Ekrem Imamoglu ens rep al seu despatx a Istanbul: parets recobertes de fusta amb vores daurades, cortines gruixudes de vellut i butaques entapissades amb un revestiment de brocat. Darrere la taula de treball, la ineludible bandera turca; al costat, a la paret, també ineludible, la foto del president, Recep Tayyip Erdogan. Podria ser el despatx típic de qualsevol alcalde de la ciutat més gran de Turquia.
Si no fos pel quadre del costat de la bandera. A la majoria dels despatxos dels polítics turcs hi ha penjades imatges del fundador de l’Estat turc, Mustafa Kemal Atatürk, però aquesta és atípica. Atatürk hi conversa –així ens descriu la foto Imamoglu– amb un ciutadà, del qual l’observador només veu l’esquena. Una vegada Imamoglu va explicar que li agradava molt aquesta foto perquè Atatürk hi apareixia escoltant el ciutadà. I així és com es veu ell: com algú que escolta.
Fins al 2019 Imamoglu era un desconegut en l’arena política turca. Aleshores va arribar a l’alcaldia d’Istanbul, un municipi d’uns setze milions d’habitants, sota les sigles del Partit Republicà del Poble (CHP). Des d’aleshores el seu nom ha sonat moltes vegades quan es parla de qui podria enfrontar-se a Erdogan en les eleccions del 2023. Imamoglu pot ser un rival perillós per al president turc, potser abans i tot de la data electoral prevista. Perquè, si depengués de l’oposició, aviat hi hauria noves eleccions, entre altres coses pel fet que el govern no té controlada la crisi econòmica. Erdogan també va ser alcalde d’Istanbul: durant quinze anys la metròpoli va ser governada ininterrompudament pel partit de l’actual president.
Però llavors es va presentar Imamoglu. I va imposar-se al candidat d’Erdogan. El fet que darrerament s’està investigant centenars de treballadors de l’administració municipal d’Istanbul per presumptes connexions terroristes podria ser un indici que el president es pren seriosament l’alcalde com a possible candidat de l’oposició.
Ekrem Imamoglu és un home discret. Ni tan sols les seves ulleres tenen una muntura visible. Igual que la família d’Erdogan, ell també prové de la costa del mar Negre, on la natura és salvatge i la gent més aviat conservadora. Després d’estudiar Ciències Empresarials, aquest home de 51 anys es va fer càrrec dels negocis de l’empresa de construcció de la seva família i el 2008 es va afiliar al Partit Republicà del Poble. Primer va participar en la política municipal.
—Senyor alcalde, a vostè se’l coneix com l’home que el 2019 va guanyar “l’invencible Erdogan”. Com li han anat les coses des d’aleshores? I als ciutadans d’Istanbul?
—A mi em van molt bé les coses. Segurament em van molt més bé que al nostre país, que suporta el pes dels problemes derivats de l’actual crisi econòmica. Però la connexió entre els setze milions de ciutadans d’Istanbul i nosaltres es va enfortint dia rere dia. Malgrat tots els atacs i totes les demostracions de força inútils i desmesurades del govern envers nosaltres, el suport de la societat ens fa pujar la moral. Això segurament vol dir que fem una bona feina i que escoltem el poble, que avancem junts amb el poble.
—Vostè diu que ara mateix l’economia és el principal problema de Turquia. Quins efectes té això en una ciutat tan gran com Istanbul? Com aborda la pobresa a la ciutat?
—Aquest és el principal problema, encara que el govern intenti desviar l’atenció inventant-se qüestions artificials. Aquesta crisi econòmica no és nova, ja fa uns quatre anys i mig que la patim. A causa de la pandèmia també ha augmentat la desocupació, sobretot entre els joves: un de cada tres està sense feina. Això també afecta molt durament les famílies. Durant la pandèmia prop d’1,2 milions de llars han acudit a nosaltres per sol·licitar ajuts econòmics o per a l’alimentació. 150.000 criatures reben llet de l’administració municipal, 250.000 mares de nens petits han sol·licitat poder utilitzar de franc els transports públics, més de quatre o cinc vegades les sol·licituds que hem acceptat. I produïm una major quantitat del nostre propi pa, el “pa popular”. Quan vam sortir escollits el 2019, fèiem uns 700.000 pans, ara se’n couen 1,5 milions cada dia.
