L'atzar de la història i els capritxos de la geografia van voler que la frontera sud del país tinguera el seu origen molt més enllà del territori nostrat. A l’extrem nord-est d’Andalusia, a la província de Jaén, naixen els primers corrents que formaran, un poc més avant, el riu Segura, que transcorre també localitats de les demarcacions provincials d’Albacete i Múrcia fins a arribar a l’extrem sud del país.
Abans, però, cal destacar que aquest riu és l’origen de disputes econòmiques i socials des de fa segles. En l’època contemporània, el 1933, es va construir l’aqüeducte Tajo-Segura entre Guadalajara i Conca dins del Pla d’obres hidràuliques, dissenyat arreu de l’Estat i intensificat pel franquisme, que va rehabilitar l’aqüeducte esmentat a finals dels seixanta. Els embassaments derivats d’aquest transvasament serveixen per aprofitar l’energia hidroelèctrica del salt d’aigua i per garantir un caudal adequat en diferents trams. Els posicionaments enfrontats entre manxecs, murcians i valencians per aquestes aigües ha acabat en els tribunals en diverses ocasions i ha estat l’eix central de les campanyes electorals dels distints territoris. El canvi climàtic i les sentències judicials han obligat a repensar aquest transvasament, que ha tingut el resultat contraproduent del buidatge d’altres conques i, alhora, no ha tingut el resultat desitjat en els agricultors del sud valencià, que continuen sense comptar amb recursos hídrics suficients en unes terres que mai no han destacat per la seua riquesa hídrica.
Situats al País Valencià, des de la murciana Beniel, les aigües del Segura apleguen a Oriola, la ciutat del patrimoni religiós i de la història compartida, primera parada del recorregut que proposem. El Segura va ser testimoni de la gesta militar de Jaume I més enllà del territori valencià. Les seues tropes van conquerir la taifa de Múrcia l’any 1266 en nom del seu aliat, el seu gendre Alfons X de Castella. En aquell moment, explicava Jaume I en el Llibre dels feits, “preparàrem cinquanta cavallers, amb els seus escuders i els seus cavalls armats, i cent vint ballesters de Tortosa; i nós els esperàrem vora el riu Segura, prop de l’alcàsser, esperant que arribaren i que els nostres posaren la nostra senyera dalt i ocuparen les torres”. Va ser des d’Oriola, en bona part, des d’on Jaume I va poder estudiar la conquesta de tot aquest territori banyat pel riu al qual dediquem aquest fascicle, un riu testimoni d’aquella ocupació cristiana i símbol, encara, de les localitats que el veuen passar.
Oriola compta amb l’avantatge que disposa de diversos escenaris des d’on contemplar el corrent. Hi ha l’arbreda del riu Segura, zona de lleure familiar i excursionista, com també l’embassament de la Pedrera, format per una pressa i tres dics amb aigua per abastir l’entorn amb regadiu i consum humà des del 1980. El centre de la ciutat, però, ret homenatge constant al recorregut fluvial, amb ponts i miradors que ens permeten gaudir-lo amb distintes perspectives. Per exemple, des del pont que hi ha a tocar del carrer de Gabriel Sijé, envoltat de cases humils i de les serres que s’erigeixen com a delimitació del terme de la capital del Baix Segura. Poc més avant, el pont del Rei permet divisar el Segura amb l’esplendor característica d’Oriola.
I és que aquesta ciutat és, sense cap mena de dubte, un tresor de religiositat arquitectònica i un domini patrimonial condicionat pel seu protagonisme polític tradicional. Capital de Governació i de l’antic Regne de València durant un curt període de temps, va ser també seu única de la diòcesi que duia només el nom d’aquesta ciutat, a la nomenclatura de la qual posteriorment s’afegiria Alacant per la seua condició de capital provincial. Malgrat aquest afegitó artificial, Oriola pot presumir d’un caràcter religiós reflectit en cada cantonada amb edificis i monuments. El seu barri antic, de fet, està declarat Bé d’Interès Cultural gràcies a totes les edificacions com ara la catedral, el palau Episcopal, l’església de Sant Jaume —de Santiago, segons la toponímia oficial d’aquesta ciutat de parla castellana—, l’església de les santes Justa i Rufina o l’edifici de Sant Domènech, el de l’antiga universitat, que desprèn cúmuls de supèrbia amb el seu estil tan presumptuós. Els palaus de Rubalcava, del Marquès de Rafal, del Comte de Pinohermoso, dels Comtes de Luna, del Baró de Linde, del Marqués d’Arneva o del Comte de la Granja de Rocamora se sumen a aquest conjunt cultural inigualable que obliga a passar el dia els qui visiten Oriola, una joia a l’extrem sud del país que posseeix també un palmerar tot just a l’entrada de la ciutat.
