La polèmica sobre la selecció de l’artista cubanocatalana Chanel Terrero, amb la cançó SloMo, per a l’edició d’enguany del Festival d’Eurovisió, ha evidenciat els principals conflictes ideològics que travessen els feminismes espanyols.
Chanel va guanyar la candidatura gràcies al vot del jurat, on hi havia una membre, Miryam Benedited, amb qui havia treballat com a ballarina al programa d’Antena 3 Tu cara me suena. Segons Analía Plaza, la discogràfica BMG havia triat Chanel per cantar SloMo i li havia proporcionat un equip de coreògrafs i compositors de primer nivell. Plaza recollia l’opinió de l’advocat i exconseller de RTVE Josep Manuel Silva, que va observar que les bases del concurs feien intuir que abans de celebrar-lo ja hi havia un candidat oficial, i que probablement existia un pacte entre l’ens públic de radiotelevisió i la discogràfica de Chanel.
El fet que el trio gallec Tanxugueiras que, igual que l’altra favorita, Rigoberta Bandini, havia composat la seva cançó i no tenia el suport de cap discogràfica, rebés una puntuació del jurat tan baixa que fes impossible la seva victòria, malgrat obtenir el 70% del vot telemàtic i ser les preferides del jurat demoscòpic, va alimentar les sospites de manipulació. Tenint en compte que RTVE és un ens públic i el televot, mitjançant trucades i missatges de text, era de pagament, la manipulació podria constituir, en el pitjor dels casos, una estafa i, en els més favorables, un cas de corrupció.
Les feministes, doncs, teníem una gran oportunitat per denunciar que la proposta d’unes artistes que canten en gallec i vénen de discogràfiques independents va ser deliberadament marginada per promocionar l’enèsim producte comercial que despolititza la sexualitat de les dones llatines i fa que Chanel, una gran ballaria, cantant i actriu, hagi de cantar “ponte salvaje, na-na-na/Make it go like pa-pa-pa/Like pa-pa-pa-pa-pa” per tenir l’oportunitat de triomfar a la indústria musical. Els discursos feministes més presents als mitjans i a les xarxes, però, no ho van fer, per culpa de les tendències que marquen els debats feministes actuals.
Apoderament neoliberal i victimisme
La primera és una concepció neoliberal de l’apoderament femení basat en el capital econòmic i el sexual. Ras i curt, l’apoderament de les dones es mesura en la seva capacitat d’acumular calés i fites sexuals. La segona és una noció d’identitat basada en l’opressió, que segons la filòsofa Clara Serra defineix l’individu en funció d’un altre opressor i estableix una dinàmica de diàleg en què la víctima esdevé una font d’autoritat pel simple fet d’haver patit una opressió. Serra observa que, per mantenir l’autoritat moral, la víctima s’ha de considerar pura.
Tan bon punt va ser seleccionada, Chanel va rebre amenaces i insults racistes, classistes i misògins que van fer que deixés Twitter. Lògicament, les feministes vam defensar-la. Com apunta l’investigador Emanuele Cozzo, calia diferenciar la Chanel persona, una professional que no mereix que l’insultin, de la Chanel producte d’una gran discogràfica sospitosa d’adulterar el resultat d’un concurs finançat amb diners de la ciutadania. La distinció, però, no fou possible ni sota el paradigma identitari-victimista ni sota el d’apoderament.
Per una banda, un sector del feminisme decolonial va promoure un marc victimista que dividia les feminitats entre opressores i subversives. Textos com aquest de la criminòloga Adilia de las Mercedes contraposen una suposada feminitat racialitzada, rebel i sexual de Chanel amb una mena de feminitat blanca, maternal i colonial de Rigoberta Bandini. Si bé és innegable que el colonialisme ha estigmatitzat tant la maternitat com la sexualitat de les dones racialitzades, la dicotomia és injusta per a Chanel, a qui se li atorga la representació dels greuges històrics que han patit totes les dones racialitzades d’Espanya i les colònies. És injusta per a Bandini, perquè la presenta com l’encarnació d’una feminitat que passa a ser el veritable agent opressor en l’estafa, quelcom que corre el risc de fer el joc als comentaris de puritanes i poc emancipades que han rebut dones com la periodista Alba Carreres per dir que, a elles, la reivindicació dels pits i la maternitat de Bandini les representa. També invisibilitza les Tanxugueiras, l’altra part damnificada de la polèmica, perquè considerar opressora la feminitat d’unes dones que canten en gallec i reivindiquen l’art de les dones rurals hagués fet directament vergonya aliena.
