A cada quilòmetre està més entusiasmat. A Mohamed Uleida se’l veu tranquil mentre a la posta condueix un Landcruiser beix cap al desert, cap a una guerra que fa anys que esperava.
Desfilen cases marrons per davant de les finestretes del cotxe. Un món ocre, calorós i trist. Edificis baixos s’arrauleixen a la hamada Du Draa, una zona desèrtica del sud-oest d’Algèria, una regió inhòspita del Sàhara. Damunt dels teulats de planxa ondulada hi ha col·locades pedres sense polir perquè les tempestes del desert no els aixequin.
Uleida, de 59 anys, és saharaui, un poble de prop de mig milió d’individus. És un soldat baixet i perseverant que porta un bigoti prim. Un pare afectuós, un home desesperat. En qualitat de comandant, és responsable de la seguretat de la quarta zona militar, una franja de terra del Sàhara Occidental d’uns noranta quilòmetres de llargada. El territori que controla Uleida s’estén al llarg d'un terraplè gairebé infinit de sorra; aquest mur, de prop de 2.700 quilòmetres, marca la frontera entre la part ocupada pel Marroc i els territoris controlats pels saharauis.
La pàtria d’Uleida està dividida en dues parts. L’àrea més gran, gairebé un 80% del territori, està ocupada pel Marroc. En forma part la costa atlàntica i, a més, hi ha uns enormes jaciments de fosfats i de petroli, terra fèrtil i les poblacions grans. En el 20% restant no hi ha quasi res. Als saharauis només els ha quedat una petita franja de desert. La major part del poble d’Uleida ara viu a l’exili; moltes de les persones s’estan als camps de refugiats del sud d’Algèria.
Al comandant l’esperen vint hores de trajecte. És membre del Front Polisario, una organització armada que al territori del Sàhara Occidental lluita per un Estat propi, la República Àrab Saharaui Democràtica. La república, reconeguda per com a mínim 35 Estats, és un dels països membres de la Unió Africana.
Avui Uleida vol anar des de la seu del govern saharaui a l’exili, situada a Algèria, fins a la seva pàtria per ensenyar el front a uns quants periodistes. Participen en el viatge un reporter britànic del Middle East Eye, un periodista del diari francès Libération, fotògrafs i l’equip de Der Spiegel.
Partint del sud-oest d’Algèria, el trajecte discorre per territori maurità fins a les estretes franges desèrtiques controlades pel Polisario. Volen que el món vegi que hi ha una guerra. Uleida deixa enrere els camps de refugiats i s’orienta seguint les conduccions elèctriques, que avancen cap al sud, fins que l’asfalt es torna sorra. “Sempre que hi vaig”, diu Uleida més tard, “sé que podria ser l’última vegada”. Però sembla com si els esperés, aquests comiats.
Al Sàhara Occidental, oblidat del món, té lloc un dels grans conflictes del dret internacional de la nostra època. Aquí el Marroc va ocupar un territori de, si fa no fa, les dimensions de Bielorússia i nega als saharauis un referèndum sobre la independència, acordat des de fa més de trenta anys. Explota un dels jaciments de fosfats més grans del món i permet que els seus pescadors d’arrossegament calin les xarxes en un litoral ric en peixos.
Segons càlculs del 2014, al territori ocupat hi viuen 530.000 persones. Prop de la meitat són marroquins, 180.000 són membres de l’exèrcit; 105.000 són saharauis. S’han tornat, doncs, una minoria dins el seu propi país. Gairebé 200.000 saharauis viuen als camps de refugiats del sud-oest d’Algèria.
Són antics nòmades a qui els marroquinis han anorreat els ramats; antics pescadors que han vist ocupades les seves costes. Comerciants sense mercats, pagesos sense camps. Fonamentalment, els saharauis viuen en cinc camps, que porten el nom de les ciutats del Sàhara Occidental que els van prendre: Al-Aaiun, Auserd, Smara, Dakhla i Bojador. Hi ha poca feina, diuen els més vells, massa poca aigua, i no hi ha ambulàncies; no hi ha res per fer, diuen els joves, cap universitat ni cap escola professional.
Als camps la vida està marcada per la condició d’apàtrides dels refugiats. I això és volgut. Les mares expliquen als seus fills des de petits que la seva llar és el Sàhara Occidental. Així han crescut diverses generacions que no coneixen res més a part dels anhels de recuperar una llar inabastable.
Cada dia els avis expliquen als nens com eren les coses abans, a la seva pàtria veritable. El centelleig del mar i el bon gust que tenia el peix, l’olor que feien els mercats dels pobles. Això ha de despertar els anhels d’un futur millor, però als nens les històries dels ancians també els generen un sentiment de pèrdua. “És una sensació insuportable”, diu Uleida. És necessària per combatre, afegeix.
Les persones que viuen als camps de refugiats diuen que o bé recuperaran la seva terra o aniran a parar tots al mateix cementiri. Als camps hi ha molt poques persones que rebutgin la guerra. Molts saharauis són de l’opinió que la mort és preferible a l’exili etern. A les parets de les cases dels camps hi diu en àrab: “La pàtria sencera o el martiri”.
