Si ara fa tres mesos li hagueren dit que avui seria la síndica de Compromís a les Corts valencianes, no s’ho hauria cregut. “De vegades, la vida és així”, afirma entre unes rialles que denoten nerviosisme i ganes.
Perquè Papi Robles és, per damunt de tot, una persona vitalista, combativa. I somiadora, també. Immersa en mil i una lluites socials, aquesta murciana de naixement i valenciana d’adopció sap que ha assumit “una gran responsabilitat” en rellevar Fran Ferri com a portaveu. “Ell transmetia pau i tranquil·litat, només recorde haver-lo vist enfadat una vegada; era una persona molt resolutiva”, explica. “Jo soc un remolí. Fran i jo comentàvem que érem el yin i el yang. Arribàvem a acords de maneres molt diferents, sempre des de la integració i el treball en equip. El nostre pas pel Consell de la Joventut va resultar clau.”
—Una oriünda de Múrcia al capdavant de Compromís! La vida fa moltes voltes. Resumisca’ns la seua.
—Sí, vaig nàixer a Múrcia. Tota la meua família és murciana. Els meus pares estaven separats, cosa que en aquella època no estava massa ben vist, i van decidir instal·lar-se a Oriola. A 28 quilòmetres de Múrcia, era una mena de ciutat dormitori, pensaven que seria un espai més agradable per a nosaltres. Als fills van escolaritzar-nos a Oriola, i en acabar el batxillerat i el COU, quan ja tenia clar que volia estudiar Enginyeria Forestal, havia d’escollir entre València, Còrdova i Madrid.
—I per això acaba a la Universitat Politècnica de València.
—Exacte. A més, jo sempre he estat molt vinculada al moviment escolta, i en arribar a València, vaig fer-hi cursos de monitora. En aquell moment vaig prendre contacte amb gent de les Riberes, de Xàtiva i, en general, de tot el territori del País Valencià. És un espai de molta cohesió, de molta estima, en què a poc a poc vaig anar relacionant-me en valencià. Fins aleshores l’entenia sense problema, però no m’atrevia a parlar-lo.
—Pel que es veu, l’adoctrinament escolar no havia servit de res.
—[Riu.] Nooooooo! De fet, mai no vaig cursar valencià a l’escola. Abans dels 18, a penes hi vaig tindre contacte. És amb els scouts, en veure que alguna gent el parlava amb naturalitat, que vaig atrevir-me a fer-ho jo també. Quan em nomenen presidenta de la Federació d’Escoltisme Valencià entenc que, per una raó d’empatia, era fonamental parlar-lo bé. Com havia d’acudir a l’agrupament d’Algemesí i no comunicar-me amb els seus membres en valencià? De fet, molt poc després d’estrenar-me com a presidenta, la Fundació Lluís Carulla va premiar-nos per una publicació pedagògica que havíem editat. “¿Un premio? De acuerdo... ¿Pero tengo que hablar?” [Riu obertament.] Ho recordaré sempre. Aquella fou la primera ocasió en què vaig parlar públicament en valencià. El meu domini de la llengua ha anat millorant. En realitat, ha sigut un procés bastant autodidacta. Aprendre-la és fàcil.
—I quan fa el pas de l’associacionisme a la política activa?
—Vaig patir una crisi personal molt gran. L’espai de l’escoltisme és el millor en què he estat mai. M’apassionaven els principis associatius i de voluntariat que hi van associats. Vaig estar-hi des dels 8 anys fins als 30! Costa tant eixir-ne! Era el meu àmbit de militància. Una de les premisses del moviment escolta és la de ser crítics amb el món per tal de canviar-lo i millorar-lo. Jo no entenc la vida sense un compromís que vaja més enllà del dia a dia: del teu treball, dels teus amics, de la teua família. Jo necessite estar implicada en algun projecte. En el passat, per exemple, també vaig estar interessada en l’agroecologia.
—Els anys 2012 i 2013 va presidir el Consell Valencià de la Joventut. Precisament, és allà on coneix persones que més tard coincidiran amb vostè al Bloc Nacionalista Valencià.
