Acció Santos, oberta a la seu del Bòlit al Pou Rodó, explora la relació entre Pere Portabella (Figueres, 1927) i Carles Santos (Vinaròs, 1940-2017), col·laboradors en una quinzena de pel·lícules que fan de la música, no pas un mer acompanyament o un subratllat efectista, sinó una “creació d’espais sonors lliures”, com en diu Ona Balló per definir els universos magnètics que van propiciar aquests dos grans transgressors. Abolint la submissió del so a la imatge, Portabella i Santos van concebre una poètica que invita a prestar atenció a allò que podia haver passat inadvertit per mitjà d’una tensió entre posada en escena, narració i música que obliga l’espectador a revisar el lloc privilegiat tradicionalment concedit a la visió per comprendre també els “primers plans sonors”. No és estrany que el mateix Portabella reconegués en el seu amic una sintonia paral·lela a la seva assegurant que era “l’únic que ha entès què és una banda sonora”. Còmplices des del primer llargmetratge del cineasta, Nocturn 29 (1969), escrit amb Joan Brossa, un altre irreverent indispensable, van desplegar la seva creativitat desbordant (en el sentit literal de rebentar els marcs instituïts) en un seguit de pel·lícules que adopten sovint el format d’accions musicals que recusen l’escenografia reverencial de la sala de concerts, com a Acció Santos (1973), que dona títol a l’exposició.
Ona Balló ha reunit al voltant d’aquesta relació única en el cinema català unes quantes peces inèdites, i d’altres de poc vistes i singulars, que n’enriqueixen les correspondències. La més espectacular sense cap dubte és la pianola motoritzada, construïda per Xavier García Plaja, que Carles Santos va encarregar per al muntatge de La pantera imperial (1997), recuperada al cap de deu anys en la seqüència d’obertura d’El silenci abans de Bach, de Portabella. L’aparell és aquí al mateix temps instrument, creador i intèrpret, pel fet que la música que tocava Santos perforava el paper de la partitura en temps real, de manera que en cada nova audició la pianola reprodueix l’instant mateix de la creació. L’exposició aporta també el testimoni de l’estada de Santos a Nova York a finals dels seixanta per mitjà del videoartista Joan Logue, que el va incloure en una sèrie de retrats d’artistes de l’avantguarda novaiorquesa, al costat de Philip Glass o John Cage. A més, s’hi projecta el discurs de Portabella que el crític de cinema nord-americà Jonathan Rosenbaum va llegir en nom seu al MoMA el 25 de gener de 1972, ara fa cinquanta anys, en la presentació del film Vampir Cuadecuc (1970), a la qual el cineasta no va poder assistir en haver-li estat retirat el passaport pel seu activisme polític. Entre les peces més interessants, també s’hi pot veure Sants (1973), amb les imatges inèdites i sense muntar que constitueixen l’embrió d’Acció Santos i en les quals el músic interpreta un preludi de Chopin amb un magnetòfon.
Si la complicitat entre Santos i Portabella és una de les troballes més felices del cinema català, no ho és menys el fet que la seva herència (irreverent, juganera, indagadora) perdura en les noves generacions de cineastes, entre els quals Isaki Lacuesta (Girona, 1975) es reafirma com un dels continuadors més intrèpids. Gosar poder, que es presenta a l’espai del Bòlit a la capella de Sant Nicolau, és una instal·lació audiovisual inèdita que, partint de l’enregistrament del recital celebrat a la Biblioteca de Catalunya l’octubre del 2020 sota la coordinació d’Ona Balló, per tal de commemorar els cinquanta anys de l’històric festival de poesia del Price de 1970, planteja una revisió de la pel·lícula que en el seu moment en va gravar Pere Portabella, amb la càmera deliberadament penombrosa i atemorida per subratllar els perills d’aquell acte en les darreries del franquisme.
El muntatge, que incorpora, com en una mena d’ecos o psicofonies, les veus dels poetes de 1970 damunt les intervencions dels que van participar en l’homenatge del 2020, convidats a escollir el lloc on volien ser filmats, proposa una qüestió no pas menor: així com la ficció pot refer i reinterpretar la història, en el treball documental, com es fa aquesta aproximació, quina dosi de veritat conté la revisitació d’un esdeveniment al cap de mig segle? Aquesta és la primera qüestió que planteja el treball de Lacuesta: el viatge al passat no insisteix sobre allò que ja ha tingut lloc, sinó sobre com ha quedat transformat per la memòria i, doncs, com s’ha anat modelant d’acord amb una narració més o menys conscient. En definitiva, com la reconstrucció testimonial adopta també les arts de la ficció.
Gosar poder, que pren el nom del poema de Gabriel Ferrater que ell mateix va llegir al festival del Price, en l’única gravació que es conserva de l’autor de Les dones i els dies posant veu als seus textos, invita a interrogar-se al mateix temps sobre nocions tan relliscoses com la llibertat o l’estatus mateix de l’art, si un acte subversiu, de reivindicació popular, política i obrera, va aconseguir reunir prop de quatre mil persones al voltant de la poesia enmig de la fèrria vigilància de la dictadura, mentre que avui els poetes malviuen en una esfera residual. El mateix Isaki Lacuesta remarca que els lligams entre cinema i poesia venen d’antic: “En una època van ocupar un espai central, i ara són a la perifèria.” Que l’escenari del festival contestatari de 1970 fos el ring d’una bulliciosa sala de ball i temple de la boxa estableix un paral·lelisme entre l’art i certa gimnàstica, però també amb els vincles irrecusables que ha de mantenir amb la societat en la qual s’inscriu.
Quan Portabella va ser investit doctor honoris causa per la Universitat Autònoma de Barcelona, el 2009, Josep M. Català ja va referir-se a les seves pel·lícules com a “assajos cinematogràfics” en què conflueixen documental, avantguarda i ficció per generar una obra de pensament. És el camí que ha seguit també Isaki Lacuesta en el seu treball, que culmina de moment amb la selecció a la Berlinale d’Un año, una noche, el film sobre l’atemptat gihadista de la sala Bataclan de París del 2015, juntament amb Alcarràs, el nou llargmetratge de Carla Simón. Són dues de les branques joves que han brotat de la genealogia que ha contribuït a definir el cinema de Portabella, celebrat no només a través de l’homenatge del Bòlit, sinó que també es prolongarà amb l’exposició que dedicarà el Museu de l’Empordà a la seva col·lecció d’art, amb obres de Miró, Ernst, Picasso, Kandinski, Barceló, Picabia, Léger o Tàpies, i amb la projecció de les seves pel·lícules al Cinema Truffaut de Girona i al cineclub Diòptria de Figueres.
Acció Santos. El pensament musical al cinema de Pere Portabella
Fins al 27 de febrer
Gosar Poder. Isaki Lacuesta i trenta poetes
Fins al 13 de març
Comissariat: Ona Balló
Bòlit del Pou Rodó i capella de Sant Nicolau, Girona