El barroquisme es veu plasmat en l’esmentat palau Episcopal, construït al segle XVIII, la llar del bisbe territorial fins que va ser traslladat a la ciutat d’Alacant. Allà dins hi ha el Museu Diocesà d’Art Sacre, amb pintures religioses de primer nivell cultural. Anterior és l’església Parroquial de Santiago Apòstol, d’estil gòtic, i més vella —i més dominant— és la catedral, construïda sobre l’antiga mesquita després de la conquesta cristiana i símbol de la diòcesi, separada definitivament de la de Cartagena durant la segona meitat del XVI per voluntat del papa Pius IV. La torre de la catedral és la part més antiga i més representativa d’aquest immoble religiós, si bé la cúpula és la més distingida pel seu blau que irradia davall d’un sol potent, present a Oriola quasi tots els dies de l’any. Aquella catedral va ser també testimoni de la Guerra de Successió. Oriola va ser de les ciutats que més es van posicionar a favor de l’arxiduc Carles d’Àustria, un fet que li va costar la venjança de Felip V, el qual es va encarregar de recordar als oriolans la seua condició de derrotats. Paradoxalment, amb voluntat d’humiliar els veïns de la ciutat de València pel seu suport al bàndol dels perdedors, el primer Borbó va traslladar temporalment la capital de l’antic Regne de València a la capital del Baix Segura en perjudici de València, si bé aquesta situació va ser efímera, tot i que va servir per reforçar el valor polític d’Oriola, enfortit al llarg de la història.
Més enllà de la religiositat, Oriola té tot un passat —i present— profà a reivindicar. A banda de la Guerra de la Successió, segles abans, Oriola va ser una de les grans ciutats rebels durant la Guerra de les Germanies, de la qual s’han commemorat els cinc segles, quan la capital del Baix Segura es va alçar contra Carles I i contra la classe nobiliària local, que es va veure derrotada fins que l’exèrcit va poder assegurar la victòria dels benestants, que van alliçonar els agermanats amb violència pública. D’altra banda, la Revolució de 1868, coneguda com la Gloriosa, va servir per enviar la reina Isabel II a l’exili i per iniciar el Sexenni Democràtic. En aquell moment tota la ciutat, contagiada pel liberalisme, va fer cas de les proclames de José Lizón Berenguer, l’encarregat de promoure aquesta revolta a la capital del Baix Segura. El castell d’Oriola, d’origen visigot i situat a les altures, com també el seminari diocesà, serveixen per apreciar la grandiositat de la ciutat des d’un mirador privilegiat, ben elevat, tot i que perfectament accessible a peu.
No es pot parlar, tampoc, d’Oriola sense referir-nos al gran poeta del sud valencià, Miguel Hernández Gilabert, un dels més destacats de la seua generació i mort a la presó d’Alacant el 1942, on va ser víctima de la tuberculosi i dels nombrosos maltractaments que va patir per qüestions ideològiques. L’autor de “Nanas de la cebolla” i de tants altres poemes disposa d’un gran museu a la seua ciutat natal, distingit per banderes republicanes i per reivindicacions constants a la memòria històrica de tots aquells que van ser perseguits per les seues idees. També per rememorar que el poeta del poble es va erigir com el gran home de les lletres del seu temps partint des de condicions adverses, amb una família ramadera de qui s’havia d’amagar entre les coves dels monts adjacents als barris oriolans per gaudir de la lectura, hàbit que comptava amb poca —o nul·la— comprensió familiar. Miguel Hernández, que en la seua memòria se celebra una senda a peu a cada primavera que va des d’Alacant fins a Oriola, obtindria el premi concedit per la Societat Artística de l’Orfeó il·licità amb el poema "Canto a Valencia", tot un homenatge al paisatge que el va veure créixer i amb un gran protagonisme per al riu Segura.
Madre de ese Alicante
que unge el Mediterráneo palpitante
y que te ofrenda en sus esplendorosos
dominios, con mil pueblos industriosos,
la sin par hermosura
de la vega de Oleza
que junto a Murcia empieza
y hasta el mar azulenco se dilata,
y que huella el Segura
describiendo, gentil, eses de plata;
y Elche, con su gran bosque de palmeras
de arcos temblantes y de tronco hirsuto,
siempre bajo las crenchas altaneras
como perlas mostrando el áureo fruto.
Com suggeria el poeta, efectivament, el Segura no només és font de riquesa paisatgística, sinó de pobles industrials i, sobretot, agrícoles que destaquen arreu de la comarca de l’extrem sud del país. Bé que es contempla a les pedanies d’Oriola, com ara la dels Desemparats, on agricultura i paisatge, entorn i funció econòmica, es fusionen en una estampa de productivitat present i de prosperitat pretèrita, quan l’agricultura no oferia cap alternativa. Una agricultura visible també en forma de molins, però en un altre temps, atès que aquestes eines van desaparèixer del paisatge local, tal com han denunciat els veïns més implicats en la conservació del patrimoni.