—Sí. Al Consell de la Joventut vaig entaular amistat amb molta gent del Bloc Jove. El contacte amb gent com Fran Ferri o Pere Fuset em va fer veure que la política arrelada al territori era la via més realista per poder canviar les coses. Als partits històrics jo no encaixava en absolut i el Bloc, de manera progressiva, va anar seduint-me. A partir de 2013 m’implique a fons, des del Bloc, en el projecte de Compromís.
—S’hi implica tant que avui lidera el Bloc —ara, Més— a la ciutat de València. Per la seua proximitat, li agrada més la política local que no l’autonòmica?
—A la política autonòmica tens molta capacitat d’incidir en qüestions que influeixen en el cojunt del territori, i això m’enamora molt. Tenim un país que s’ha de treballar, que s’ha d’entendre des de la seua diversitat. Divendres passat vaig estar a Vinaròs i a Oriola, i és tan diferent! És tan atractiu, tan guapo, que no te l’acabaries mai... Tenim la missió de vertebrar un territori molt ric des d’un punt de vista cultural i socioeconòmic. Però, certament, la meua trajectòria al si de Compromís de moment ha estat més vinculada a l’espai municipal. Hi he après molt. Siga en el nivell que siga, continua apassionant-me el fet de canviar les coses. M’agrada veure les bases d’un procediment competitiu, posar cadires al meu col·lectiu local, pensar en polítiques de joventut. Que una xicoteta proposta puga servir per millorar la vida de la gent és incomparable. Fixeu-vos en el cas de XarxaLlibres: una acció concreta suposa un canvi molt gran.
—Si un enquestador del CIS li demanara a Papi Robles que se situara ideològicament en una escala de l’1 al 10, en què l’1 és l’extrema esquerra i el 10 l’extrema dreta, on ho faria?
—La vida no és una línia recta, hi ha moltes diagonals. Ja fa anys que el posicionament polític no s’avalua només a l’eix esquerra-dreta, sinó també a més desig de transformació o menys. En el meu cas, em declare ecofeminista. Estic de l’1 al 5, doncs; però en aquesta franja no és tan important la graduació com els perfils intermedis de determinades qüestions. Defense un món molt més just, defense que les dones representen el 50% de la societat i no com ara, defense que els meus fills no hagen de patir per beure aigua perquè cotitza a la borsa, i defense que se m’escolte en un tema vital per a la meua ciutat com és l’ampliació del port.
—Diria que està més a l’esquerra que la mitjana de Compromís?
—Uf, a Compromís hi ha de tot!
—Per això mateix.
—No em preocupa massa, la veritat. Només em preocupa ser coherent cada dia. A això sí que li faig voltes: “Estic sent coherent?”. Sempre ho parlem el meu company [diputat] Carles Esteve i jo: cada nit, quan et gites, has de fer-ne balanç i saber si has fet passets endavant perquè la gent del carrer tinga una vida millor. Si és així, pots dormir tranquil·la.
—Gràcies al vot de Compromís, s’ha aprovat la reforma laboral al Congrés espanyol. Aquella nit va dormir tranquil·la?
—Sí. Molt. Molt. Joan Baldoví ha efectuat una tasca molt lloable. Compromís s’ha col·locat en l’espai que millorarà un poquet la vida de la gent.
—Un poquet.
—Clar que sí, la reforma podria haver sigut molt més positiva, però al Congrés, els números són els que són. Jo voldria que la llei garantira el treball a totes les persones i uns acomiadaments molt més justos. Tenim la representació que tenim, hem arribat fins on ha estat possible.
—Quins reptes s’ha marcat Papi Robles en l’últim any de legislatura?
—Hem de ser molt clars amb la ciutadania. Davant el soroll que hi ha, hem de consolidar els drets socials i recordar com va actuar el Consell durant la crisi anterior, la de 2008. Ara el Consell està ampliant drets i recapturant els diners que ens van furtar els corruptes. Una educació pública i de qualitat, rebaixar la taxa d’atur, una ocupació de més qualitat i combatre l’emergència climàtica que hem declarat. No podem tolerar que es continue destruint el territori. No podem permetre que desapareguen les platges del sud de València en favor d’un pretès desenvolupament econòmic. El sosteniment del territori comporta un canvi de model, i el País Valencià, a través de les seues polítiques públiques, ha de ser-ne capdavanter.
