Ha estat i és un dels grans temes tabú de la Segona Guerra Mundial: les violacions massives de dones per part dels aliats a Alemanya i Itàlia. Ho recordava el passat 17 de gener L’Espresso, en un reportatge sobre els atacs sexuals de les forces colonials franceses a la zona de Montecassino el 1944. D’altres aportacions periodístiques i historiogràfiques, a la vegada, han donat llum en els últims anys sobre el cas de les centenars de milers o milions d’alemanyes violades entre 1945 i 1947 pels soldats de les forces d’ocupació aliades.
La ‘marocchinate’
Seguint el relat de L’Espresso, així com el que han publicat també sobre el particular altres mitjans de comunicació amb les aportacions d’historiadors com Matthew Parker, Giovanni De Luna, James Holland, Tomasso Baris..., just després de desembarcar a Sicília —el juliol de 1943— les forces aliades es trobaren amb una intensa resistència alemanya, organitzada en successives línies fortament artillades. A principi del 1944 arribaren a la principal d’aquestes les línies defensives, batejada amb el nom de Gustav, que tenia la seva més important fortificació a la localitat de Cassino, en el monestir de Montecassino, situat en una muntanya de més de 1.000 metres d’altura. L’edifici històric fou reduït a ruïnes per l’aviació, però la infanteria alemanya es va fer forta entre els enderrocs. Els aliats atacaren per terra en diverses ocasions des del gener fins que guanyaren la batalla el maig de 1944.
Entre els atacants nord-americans i britànics hi havia regiments polonesos i nepalesos, així com el Cos Expedicionari Francès que portava en el seu si les tropes colonials, els marroquins anomenats goumiers. El general responsable d’ells, Alphonse Juin, exhortà així els seus homes: “Si guanyeu aquesta batalla durant les següents cinquanta hores sereu els amos absoluts (...). Ningú us castigarà pel que faceu, ningú us demanarà explicacions...”.
Així ho feren. Després de conquerir Montecassino i les rodalies, robaren, destruïren, assassinaren i violaren. Els informes mèdics consultats posteriorment pels historiadors parlen de violacions salvatges —de dones i homes de tota edat, inclús de nens i nenes...—, en no pocs casos acabades en assassinat, mutilacions diverses, castració i empalament dels homes que intentaven detenir els agressors... El general Juin no condemnà mai aquests actes. Les autoritats aliades intentaren tapar l’assumpte. Però el cap de l’Estat del Vaticà, Eugenio Maria Giuseppe Giovanni Pacelli, s’adreçà el 18 de juny de 1944 al general i cap del govern provisional francès, Charles de Gaulle, perquè prengués mesures contra els responsables. Finalment es processaren 360 marroquins de les forces colonials franceses. El nombre de dones violades foren almenys 60.000. El nombre de dones i homes assassinats en l’episodi no se sap.
Com que la majoria dels efectius colonials francesos eren marroquins, en tota la província de Frosinone, on hi ha la ciutat de Cassino —que quedà destruïda durant la batalla—, i fins i tot a la regió del Laci, a la qual pertany, s’hi va fer popular un nou mot, marrocchinate —’marroquinada’—, per definir aquells dies de brutalitats sense fi. Mai es va jutjar cap soldat que no fos nord-africà, tot i que no és creïble que només actuessin així aquestes forces. El 1947 l’Estat francès va compensar 1.488 víctimes de violacions.
Després de la fi de la Segona Guerra Mundial l’episodi es va oblidar en el relat dels guanyadors i, també, en el de les autoritats italianes sobre la guerra. No va ser fins al 1957 quan adquirí rellevància pública de la mà d’Alberto Moravia, que publicà La ciociara, la història d’una mare i filla que intenten sobreviure sota l’ocupació nazi i que en ser “alliberades” la filla és brutalment violada pels goumiers. Vittorio de Sica portà la novel·la al cine el 1960, amb Sophia Loren de protagonista, una pel·lícula que tingué una enorme repercussió social per l’èxit comercial —Loren va obtenir l’Òscar a la millor actriu, la primera vegada que s’atorgava a algú de parla no anglesa— i per la història que comptava. Així es va començar a recuperar de l’oblit aquella vergonyosa actitud dels aliats.
