“Quina cara de vicepresident se li està posant a Juan García-Gallardo!”, exclamava Santiago Abascal enmig de la pluja de Valladolid, eufòric pel salt de Vox a les eleccions “de Castella i de Lleó”, en què ha passat d’un sol diputat a 13. I és que el PP, que fins ara governava còmodament amb Cs, haurà de canviar de soci si els socialistes, a través d’una abstenció, no opten per deixar-los governar en minoria.
PP i PSOE pràcticament igualen en vots —31,4% a 30%— però els primers hi obtenen tres diputats més: 31 a 28. Per bé que els populars aconsegueixen el seu objectiu de quedar per davant de la suma de diputats de PSOE i Unides Podem —la formació morada, amb un 5% dels vots, s’ha hagut de conformar amb un sol procurador—, hauran d’atreure, sí o sí, el suport de Vox.
“Tenim un mandat clar dels ciutadans: volen un govern del PP amb diàleg i acords”, reblava el president de Castella i Lleó, Alfonso Fernández Mañueco, que iniciarà una ronda de contactes amb totes les forces, de major a menor representació, a fi d’arribar als 41 escons que doten d’estabilitat l’executiu.
Però, de sumes, no cal fer-ne moltes. Els grans resultats de la Unió del Poble Lleonès i Sòria Ja, amb tres representants cadascú, i el manteniment a l’hemicicle de Per Àvila, amb una única acta, no arriben als 10 diputats que necessita captar Mañueco. Encara menys factible és que reba l’ajuda de Francisco Igea, el diputat que Ciutadans mantindrà en exclusiva després de tenir-ne 12.
O Vox o Vox. Els socialistes, per boca del seu candidat, Luis Tudanca, ho advertia a la mateixa nit electoral: “El risc era aquest”. En un joc de paraules, explicava que “Ciutadans li va tancar la porta al canvi [en 2019 i a la moció de censura presentada pel PSOE ara fa un any] i ara Mañueco li l’ha oberta a Vox”.
“Un partit que no sols està en contra de l’estat autonòmic, sinó també contra els drets aconseguits”, tal com sostenia Tudanca, està a un pas d’estrenar-se a un gabinet autonòmic. Una pedra a la sabata de dimensions col·lossals per a Pablo Casado en la seua missió d’arribar a la presidència del Govern espanyol.
Si les eleccions havien estat animades per ell i el seu escuder, Teodoro García Egea, per sumar una majoria absoluta com la de Galícia o un resultat espectacular com el de Madrid que relativitzara l’èxit d’Isabel Díaz Ayuso, la jugada li ha eixit de pena. El PP retindrà el govern de Castella i Lleó, sí, però encara resta per veure’n el preu. Ningú no vol imaginar una repetició electoral tenint en compte que el mes de maig de 2023, segons dicta l’Estatut propi, caldrà convocar novament els ciutadans a les urnes.
Un nou model de família
“Estic molt satisfet pel resultat”, expressava de manera lacònica Mañueco davant els afiliats que seguien in situ la nit electoral. “Comença un nou futur per aquesta terra”, encertava a dir, sense precisar-ne quin. Tot i que ell vol bastir un govern “eficient, estable, sense l’amenaça permanent de mocions de censura”, que se centre en la gestió econòmica i en el repte que representa la despoblació, el ben cert és que la realitat és la que és: o estrena la fórmula marital PP-Vox, un model de família que fins ara no existia, o l’estabilitat serà una utopia.
I Abascal ja li ho ha deixat clar: “Exigim respecte al veredicte dels castellans i dels lleonesos, Vox té el deure de formar govern amb la responsabilitat que ens pertoca en funció de la força que ens han donat, justament aquesta”. Traduït a números: si fa no fa, en un govern d’onze membres, set li haurien de correspondre del PP i quatre a Vox.