—Les platges del sud de València estan amenaçades per l’ampliació del port. Vostè n’ha estat una ferma activista en contra. Si finalment l’ampliació entra en funcionament, com defensa el PSPV, seria motiu suficient per trencar el Govern?
—No és qüestió de dir que si no ens fan cas, ens n’anem cap a casa. Però, sens dubte, és un tema important. Hem de dialogar molt, moltíssim. No sols estan en risc les platges del sud de València, també ho està l’Albufera o l’últim quilòmetre quadrat de costa que queda lliure a Oriola. És un problema que afecta tot el territori. Massa sovint, però, ens costa traduir aquestes grans paraules als fets consumats. No hem d’oblidar que som tres partits diferents que han d’arribar a acords, cosa que em sembla superpositiva.
—Un altre tema que genera debat és l’anomenada taxa turística. Té clar que n’hi haurà?
—Sí, tenim un acord al respecte. Ací ja fa temps que vam iniciar el procés de diàleg. La nostra proposta inicial era una taxa autonòmica, mentre que ara es parla d’una taxa municipal que cada ajuntament tindrà la llibertat d’implantar o no. És una iniciativa molt flexible. Es tracta de fer pedagogia: és millor que cadascú trie i anar fent camí des d’aquest punt de partida que no continuar amb els braços creuats. Està demostrat que la taxa no redueix la xifra de turistes. En qualsevol cas, si cal que la societat valenciana faça assaig-errada per consolidar aquesta política vital per al nostre territori, perfecte. Ens estem reunint amb els diversos agents i el mes de març la tirarem endavant. Ho tenim signat!
—Al marge de la patronal hotelera, al PSPV també hi ha fervents opositors, començant per Francesc Colomer, el secretari autonòmic de Turisme. La taxa és una condició sine qua non per a Compromís?
—Els partits del Botànic ja hem dit que volem una taxa municipal i voluntària, ara estem en la fase d’aportacions al document conjunt. CCOO ens ha dit, per exemple, que la volia autonòmica i obligatòria, però que accepta el nostre acord. Cal veure com es modula a la reglamentació final.
—On han d’anar a parar els diners que se’n recapten?
—La taxa ha de tenir dos objectius que jo ja estudiava a la carrera, ara fa 20 anys: reinversió econòmica en les despeses ambientals que se’n generen i millora general del sector turístic. Per exemple, establint mecanismes gràcies als quals les nostres platges no perden més sorra. Volem millorar l’oferta turística alhora que cuidem el territori.
—El mes de setembre, la vicepresidenta Mónica Oltra i el vicepresident Héctor Illueca van dir que aquests fons pal·liarien les dificultats dels joves a l’hora d’accedir a un lloguer en zones turístiques. Això és millorar l’oferta turística i cuidar el territori? Aquesta és la finalitat real de la taxa?
—A poc a poc anirem polint les coses. És obvi que a les ciutats o als pobles de més pressió turística s’incrementen els preus de lloguer. L’exemple de València és evident. Ara bé, això ha d’estar vinculat a la taxa? No ho sé. Parlem-ho.
—Tenint en compte que les Corts es dissoldran al febrer o al març, paga la pena de negociar els pressupostos de 2023 o convindria esperar el resultat de les urnes? Són moments de tensió extrema al si del Consell i dels grups que li donen suport.
—Tot el que signifique millorar la vida de la gent, ho hem de fer. Les eleccions seran al voltant del mes de maig, però la nostra responsabilitat és que cada any ajustem els comptes a la realitat que tenim.
—Compromís s’estima més unes eleccions valencianes en solitari o unificades amb les municipals?
—Compromís ha de treballar com fins ara. Això correspon als càlculs dels politòlegs. Ja hem tingut experiències de tota mena. Passe el que passe, continuarem sent indispensables perquè hi haja un altre Botànic. No vull entrar en aquestes càbales, el compliment dels acords del Botànic II és més prioritari.
—Malgrat la unanimitat de la societat valenciana i els seus partits polítics, tot indica que la reforma del finançament autonòmic no es consumarà abans de 2023. Al Congrés dels Diputats fa l’efecte que Compromís clama en el desert.
—Fa més de 15 o 20 anys que nosaltres clamem en el desert. La perseverança i la paciència són fonamentals a la vida. I com més gran són els problemes, més n’has de tenir. Ací ja ningú no qüestiona que patim un model de finançament injust i que ha generat un deute que se’ns ha de compensar. Això és un avanç! I no deixaran d’escoltar-nos: ací, a Madrid i on calga.