Tot i així, i a pesar de posteriors nombrosos llibres d’història que reflecteixen aquell episodi, encara costa parlar-ne. “Segueix essent tabú”, deia L’Espresso.
Alemanyes
A Alemanya encara fou pitjor. Per una banda, les alemanyes foren objectiu de la violació massiva com a tàctica de guerra impulsada per les autoritats de l’Exèrcit Roig amb l’objectiu de venjar-se dels crims comesos pels nazis a la Unió Soviètica. Per l’altra, nombrosos soldats nord-americans i francesos —molt menys en el cas dels britànics— també violaren molts milers de dones més.
Les bestialitats comeses pels nazis a l’URSS animaren un sentiment de venjança entre les autoritats de Moscou, que es concretà amb la voluntat d’infligir el màxim mal possible al poble alemany quan l’Exèrcit Roig envaí Alemanya, a partir del 12 de gener de 1945. “Soldat, ara estàs en terra alemanya. Ha arribat l’hora de la venjança”, deia un dels pòsters que animaven a fer qualsevol salvatjada. Segons l’historiador militar britànic Antony Beevor —citat per la BBC—, quan preparava el que seria el seu llibre sobre l’enfonsament del règim hitlerià, titulat Berlín: La caiguda (2002), trobà la documentació oficial soviètica que prova que el govern del dictador comunista, Ióssif Stalin, coneixia i animava qualsevol acte contra la població alemanya, incloses les violacions massives.
No se sap el nombre exacte d’alemanyes violades i/o assassinades entre 1945 i 1947. Els càlculs que en els últims anys es consideren més fiables situen la xifra entre 1 i 2 milions. En qualsevol cas, Beevor avalua que fou “el fenomen de violacions massives més important de la història”. Les agredides van ser des de nenes fins a ancianes. Una dona podia ser violada repetides vegades el mateix dia i sovint acabava assassinada. Milers de mares s’estimaren més matar les seves filles abans que caiguessin en mans de soldats soviètics.
Quan finalitzà la guerra, es forjà un espès silenci sobre aquella ignomínia. En part per la voluntat de les autoritats de no remoure un passat incòmode. Per l’altra, per l’actitud de les centenars de milers o milions d’alemanyes violades que intentaren sobreviure, en un país destrossat, sense mirar enrere. I així va seguir essent fins que un llibre titulat Una dona a Berlín, d’una autora anònima —posteriorment identificada com a Marta Hillers, però que mai volgué ser reconeguda—, ella mateixa violada en repetides ocasions, contà públicament el drama per primer cop el 1959.
Des d’aleshores, a poc a poc, anaren apareixent cada cop més dades sobre el fenomen de les violacions massives per part dels soviètics. No obstant, mai fou un tema fàcil d’acceptar per la societat alemanya. Se’n parlava poc. I fora del país encara era més incòmode. En especial a l’URSS, o ara a Rússia, on mai s’ha reconegut l’existència de la bestial tàctica de guerra, tot i que aportacions de testimonis individuals d’antics soldats soviètics l’han confirmada: els comandaments atorgaven una setmana d’impunitat per fer el que volguessin a cada localitat ocupada per l’Exèrcit Roig des de 1945 fins a 1947. Aquest últim any les autoritats roges aquarteraren les tropes fora de les ciutats alemanyes que dominaven i, així, disminuïren molt les agressions a dones del país.
Fins a principi del 2000 s’assenyalaven als soviètics com a únics responsables de les violacions massives. Se sabia que alguns soldats aliats occidentals també havien agredit sexualment dones alemanyes, però se suposava que eren casos aïllats. Fins que noves investigacions d’historiadors i periodistes demostraren que no fou així. Que també els francesos, nord-americans i molt menys els britànics —degut a una disciplina molt més fèrria, segons Beevor— van violar molts milers d’alemanyes durant l’ocupació.