“Molt prompte demostrarem que som la gran alternativa política per expulsar Pedro Sánchez del poder”, afirmava exultant Abascal aquest diumenge, “Fan falta més gallardos i menys rufianes”, exposava en referència al cognom del seu candidat a la Junta de Castella i Lleó, Juan García-Gallardo, un advocat jove que també deixava anar l’èxtasi pels resultats: “Ha estat una gran gesta per a Vox i per a Espanya”, destacava, “el nostre objectiu era aplicar les polítiques de Vox a Castella i Lleó, i ara serem decisius”.
Després d’haver-se quedat sense representació a Madrid, Cs no desapareix del mapa pels pèls. Igea, el seu candidat, ha salvat els mobles —o més ben dit, només la cadira— a la seua circumscripció, Valladolid. El sistema electoral de Castella i Lleó, –la barrera electoral és provincial, del 3%— i la gran fragmentació política existent han permès que la desaparició no es consume del tot. Però el trànsit de la vicepresiència a l’últim lloc de la fila de les Corts significa un bany de realitat és considerable. Ciutadans, com va fer a Múrcia i Madrid, va preferir apuntalar un PP que acumulava més de tres dècades en el poder que formar un govern alternatiu amb el PSOE. Ara, dos anys i nou mesos més tard, ja no forma part de cap dels tres gabinets i ha quedat pràcticament exterminat pel PP amb què va pactar. D’ací a poc, trobar un votant de Cs costarà tant com trobar-ne un de CDS o d’Unió Valenciana. Aquestes sigles estan en un seriosíssim perill d’extinció.
Cs i Unides Podem sumen vora el 10% dels vots totals però només aconsegueixen presència per la província més poblada, Valladolid. Un total de dos escons sobre 81. La patacada d’Unides Podem és notable i se suma a les de Madrid i Galícia, tot evidenciant que no acaben de rendibilitzar l’aparador que suposa governar Espanya.
I és que l’Estat és, cada vegada més, una paleta immensa de colors i de matisos. N’és una bona prova Sòria Ja, que en la seua primera compareixença en uns comicis de Castella i Lleó s’ha anotat tres dels cinc diputats en joc. Terol ja té una germaneta.
I n’és una altra prova evident la UPL, que n’obté tres en una circumscripció especialment difícil, precisament, per la seua pluralitat. Amb una comarca gran, El Bierzo, que viu d’esquena de la capital, Lleó, i en què el sentiment lleonesista no té una gran intensitat. Per a mostra, un botó: a la capital, Lleó, la UPL passa del 12% al 28% dels vots i es converteix en la primera força, mentre que Ponferrada, la capital berciana, el partit avança d’un irrisori 0,4% a un tímid 3,7%.
Repetint els seus magnífics resultats d’aquestes eleccions, tant Sòria Ja com la UPL —que exigeix una autonomia lleonesa— tindrien representació al Congrés. Mentre Madrid no deixa de mirar-se el melic, la desafecció va in crescendo i germina en indrets inaudits.
I Abascal va deixant-hi molletes de pa, com en la seua manera tan nítida de diferenciar semànticament “els castellans i els lleonesos” en les seues al·locucions públiques. Conscients que el malestar latent per l’autonomia frustrada —ha ressuscitat el terme Castella la Vella, durant la campanya electoral— i l’oblit a què estan condemnades algunes províncies pot ser un calador de vots futur.
A poc a poc, de fet, Vox està recol·lectant els fruits que ha anat sembrant. “Siembra Vox”, ha estat el seu lema en aquesta contesa. El PP ja el té a l’altar, disposat a contraure matrimoni. Caldrà veure quin és el pròxim moviment d’un Casado que va establir una línia divisòria molt clara entre Vox i el PP quan Abascal, la tardor de 2020, va defensar una moció de censura que no va rebre cap suport al Congrés. Aquell discurs contundent contra el partit ultradretà és un peatge que ara Abascal pretén cobrar amb escreix.