—L’Ajuntament d’Istanbul ha demanat crèdits a l’estranger per a projectes de construcció. Com tornarà aquests diners? Amb la inflació galopant de la lira turca, això serà cada vegada més complicat. Mitjans pròxims al govern diuen que l’administració d’Istanbul ha contret una “muntanya de deute”...
—El nostre Ajuntament té 2.500 milions d’euros de deute a l’estranger. Hem eliminat una part del balafiament i hem ensenyat als ciutadans d’Istanbul el pressupost de la ciutat amb transparència, una informació a la qual feia anys que no tenien accés. Igual que el 2021 vam retornar els deutes, així mateix ho farem el 2022 i el 2023. Turquia sempre ha hagut de batallar amb una moneda feble, però com a administració local no tenim cap problema en termes econòmics, estem en millors condicions que el govern.
---
Fins fa dos anys Imamoglu era alcalde del districte de Beylikdüzü, un barri burgès situat a la part europea d’Istanbul, al mar de Màrmara. Fa tres anys el CHP, a l’oposició, el va nomenar candidat sorpresa a les eleccions a l’alcaldia. Imamoglu, una persona més aviat creient dins un partit laic, va enfrontar-se a un company de partit d’Erdogan que tenia una estreta relació amb el president. Ben mirat, no tenia cap opció.
Però, malgrat tot, el candidat sorpresa va sorprendre. Imamoglu parlava de democràcia, d’igualtat, i va anunciar que combatria el malbaratament. No feia cas dels insults i els atacs i repetia el seu eslògan de campanya com un mantra: “Tot anirà molt bé!”. L’endemà de les eleccions al matí, la comissió electoral va anunciar la victòria oficial d’Ekrem Imamoglu. Per pressions de l’AKP, les eleccions es van anul·lar i es van repetir mesos després. Aleshores Imamoglu va obtenir encara més vots.
Fa vint anys, quan Erdogan i l’AKP van arribar al govern, ho van fer prometent benestar. Turquia, al caire de l’abisme, primer va viure uns anys de bonança amb l’AKP. Molta gent va endeutar-se per comprar cotxes o cases. Amb Erdogan, l’endeutament es va tornar una cosa normal. El missatge era el següent: mentre hi siguem nosaltres, tothom es podrà permetre molts luxes.
Ara el país torna a passar dificultats. La lira s’ha desplomat i molts ciutadans ja no es poden permetre els aliments bàsics. Segons una enquesta de la prestigiosa empresa demoscòpica Metropoll, al gener un 76% dels enquestats desaprovaven la política econòmica; és a dir, Erdogan ja no compleix la seva promesa central.
El president viu en un palau. Imamoglu, en canvi, dona una imatge d’humil servidor públic. Segons una enquesta que encara s’ha de publicar, també de Metropoll, l’alcalde s’imposaria a Erdogan en cas que es presentés. Però Imamoglu també en té, de problemes; per exemple, pel que fa a la gestió del nombre creixent de refugiats procedents de Síria i d’altres països.
---
—Istanbul és una ciutat de refugiats, però, darrerament, a tot el país l’ambient s’està girant cada cop més contra els migrants.
—L’onada migratòria ha crescut tant perquè molts països rics no hi han fet res. Occident no ha assumit prou responsabilitats. Però a Turquia no hi ha transparència en la qüestió migratòria. El govern no comparteix dades amb nosaltres, per bé que hem demanat reiteradament informació i col·laboració. El nostre país ha de garantir la seguretat dels refugiats, les administracions locals hi han de col·laborar. El que jo vull és que la comunitat internacional treballi perquè aquestes persones puguin tornar a viure als seus països.
—Vol dir, doncs, que els refugiats haurien de tornar als seus països d’origen?
—Naturalment, així és com hauria de ser. Però soc prou realista per veure que això de moment no és possible. Jo parlo d’un pla de futur. A cap persona no li agrada viure lluny del seu país si és de manera obligada.
---
Dins la imatge de la ciutat d’Istanbul, els refugiats hi tenen un lloc fix. Al centre es veuen sovint mares que demanen caritat i nens que venen mocadors o aigua. Hi ha restaurants, perruqueries i botigues de queviures regentades per refugiats.