A banda del citat Beevor, el 2008 el professor de sociologia i criminologia de la Universitat del Nord de Kentucky J. Robert Lilly publicà als Estats Units Taken by force: Rape and American GIs in Europe in World War II (“Preses a la força: violacions i soldats estatunidencs a la Segona Guerra Mundial”), on explicava que les forces nord-americanes violaren com a mínim a 11.040 dones. “La majoria eren violacions en grup comeses per militars a punta de pistola”, escriu l’autor.
Un antic corresponsal de guerra australià que seguí les tropes aliades a Europa occidental, Osmar White, deixà escrit que “després que la lluita passés a terres alemanyes hi hagué moltes violacions (...). En alguns casos foren (els autors) castigats”, però “la branca legal de l’exèrcit (nord -americà) era reticent (als càstigs per aquest motiu) i només alguns soldats van ser afusellats (...), particularment si eren negres. No obstant, és un fet que moltes dones foren violades per blancs. No es prengueren mesures contra els culpables. Va circular un informe que citava un comandant molt distingit que, quan les tropes van rebre l’ordre de no confraternitzar amb l’enemic (quan havien d’entrar en terres alemanyes), va dir que ‘la copulació sense conversació no constitueix fraternitat’”.
El 2008 el llibre d’autoria anònima Una dona a Berlín va ser portat al cine, amb el títol Anònima, una pel·lícula que va tenir un efecte catàrtic a Alemanya, ja que animava moltes dones, ja ancianes, a contar la seva terrible experiència a mans dels salvatges amb uniforme que les violaren. Això ha permès anar teixint més històries individuals dramàtiques que ajuden a tenir una visió general del fenomen.
El 2015, la historiadora i periodista Miriam Gebhardt publicà Als die Soldaten kamen (“Quan vingueren els soldats”), una obra en què posa de manifest la gran quantitat de dones i nenes que foren violades per soviètics, francesos, britànics i nord-americans: “un mínim de 860.000”, de les quals “unes 190.000” foren víctimes de tropes occidentals, sobretot estatunidenques, assegura. Les xifres, adverteix, “són només la punta de l’iceberg, segurament la realitat és que foren més del doble” les atacades sexualment.
Beever va escriure que “en la banda occidental (dels exèrcits aliats) els pitjors foren els francesos (...), perquè els seus oficials permeteren i fins i tot animaren les forces colonials” a violar dones alemanyes. A diferència del que passava a l’Exèrcit Roig, en el qual no hi hagué càstigs, una petita part dels violadors occidentals foren encausats. Pel que fa als nord-americans, segons l’Atlas de la Segunda Guerra Mundial (2005), de David Jordan i Andrew Wiest, només 443 soldats van ser jutjats i condemnats a mort, però únicament “poc més de nou desenes foren ajusticiats”. Estan enterrats en un lloc reservat d’un cementiri militar de Normandia, en tombes sense creus ni identificacions, excepte un número per home. No s’hi permet l’entrada. Com recorda Gebhardt, la immensa majoria de les víctimes no va denunciar res, perquè “sentien vergonya, no per haver estat objecte de les agressions sexuals sinó perquè tenien interioritzada la culpa del nazisme i que qualsevol cosa que els passés estava justificada”.
No se sabrà mai el nombre de dones violades, assassinades i abusades —prou soldats i encara més oficials i suboficials tenien una esclava sexual a canvi de menjar i protecció: “Elles buscaven tenir un sol llop abans de ser preses per molts llops”, diu Beevor— per part dels aliats durant l’alliberament del jou nazi. Però almenys a Occident es va coneixent a poc a poc la veritat sobre el comportament indigne i miserable d’aquells militars. No passa igual a Rússia, on les autoritats no reconeixen res de tot allò i fins i tot s’aprovà una llei l’estiu passat, firmada per Vladímir Putin el juliol, que prohibeix qualsevol referència sobre la guerra que posi en dubte el paper “humanitari” de l’Exèrcit Roig en la lluita contra el nazisme, sota penes d’importants multes o fins i tot de presó.