La mort plàcida del riu Segura
Abans d’arribar a Guardamar toparem amb la Finca de la Inquisición Grande, encara al terme de Rojals, on hi ha l’espai en què van viure els primers veïns d’aquesta última localitat quan vivia temps islàmics. En aquesta zona, a més de trinxeres de la Guerra d’Espanya i ruïnes d’un antic castell, trobaran també el passat inquisitorial del poble, avui explicat en activitats turístiques que atrauen cada vegada més visitants, els quals fan una senda de tres quilòmetres per recórrer tot aquest espai ple de misteri. En aquest mateix indret descobriran el jaciment arqueològic de Cabezo Lucero, pertanyent als segles VI-III abans de Crist i situat a la dreta del riu. Es tracta d’un poblat antic que compta també amb la necròpolis, amb restes arquitectòniques, mostres de ceràmica, instruments de l’època i escultures com la dama homònima, la de Cabezo Lucero, una de les troballes més rellevants de la zona, que ofereix moltes similituds amb la Dama d’Elx.
Camí cap a Guardamar, localitat de la desembocadura, tot és color verd intens. La carretera disposa també d’un horitzó que reflecteix el tomb econòmic d’aquestes localitats, envaïdes per les grues que construeixen urbanitzacions per a la població nouvinguda. Guardamar no s'escapa d’aquesta nova dinàmica, però ofereix singularitats que resisteixen amb força. Per exemple la retolació dels carrers, redactada en català i que reivindica la vigència de la llengua en l’últim poble en què es parla. Guardamar, de fet, dedica un monument a la llengua catalana, que assenyala la seua condició fronterera a l’extrem sud d’un país delimitat per Salses al nord, per Maó a l’est i per Fraga a l’oest. Quatre emplaçaments esmentats a la plaça Jaume II, on es troba aquest homenatge amb una inscripció central que és una declaració d’intencions: “Aquesta plaça, avui lloc d’aplec de pobles de la cultura comuna que va de Fraga a Maó i de Salses fins a Guardamar, ha de ser símbol perdurable de la convivència i fraternitat entre totes les cultures i els pobles”.
Fraternitat amb estètica pescadora és la que ofereix Guardamar del Segura, una imatge cada vegada més contestada pel turisme, motor econòmic de la ciutat durant les darreres dècades. Un sector afavorit per l’excel·lent gastronomia del territori i pels paradisos naturals que ofereix, per exemple amb el bosc litoral de les dunes o amb la gola del Segura, l’espai en què el riu conflueix amb la Mediterrània. Des de dalt del castell, accessible a tot caminant, s’observa la panoràmica d’un poble ben pròxim de Tabarca, illa que s’aguaita des de la fortalesa, així com també es divisen els monts que envolten la comarca del Baix Segura, les construccions de nova trinca o els camps verds de l’horta que alimenta els seus habitants i d’altres de molt més enllà.
Aquest castell, construït amb vocació estratègica per garantir la defensa del poble, compta amb reminiscències fenícies, dels ibers, dels romans, dels andalusins, de l’època medieval i de totes les que l’han succeït. Va ser en aquesta etapa medieval quan Guardamar, inserida dins la Corona catalanoaragonesa, s’erigiria com la plaça més important per a la defensa d’Oriola, la gran joia a protegir del territori. Segles més tard, durant les primeres dècades del XIX, un terratrèmol obligà els assentats a abandonar el terreny per fer del castell un símbol que recorda el poder que un dia es va preservar des de l’extrem sud del país.
Cap a la gola del Segura cal fer una passejada llarga però agraïda al voltant d’aquest riu, que suma més i més cabal conforme s’apropa a la mar. Els qui segueixen el seu curs per les voreres, a tocar de la carretera i que regalen una vista del curs fluvial des de dalt, veuran infraestructures fluvials com el molí fariner del segle XIV, conjuntament amb l’assut de Sant Antoni, que encara conserva una identitat mudèjar que recorda els orígens del terreny. Podran finalitzar el camí al port de la localitat, des d’on el Segura s’acomiada, o des del far de Guardamar, que, més endinsat en la mar, certifica la mort del riu. Des d’ambdós indrets els capvespres són de record permanent i de visita reiterada, atès que poques imatges regalen un fons tan radiant i colorit. Les aigües del Segura, que hi arriben i que es dispersen entre la Mediterrània, són avui frontera lingüística i són, encara, garants de la identitat dels pobles que les veuen passar.