Darrerament, el govern alemany també fa concessions al Marroc en el marc del conflicte. Al desembre, el Ministeri d’Exteriors alemany va qualificar el pla d’autonomia marroquí per al Sàhara Occidental de “contribució important a la conciliació”. Alemanya manté relacions comercials amb el Marroc. I a més, el govern de Rabat controla rutes migratòries: un mitjà de pressió davant d’Europa.
Per tot això, els saharauis continuen sent víctimes d’un patiment que va començar fa dècades. Després de la retirada dels colons espanyols a partir del 1975, els marroquins i els mauritans van envair el Sàhara Occidental. L’octubre d’aquell any, l’aleshores rei del Marroc, Hassan II, va animar 350.000 marroquins a traslladar-se al territori. Poc després, el Front Polisario va proclamar la República Àrab Saharaui Democràtica i va fundar un govern a l’exili a Algèria.
Si bé més endavant Mauritània va firmar la pau amb el Front Polisario i es va retirar del territori, el Marroc va expulsar-ne centenars de milers de persones. La guerra va durar fins al 1991. Després, amb l’ajuda de les Nacions Unides, es va negociar un alto el foc, i el govern marroquí va acceptar la celebració d’un referèndum. Fa trenta anys que els saharauis esperen que se celebri, uns anys en què el Marroc ha anat endarrerint el procés i ha continuat colonitzant la terra. Però en un moment determinat els saharauis van dir prou.
El novembre del 2020, el conflicte es va revifar quan forces militars marroquines van actuar contra uns manifestants saharauis que bloquejaven una carretera costanera. Al cap de poc, el president nord-americà, Donald Trump, va anunciar per Twitter que donava suport a les reclamacions del Marroc sobre el Sàhara Occidental. La maniobra formava part del pla de pau de Trump per a l’Orient Mitjà; en contrapartida, el Marroc normalitzaria les relacions amb Israel.
Des d’aleshores els saharauis ataquen regularment l’àrea del Sàhara Occidental ocupada pel Marroc. Els marroquins llancen granades de morter i drons de combat. Protegeixen el terraplè amb radars, camps minats i milers de soldats.
A l’altra banda, els homes d’Uleida només tenen kalàixnikovs vells, canons antiaeris rovellats i uns quants tancs i míssils Grad soviètics, material amb què no poden fer gaire més que provocar els marroquins de tant en tant. Si bé Algèria, l’adversari regional del Marroc, ofereix asil als saharauis i fa possible la supervivència militar del Polisario, el govern d’Alger tampoc té els mitjans per capgirar l’equilibri de forces.
Uleida és al seu Landcruiser beix; s’ha lligat al cap un mocador verd. Vol demostrar als periodistes la força del Front Polisario, però li costarà. Poc després de posar-se en camí, té una avaria el primer dels tres Landcruiser. Al cap de mitja hora falla també un segon vehicle. Després es perden i queden desorientats una estona.
Però si algú vol entendre què provoquen en les persones que aquí tenen la seva pàtria les dècades d’exili, la condició d’apàtrides i el desterrament en una de les zones més inhòspites del Sàhara, ha de seguir Uleida fins al front. “Estic disposat a morir pel meu poble”, declara. Així que entra al Sàhara Occidental, a la pàtria del seu poble, l’omple una profunda serenitat. Al camp de refugiats, on el dol cansa, la sensació és diferent.
Es calcula que hi ha entre 6.000 i 7.000 combatents sota les ordres del Polisario. A Uleida l’acompanyen homes amb una pell que sembla paper arrugat i que duen al nas ulleres d’esquí velles. Les millors armes amb què Uleida i la seva tropa poden fer front a uns adversaris superiors són la seva voluntat de victòria i la seva desesperació.
“No hi pot haver mai més un alto el foc”, creu Uleida. Naturalment, la guerra no s’acabarà amb una batalla, amb una gran victòria militar per als combatents del Polisario. “Però no hi haurà cap més alto el foc fins que no tinguem la nostra independència. O fins que no siguem tots morts”.
A la tarda Uleida i els seus homes arriben a la remota població de Mehaires, circulen per davant de lleres seques i s’endinsen en una vall. El lloc on acampen els combatents al front està situat en un petit oasi d’acàcies, rodejat de serres de minerals foscos. És un indret d’una aridesa gairebé hostil per a la vida. Aquesta és la terra per la qual lluita Uleida. Tres cabres pasturen per allà a la vora, un Landcruiser camuflat amb terra serveix de vehicle militar. Uns quants homes amb uniformes de camuflatge de cotó rígid passegen per la sorra fonda, tenen les costures dels pantalons desgastades i les botes de cuiro mig trencades. Uleida no vol confessar-nos quants combatents té a les seves ordres.
