del territori de l’OTAN cap a l’est, és a dir, en direcció a les fronteres de la Unió Soviètica”. La iniciativa va tenir l’acceptació de britànics, nord-americans, francesos i italians. El seu homòleg nord-americà, James Baker, es va mostrar “no especialment entusiasmat” amb la idea, però la va considerar “la millor que hi ha en aquest moment”. La principal preocupació dels aliats occidentals era si una Alemanya unificada continuaria formant part de l’OTAN, no pas el futur dels ciutadans de l’est d’Europa, que encara eren membres del Pacte de Varsòvia.
Així, a començament de febrer Genscher i Baker, cadascun per la seva banda, van exposar el pla a Moscou. Al saló de Santa Caterina del Kremlin, el polític alemany va assegurar: “Per a nosaltres la situació és clara: l’OTAN no s’ampliarà cap a l’est”. I Baker va prometre “garanties fermes” que “ni la jurisdicció ni les forces armades de l’OTAN es desplaçaran cap a l’est”.
Més endavant, Baker va dir que a ell només li importava Alemanya. Pel que sembla, als nord-americans els incomodava haver negociat amb els soviètics a costa de Budapest i Varsòvia. Genscher també va treure importància a la visita a Moscou: va dir que l’únic que volia era “comprovar” la reacció soviètica. Poc després van començar les negociacions del “Tractat Dos més Quatre”, que es van allargar fins al setembre del 1990. Segons Genscher, la part soviètica no va reprendre la qüestió de l’expansió de l’OTAN, i així es va tancar la disputa.
Tanmateix, aquestes versions no són del tot fiables. A partir del febrer del 1990, ja no era cap secret que alguns europeus de l’est veien amb bons ulls entrar a l’OTAN a la llarga. Els diaris en parlaven, i la part soviètica s’hi va referir diverses vegades en converses amb polítics occidentals. Sense èxit. D’Occident només n’arribaven informacions generals tranquil·litzadores. Del president dels EUA, George Bush pare: “No tenim la intenció de perjudicar de cap manera la Unió Soviètica”. Del president francès, François Mitterrand: “M’agradaria recordar que jo personalment veuria bé dissoldre tots dos blocs militars en un procés gradual”. I més endavant, del secretari general de l’OTAN, Manfred Wörner: “Jo estic en contra d’una ampliació de l’OTAN”.
El missatge era clar. En cas que Gorbatxov acceptés l’entrada d’una Alemanya unificada a l’OTAN, Occident construiria una estructura de seguretat europea que tingués en compte els interessos de Moscou.
Fer promeses informals en qüestions importants no era un fet inusual durant la Guerra Freda. El politòleg nord-americà Joshua Shifrinson compara les reunions del 1990 amb els acords orals entre nord-americans i soviètics que van contribuir a l’apaivagament de la crisi dels míssils de Cuba el 1962.
Dona crèdit a aquesta versió el fet que a Gorbatxov se li feia molt difícil acceptar l’entrada de l’Alemanya unificada a l’OTAN. És molt poc probable que el líder del Kremlin hagués dit que sí a un acord així si, des del seu punt de vista, les declaracions de Bonn, Londres, París o Washington només haguessin sigut paraules buides no vinculants. Al final, el govern alemany va haver d’acceptar fins i tot un estatus especial dels nous països. En principi, les forces armades dels socis de l’OTAN no s’hi podien desplegar.
En vista dels documents, hi ha fins i tot qui especula que Occident va enganyar els soviètics des del començament. Així, poques setmanes després de la seva visita al Kremlin, Baker va indicar explícitament a Genscher que alguns països de l’est d’Europa aspiraven a entrar a l’OTAN. Genscher va explicar que allò “en aquest moment no s’ha de tocar”, cosa que més endavant deixava obertes totes les opcions.
També formaven part de l’administració nord-americana d’aleshores influents radicals com el ministre de Defensa Dick Cheney o el seu col·laborador neoconservador Paul Wolfowitz. Aquells homes somiaven que els EUA fossin l’única potència mundial i veien l’OTAN sobretot com un instrument per garantir el domini nord-americà a Europa. L’interès dels europeus de l’est per integrar-se a l’OTAN els anava com l’anell al dit. El govern dels EUA havia de “deixar la porta mig oberta” en aquesta qüestió, sostenia el Ministeri de Defensa nord-americà.
Aquesta mena d’afirmacions donen crèdit a la tesi de Putin de l’“engany” d’Occident, és a dir, d’una estafa intencionada. I tanmateix, l’afirmació de Putin és errònia pel seu simplisme.
Els anys noranta van ser la dècada dels bons propòsits i les grans il·lusions. En tots dos bàndols. Gorbatxov va prometre que el Kremlin introduiria la democràcia i que respectaria els drets humans i el dret a l’autodeterminació dels pobles. Fins i tot va posar sobre la taula la idea que la Unió Soviètica podria entrar a l’OTAN. El seu successor, Borís Ieltsin, es va mostrar igual d’optimista: “Ens estem convertint en un país diferent”.
Semblava que l’imperi oriental es podia reformar. Per això Kohl, Genscher, Bush i el seu successor, Clinton, volien modificar l’OTAN de debò, convertir-la en una aliança política i prendre’s seriosament els interessos del Kremlin. Però hi havia una potencial contradicció: d’una banda, la seguretat de tots els Estats havia de ser “un principi indissoluble” i, de l’altra, tot Estat havia de poder decidir integrar-se a l’aliança que volgués. Però això semblava que era un problema teòric.
A més a més, Clinton, Kohl i els altres mandataris van rebutjar durant anys l’entrada a l’OTAN de Polònia, Hongria, la República Txeca o els països bàltics: era massa car, la democràcia en aquests països era massa inestable i l’exèrcit era massa reaccionari. Però aleshores es va paralitzar el procés de reforma a Rússia i va augmentar la desconfiança. I els republicans de l’oposició van descobrir que amb la qüestió de l’OTAN podien guanyar punts contra Clinton. Als estats decisius de l’Oest Mitjà dels EUA hi vivien molts nord-americans amb orígens a l’est d’Europa. Clinton va decidir, doncs, ampliar l’aliança atlàntica.
Actuant així, Occident no va incomplir cap tractat, però a alguns dels implicats no els va agradar l’actitud. Anys després, Genscher va dir que formalment tot allò era impecable, però que no ens havíem de fer trampes al solitari. Aquella actitud sí que anava, concloïa el polític alemany, contra l’esperit dels acords del 1990.
Traducció d'Arnau Figueras