Quan Paul Schrader és en forma —cosa que no passa sempre, malgrat que sempre, això sí, la seva obra té fonaments robustos i ramificacions interessants— podem dir que és un dels talents més impressionants de la cinematografia actual. Teòric meticulós, guionista de fonda substància, lúcid cineasta de la perdició, la seva darrera pel·lícula, The Card Counter (estrenada aquí com a El contador de cartas), és una concisa construcció de tensió dramàtica afilada; és el turment del protagonista, captiu en les traces d’allò que va ser i voldria oblidar; és el turment que el persegueix, la raó de ser de nosaltres com a éssers vius en un món que va directe al desastre.
Magnífica com a complement de First Reformed (2017), amb qui forma un intens binomi de redempcions, remordiments i violència —el vincle, encara és més poderós si pensem en Taxi Driver (Martin Scorsese, 1976), de la qual en va ser celebrat guionista—, The Card Counter assenta el discurs teòric d’un director meticulós, sense fissures, que ha optat per una precisa contenció narrativa i per perfilar amb mestria els personatges i allò que els mou. Al film, seguim un jugador de cartes anomenat William Tell (evidentment, les connexions amb l’heroi mític de la independència suïssa hi són, només cal jugar a trobar-les), exmilitar i expresidiari, minuciós i detallista en les rutines, distant i solitari, com si volgués mantenir-se aliè a les passions humanes. Una vida de passos clars i anodinament previsibles, que es veu totalment alterada amb l’arribada de Cirk (Tye Sheridan), un jove amb que li fa reviure episodis del passat i que li demana ajuda per executar un pla de revenja.
L’objectiu serà un cap militar retirat, interpretat per Willem Dafoe. El tema, però, no serà la materialització o no del pla. Schrader sap a què juga i quines cartes té. Són vides marcades, turmentades i poderoses, de forta càrrega en els matisos i en les decisions que caldrà prendre. Construïda amb una planificació d’orfebre, l’acció ens atrapa des de la primera imatge, quan entrem a la ment de Tell, un hipnòtic Oscar Isaac, que està esplèndid i que dota de vibració un personatge que ho té tot per ser insuls, tan acostumat a repetir-se i a fer càlculs de probabilitat de manera quirúrgica. Però no: l’austeritat actua com a un motor de latència sostinguda. Sabem que tot ens aboca a la perdició, i patim, alterats per l’opressiva banda sonora de Robert Levon Been, perquè volem que els dos, Tell i Cirk, trobin un camí d’esperança i de perdó, sense cap rèmora que els lligui al dolor del passat.
De missatge moral inquietant, The Card Counter novament mostra la bona mà de Schrader a l’hora de retratar moments terribles de la història recent. I com això ens determina com a individus i, per molt que ens pesi, també com a col·lectiu. No hi ha cops de sort que ens salvin. Els errors (i el perdó) són massa cars. La desesperació, la nostra veritable rutina. El modern William Tell, com heroi condemnat a perdre, sol en sales allunyades de glamur que li pressuposem, impertèrrit entre partides i fitxes. A la recerca d’una dignitat que ja no el podrà purificar.
The Card Counter
Direcció: Paul Schrader
Estats Units, 2021
Durada: 112 minuts
Guió: Paul Schrader
Fotografia: Alexander Dynan
Música: Robert Levon Been, Giancarlo Vulcano
Repartiment: Oscar Isaac, Tye Sheridan, Tiffany Haddish, Willem Dafoe, Bobby C. King.
Drama