Per altra banda, feministes blanques van defensar Chanel lloant com d’apoderada estava pel fet de ser migrant, catalana (se l’acusava de ser de fora) i, sobretot, per perrejar com perregen moltes dones, com va reivindicar la periodista Irantzu Varela. Així doncs, davant l’evidència que les cançons de Tanxugueiras i Rigoberta Bandini, artistes blanques, eren més trencadores a nivell discursiu (lletra), artístic (posada en escena) i material (recursos econòmics i humans per fer l’actuació), el paradigma identitari que exigeix puresa moral a la víctima va requerir destacar que Chanel era molt lliure, apoderada, per cantar el que volgués i per mostrar la seva sexualitat. Que molta gent acusés Chanel de no ser tan feminista com les seves contrincants, d’acord amb la creença racista que tan sols les dones blanques som feministes, va contribuir a escorar les posicions basades en l’apoderament neoliberal i el victimisme.
En cap de les dues tendències, però, que unes dones que canten en una llengua minoritzada s’enfrontin a l’aliança institucional i empresarial que els ha furtat una oportunitat laboral rellevant no es considera un acte d’apoderament prou sòlid com per articular una resposta feminista conjunta. No ho ha estat perquè el feminisme de les Tanxugueiras ni encaixa en els marcs d’apoderament per la via del capital i la sexualitat ni en els d’un feminisme espanyol que ha ignorat els feminismes fets a les nacions subalternes. Les Tanxugueiras no poden ser víctimes perquè la identitat gallega no es reconeix com a identitat.
Adéu al rentat lila
El tercer factor és la pugna entre els dos feminismes hegemònics a l’esfera pública espanyola, amb ramificacions al si del govern central. Barcelona en Comú i sectors intel·lectuals i periodístics de l’esquerra van abraçar amb entusiasme la candidatura de Rigoberta Bandini, en la seva línia de maquillar amb avenços simbòlics -molt importants, d’altra banda- el seu fracàs a l’hora d’impulsar polítiques públiques transformadores amb perspectiva antiracista, de gènere i de classe.
Feministes del PSOE, com la portaveu d’Igualtat al Congrés Laura Berja, i del feminisme més institucionalitzat van assegurar d’SloMo que fomentava la prostitució. Aquesta falsedat es deu al desconeixement del que vol dir daddy: a l’Amèrica Llatina no es refereix als sugar daddies (homes que paguen a dones més joves a canvi de companyia afectiva i/o sexual), sinó als homes en general. Les crítiques d’aquests sectors feministes, que veuen en qualsevol expressió de sexualitat femenina un risc de violència sobre la dona que l’encarna, va esperonar la defensa de Chanel des de la lògica de l’apoderament neoliberal i de la retòrica victimista de l’opressió colonial.
La selecció de Rigoberta Bandini, que amb tota probabilitat hagués mostrat la sina a Eurovisió, hagués anat molt bé a PSOE i Podem per presentar Espanya com un país feminista. Autoanomenar-se el govern més progressista de la història, amb més ministres dones que homes, per rentar la cara al règim del 78 després d’oprimir la Catalunya independentista ha estat probablement una de les poques empreses en què els dos socis de govern han confluït a la perfecció. De la mateixa manera, hagués estat curiós analitzar com hagués presentat el govern espanyol la candidatura de Tanxugueiras en un moment d’ofensives judicials i institucionals contra les llengües no castellanes de l’estat espanyol.
En lloc d’analitzar aquestes qüestions, hem presenciat un lamentable concurs d’apoderament femení que, com diem amb la periodista Anna Pacheco, ha escrutat cinc professionals i les ha sotmès a un grau d’exigència i puresa ideològica que no s’exigeix als homes. Ni molt menys s’exigeix a la indústria musical i audiovisual, racista, classista i masclista, responsable de la martingala.