En enquestes d’abast estatal, dos terços dels ciutadans afirmen que s’haurien de tancar les fronteres als refugiats. Una proporció semblant creu que la gran quantitat de refugiats que hi ha al país es deu al fet que el govern porta a terme una política exterior errònia. Va ser l’AKP d’Erdogan que va iniciar una política de portes obertes.
El partit d’Ekrem Imamoglu, el CHP –principal partit de l’oposició–, sempre ha vist l’acollida de refugiats des d’una òptica crítica. Al partit hi ha molts radicals que, en les seves intervencions, últimament eleven la qüestió dels refugiats a una “qüestió nacional” i reclamen que es tracti la protecció de les fronteres com una qüestió d’honor. Imamoglu és una de les veus moderades que diuen que Turquia té l’obligació d’ocupar-se dels refugiats de guerra, però també que té el dret de parlar sobre el retorn.
---
—Hi ha un estira-i-arronsa constant entre vostè i el govern central d’Ankara. Quina diferència hi hauria si vostè tingués el carnet de partit de l’AKP?
—Abans de ser alcalde d’Istanbul, vaig governar durant cinc anys un districte de la ciutat que no va rebre mai ajuts de l’administració municipal, que aleshores estava en mans de l’AKP. Ara m’esforço perquè tots i cadascun dels nostres 39 districtes d’Istanbul rebin la mateixa assignació del govern central, tant si estan governats pel meu partit, per l’AKP o per un altre partit. Al mateix temps veig que el govern d’Ankara posa traves a projectes de construcció a Istanbul. S’endarrereixen les nostres sol·licituds de crèdit i els ministeris no ens concedeixen l’aprovació. Des de fa dos anys i mig no hem rebut ni una lira de crèdit per part dels bancs públics. L’afany de l’AKP per venjar-se de nosaltres perjudica els ciutadans.
—Hi ha intents d’actuar judicialment contra vostè, entre altres motius per injúries. No fa gaire s’hi van sumar unes acusacions segons les quals vostè tenia connexions terroristes al seu govern. D’on surt tot això?
—El govern està preocupat perquè, després d’Istanbul, també podria perdre Turquia, d’aquí ve tot. A nosaltres no ens suposa cap problema que ens investiguin, com fan ara amb les acusacions de terrorisme. Confiem en els investigadors. Però al final no seran ells que prendran les decisions. Políticament, tots aquests atacs juguen a favor nostre. Potser fins i tot és gràcies a Ankara que els ciutadans ens donen suport.
—El polític kurd Selahattin Demirtas és a la presó des del 2016 acusat de terrorisme, si bé el tribunal constitucional turc ha dictaminat que el seu empresonament és il·legal. Tem que algun dia a vostè li pugui passar el mateix?
—Pel que fa a les acusacions de terrorisme, podria ser que alguns membres del govern hagin d’assumir responsabilitats. Però jo no tinc res a amagar; i encara menys res que tingui a veure amb terrorisme.
—No fa gaire dos coneguts periodistes van plantejar la següent pregunta en una tertúlia: per què Erdogan té tanta por d’Imamoglu? A vostè què li sembla?
—Erdogan em veu com si jo fos algú que, havent guanyant les eleccions a Istanbul, li hagués arrabassat una propietat seva. No sé si té un sentiment de ràbia. A vegades penso que és admiració. Amb l’AKP, Istanbul va desaprofitar el temps. Crec que Erdogan m’admira quan veu el servei que presto a la ciutat.
---
Imamoglu esquiva tots els intents de preguntar-li per una possible candidatura a les eleccions presidencials de l’any vinent. Diu que això no figura en la seva agenda. Però el projecte polític d’Imamoglu sembla que no està pensat a curt termini. Poques hores després de l’anunci de l’anul·lació electoral, Imamoglu va comparèixer davant dels seguidors del seu partit, es va arromangar les mànigues i va dir: “El nostre camí serà llarg”.
Feia temps que la llista de coses que necessita la societat turca no era tan extensa. I al mateix temps, poques vegades havia sigut tan baixa la confiança en l’home que capitaneja l’Estat. Podria haver arribat, doncs, l’oportunitat d’Ekrem Imamoglu.
Traducció d'Arnau Figueras