—Pedro Sánchez no té un soci més lleial que Compromís, però desatèn la principal demanda de Compromís.
—Compromís li dona suport perquè a l’altra banda hi ha el que hi ha…
—… unes altres formacions aliades, no li són tan fidels.
—Compromís actua com pensa que ha d’actuar. N’estem tranquils. La realitat del País Valencià és la que és, no és la de Galícia ni la d’Euskadi. Hem de vigilar cada passa que fem. I tenim un sol diputat… N’hi ha molts que no serveixen de res.
—Diputats valencians?
—Sí, sí. El meu diputat, l’únic d’estricta obediència valenciana, li trau molt més profit a l’escó que tots els altres. Estem massa habituats al tot o res, i no té sentit. Açò no és un pati d’escola.
—Li agrada Yolanda Díaz?
—Sí, bé, sí… No em desagrada. Parla amb empatia i l’aplica a les negociacions.
—Vol arribar a una entesa d’esquerres d’espectre ampli. Vostè pensa que aquest acord hipotètic hauria de tenir translació als comicis valencians?
—Ho decidirem quan arribe el moment de decidir-ho. Les parts hauran de seure a taula i conversar sobre els possibles acords. S’ha de dialogar, tancar-se a parlar és una errada de base.
—El conseller Vicent Marzà no va trobar prou suport per ocupar el càrrec de síndic que finalment ha recaigut en vostè. És normal que el partit no haja volgut projectar el seu principal actiu?
—Vicent Marzà té tot el suport del seu partit [Més] per ser el que li vinga de gust. Però ha analitzat la situació de pandèmia a les aules i ha conclòs que la seua responsabilitat com a conseller estava per davant de la seua voluntat personal, que era estar ací [a les Corts]. La seua era una aspiració legítima, hauria sigut un molt bon síndic.
—Ell arriba a aquesta conclusió perquè no troba el suport necessari per ser síndic.
—No em consta això, no hi estic gens d’acord. Vicent Marzà té tot el suport per prendre la decisió que vulga. La seua dedicació a aquest projecte polític és total.
—A Més regna la pau i l’harmonia, doncs.
—En qualsevol col·lectiu de 3.000 persones i escaig, sempre hi ha diferències. Som un partit amb molta vida i molt de diàleg. Mai no el defugim. Hem fet una renovació potent, obrint-nos al màxim i posant la sobirania plena a l’eix de totes les nostres decisions.
—Síndica parlamentària, líder del partit al cap i casal, va obtenir un suport molt elevat a les primàries de 2019… Papi Robles també pot ser allò que vulga. Li sedueixen més les Corts o l’Ajuntament?
—Porte un mes com a síndica, n’estic aprenent molt, cada dia és una aventura. Quan comence un projecte, em capbusse per complet. I això no em permet veure-hi més enllà. És un privilegi ser la síndica de Compromís.
—Joan Ribó repetirà com a candidat?
—Tant de bo! Jo faré tot el que estiga a la meua mà perquè siga així.
—I si no, Sergi Campillo seria un bon candidat?
—Per mi, el candidat a València és Joan Ribó. No preveig cap altra opció. De fet, si parleu amb ell us confirmarà que li ho dic cada dia. És el millor candidat que hem tingut, el millor alcalde que pot tenir aquesta ciutat.
—I Mónica Oltra ha de ser la candidata a la Generalitat?
—També, també.
—Continuisme.
—Sí. Tant Joan com Mónica tenen una legitimitat moral sobradament demostrada. Quan les coses funcionen, per què tocar-les?
—A València, un bon resultat seria retenir l’alcaldia. Però a les Corts, quin seria?
—Un Botànic III en què Compromís puge la seua representació.
—Un Botànic III amb menys diputats de Compromís no ho seria?
—Per mi, hem de millorar. Hem de tenir aquesta autoexigència. Haurem d’avaluar-ho tot i analitzar com podem millorar. Els governs de coalició han vingut per quedar-s’hi. Compromís aporta moltíssim al Botànic, permet que siga un govern més d’esquerres i més valencià del que ho seria qualsevol altra coalició.