Demana als periodistes que treguin les targetes SIM del mòbil i les deixin al campament. No es vol oferir un objectiu d’atac als drons marroquins. Poc després, Uleida condueix fins a una zona de grava en què han pres posició quatre camionetes Toyota. A les plataformes posteriors dels vehicles hi ha instal·lats canons antiaeris dobles, que apunten a un pendent on els homes d’Uleida han encès tres bidons de petroli. És un exercici de tir i alhora una exhibició per als periodistes. Les columnes de fum negre s’alcen centenars de metres pel cel de la tarda. Aleshores les pesants metralladores disparen contra els bidons.
¿Per què cal treure les targetes SIM del mòbil si els marroquins només haurien de dirigir els drons cap a les columnes de fum? Uleida empetiteix els ulls amb cara d’enfadat. Furiós, diu a crits que desitjaria que els marroquins vinguessin. “M’agradaria que ataquessin perquè veiéssiu que estem en guerra”.
Uleida vol ensenyar als periodistes que hi ha una guerra, que el seu poble està en perill. Vol que el món pari atenció, un món que molt poc sovint es fixa en el desert. Com més greu sembli la guerra, millor.
Darrere seu, una de les metralladores s’ha encallat després d’un parell de trets.
De nit, quan les estrelles ja brillen al cel, Uleida està assegut amb els seus homes en una manta darrere uns esbarzers. És com en la història de Caïm i Abel, diu, hi ha una part bona i una altra de dolenta, criminals i víctimes. “Però sembla que la comunitat internacional encara no entén qui és la víctima”.
El problema és que molts Estats de la UE tenen una estreta relació amb el Marroc. A més, el rei Mohamed VI, que regna des del 1999, pot amenaçar amb el descontrol de les migracions. L’abril de l’any passat, poc després que Espanya permetés l’entrada al país del líder del Front Polisario perquè fos tractat en un hospital a causa de la COVID-19, el Marroc va deixar passar més de 8.000 migrants a l’enclavament espanyol de Ceuta. Finalment, es van col·locar vehicles militars espanyols a les platges per aturar l’entrada de migrants.
Uleida mira al cel; després, als seus peus, sobre la sorra. Sovint pensa en el seu pare, diu, un comerciant a qui ell no ha pogut succeir. Pensa també en el mar que banya les platges de la seva antiga ciutat, Al-Aaiun. Després mig acluca els ulls. Ha sentit que els marroquins venen la sorra de les platges. La seva sorra. Poc després, s’estira per dormir al costat dels seus homes damunt una manta de llana basta.
L’endemà es preveu que hi hagi un atac. Uleida i els seus homes van amb els vehicles a un turó. El comandant assenyala en la llunyania: a nou quilòmetres hi ha el mur fronterer que defensa l’exèrcit marroquí. Deu ser per allà. Perquè ni a través dels prismàtics es reconeix cap mur. Quan un periodista li ho pregunta, Uleida brama: “També ens hi podem acostar més. Nosaltres anhelem el martiri, a nosaltres ens és igual”.
Al vespre, poc abans que Uleida torni al front, revela el seu pla de combat: dispararan tres míssils Grad contra una posició marroquina que hi ha a nou quilòmetres de distància. Esperaran la resposta des del lloc del llançament acompanyats dels periodistes.
Després d’una acalorada discussió, Uleida accepta que, un cop llançats els míssils, el grup abandoni la posició. Després s’enfila al totterreny i es posa unes ulleres de soldador. Aviat l’agulla del velocímetre tremola al voltant del 110.
El Marroc, diu Uleida, està a la defensiva i només reacciona a atacs, entre vint i trenta vegades cada mes. De tota manera, la calma a l’altra banda no té tant a veure amb la por del Front Polisario com amb el fet que el Marroc vol evitar que augmenti més la tensió. La companyia d’energia italiana Enel està invertint milers de milions en energia solar i eòlica al Sàhara Occidental; Siemens Energy també hi està construint aerogeneradors. A més a més, el turisme se’n ressentiria.
Quan comença a fer-se fosc, tres míssils surten retronant en direcció a una base militar marroquina; són els míssils del Front Polisario. Una petita columna de fum indica un impacte al lluny. Uleida és al turó. “Tocat!”, crida el comandant. “Veus el fum? Veus la guerra?”. Molt animat, corre a tota velocitat pel desert aixecant els punys al cel. Després emprèn el camí de tornada a Algèria enmig de la nit fredíssima.
Els marroquins no contraataquen.
Torna al camp de refugiats i entra a la seva petita casa. La seva filla ha fet una truita. L’ou encara és cremós i les patates cruixents, com a ell li agraden. Diu Uleida: “Cada vegada que torno, em volta pel cap la mateixa pregunta de sempre: quan s’acabarà d’una vegada per totes, quan carai sortirem d’aquí?”.
Uleida ha passat trenta anys de la seva vida al camp de refugiats. Mira cap a fora, on el sol crema damunt el terra inert. A ell només li importa una cosa; per acomiadar-nos, afirma: “Si ens arriba la mort, que no sigui aquí, a l’exili”. A qualsevol lloc menys aquí, per favor.
Traducció d'Arnau Figueras