El 21 de febrer de 1997 s’inaugurava el Casal Jaume I d’Alacant. Impulsat per l’extingit Bloc de Progrés Jaume I, constituït un parell d’anys abans per combatre des del carrer la candidatura d’Eduardo Zaplana a la Generalitat Valenciana –que finalment acabaria sent investit president gràcies al suport d’Unió Valenciana–, aquell casal tenia una finalitat de resistència. En un context hostil, amb el Partit Popular erigit com a formació de referència i consolidant-se al caliu d’una etapa econòmica benestant, la llengua i la cultura estaven entre els àmbits més perjudicats i perseguits durant aquella etapa. L’adversitat del zaplanisme contra qualsevol símptoma de valencianisme o de catalanisme era visible a diari. Calia fer efectiva aquella frase tan fusteriana: “tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres”.
I és amb aquesta premissa que es va crear el Casal Jaume I, pertanyent a la xarxa d’espais culturals i socials impulsada arreu del país per entitats com l’esmentat Bloc i per Acció Cultural del País Valencià, en aquell moment dirigida per l’editor Eliseu Climent. L’alcoià Jordi Vayà va ser un dels grans protagonistes de l’obertura d’aquell casal. Treballava a Acció Cultural des el 1995, quan es va constituir l’esmentat Bloc de Progrés Jaume I, amb només 27 anys. “Eliseu Climent ens encomanava anar mobilitzant el personal a cada poble davant la possibilitat que Eduardo Zaplana i el PP arribaren a la Generalitat Valenciana. Es va constituir tot un moviment amb aquest objectiu”, diu Vayà, que va ser contractat en aquell moment.
L’alcoià recorda que aquells mesos entre desembre de 1994 i maig de 1995, quan es van celebrar les eleccions, van ser “molt intensos”. “Tot eren mobilitzacions i la campanya desplegada em va servir per conèixer el país, sobretot el sud, poble a poble. Em va obrir un món nou”, recorda. En aquell context Alacant va celebrar una gran manifestació, convocada pel Bloc de Progrés Jaume I amb un lema clar: “Sense Alacant no hi ha país”. Era l'11 de març de 1995 i hi participaven l’enyorat Enric Valor o els cantautors Lluís Llach i Maria del Mar Bonet, que oferiren un concert. “Vam emetre un missatge clar que no permetríem el sudestisme promogut per Zaplana”, rememora Vayà.
L’escriptor i periodista alacantí Marià Sánchez Soler es va sumar plenament a aquella campanya. “Va ser una gran mobilització”, assegura: “la més gran d’Alacant fins al moment si tenim present el nombre de gent que va participar”. Segons l’escriptor, “tothom veia que Alacant estava a la deriva en el desenvolupament del país i tothom s’hi va involucrar”, diu referint-se, per exemple, al cronista de la ciutat, Enrique Cerdán Tato, i a altres personalitats destacades. “Per primera vegada, Alacant va ser el centre d’una mobilització política i tota una generació d’alacantins s’hi van implicar”.
La campanya i les mobilitzacions d’aquells mesos servirien com a base per a constituir el Casal Jaume I. Després de les grans mobilitzacions, tant al país en general com a Alacant en particular, calia un local en què la gent del món de la cultura tinguera el seu espai per trobar-se, fer xerrades i, en definitiva, per conviure-hi. “Sempre hi va haver aquest objectiu”, explica Marià Sánchez Soler. Vayà comenta que, després de tot el que s’havia creat amb el Bloc de Progrés Jaume I, “calia trobar la manera de no malbaratar tot allò que s’havia generat amb dinàmiques i sinèrgies molt positives de valencianitat que fins el moment no s’havien donat”.
És així com sorgeix la idea de crear el Casal Jaume I, que finalment es va instal·lar en un local del carrer Elda, al barri de les Carolines. “No ens podíem anar cap a casa després de tot el que s’havia aconseguit”, diu Jordi Vayà, qui recorda parlar d’aquella idea amb Eliseu Climent per, finalment, obtenir el beneplàcit de la junta d’Acció Cultural. “Allò era un projecte de resistència després que les institucions quedaren en mans del PP”, recorda.
Eva Ortiz també va participar en l’obertura i el manteniment d’aquell casal. Activa en moviments com ara la Colla de Dolçainers, la Colla de Dimonis de la Ceba o el col·lectiu de carnestoltes, aquell espai era “com un despertar de valencianitat a la ciutat”. Ortiz fa seues les paraules de Núria Cadenes en un Aplec del Puig durant aquells anys, quan deia que, malgrat la situació política adversa, “el país feia xup-xup” amb iniciatives com aquella, que “servien per enlairar-nos”. Ortiz, que és sòcia d’Acció Cultural, destaca també que les activitats culturals desenvolupades a l’interior del casal –exposicions, música, sessions de poesia, etc.– despertaven també l’interès de la premsa i del públic que no estava, almenys en primer terme, vinculat al valencianisme militant.
Marià Sànchez Soler hi coincideix: “A Alacant no hi havia res fins que es va constituir el Casal Jaume I”. Avui, de fet, l’escriptor destaca l’existència del Casal Popular Tio Cuc, integrat per moltes persones que anteriorment van treballar al Casal Jaume I, desaparegut a finals de la primera dècada d’aquest segle, víctima de la crisi econòmica.
Aquell casal, de fet, va ser el punt de partida de moltes iniciatives posteriors, de moltes organitzacions i fins i tot d’espais com ara el de la Universitat d’Alacant al centre de la ciutat que, tot i tindre una finalitat acadèmica i intel·lectual, compleix amb una funció que en el seu dia va assumir el Casal Jaume I. En major o menor mesura, els moviments alacantins actuals amb inquietuds socials i culturals troben bona part del seu origen en el Casal Jaume I, inaugurat ara fa vint-i-cinc anys.