El nom definitiu de Monica Vitti

Després de l'article de la setmana passada, continuo a la Cinématèque Française, on em retenen alguns records persistents. Parlo de la Cinématèque del Palais Chaillot, on a primeries dels anys 70 es va crear el Museu del Cinema, sempre tancat. Un dia me'l vaig trobar misteriosament obert, però sense vigilància, i ningú em va barrar el pas quan, atret per una curiositat insaciable, vaig caminar sense fer soroll entre les restes dels decorats del Caligari i el llit de la Cleòpatra de Claudette Colbert. Una escena digna de Fellini, sense aquella boira persistent que ell hauria inclòs als decorats de Cinecittà.

Un altre dia, vaig abandonar la projecció d'L'eclipsi (arribava tard a l'últim metro i jo vivia molt lluny, a la Gare de Lyon) perseguit pels crits indignats d'Henri Langlois i la seva dona Mary Meerson que vigilaven, asseguts a l'entrada i fumant pels descosits, tot moviment. Feia molt poc del cas Langlois, o millor seria dir el cas Malraux, el ministre que va intentar desposseir-los dels arxius que Langlois havia creat, cosa que provocà una protesta descomunal post-Maig del 68. Tot el cinema francès va sortir al carrer i va ocupar l'edifici per impedir-ho.

Langlois, com un buda a l'entrada, formava part del decorat emocional de la institució. Sento la seva veu exclamant: "Mai se'n surt d'un film d'Antonioni sense veure el final!", que m'empetitia, miserable. Un any més tard vaig coincidir en la presentació d'El fantasma de la libertad sense Buñuel, però amb Brialy, Lonsdale i Piccoli a la sala, la meravellosa Milena Vukotic, i Monica Vitti, que vivia els anys d'esplendor després de trencar amb Antonioni i trencar també amb la seva imatge freda, gràcies a Losey i un dels disbarats més incompresos de la història, Modesty Blaise. A les vitrines del hall es presentava durant uns mesos una exposició de roba de les pel·lícules de Ken Russell, tota dissenyada per la seva dona Shirley. Vestits de Mahler, de The Boy Friend, de Tommy, recordo, i de Lisztomania, que ja havien rodat i encara no estrenat. S'exhibia l'espectacular capa pluvial del papa Ringo Starr, amb uns medallons brodats com imatges de sants, que en realitat eren, si em falla la memòria, Glenda Jackson, Isadora Duncan i altres;  Lillian Gish i Judy Garland, segur. Van fer un petit comitè de visita de l'exposició, i Monica Vitti es va entusiasmar amb la imatge de Santa Judy cantant "The Man that Got Away". Encantadora Monica Vitti, víctima fa dècades d'un Alzheimer molt prematur.

Qui sembla saber-ho tot és Umberto Lenzi, un comunista ferotge director d'algunes grans mediocritats. Em va explicar en el jurat de Sitges del 2008 la prostració de la bellíssima Monica, a qui només visita la seva eterna enamorada, Florinda Bolkan. Crec que va dir, "la gran bollera d'Itàlia". No ho sé. Va explicar-me els patiments de Vitti, infeliç amb Antonioni, infeliç amb les pel·lícules absurdes que va haver de fer per celebrar premis i reconeixements després de La ragazza con la pistola. I que ella, i Virna Lisi, i Claudia Cardinale, i Carla Gravina, i Elsa Martinelli, i Annabella Incontrera havien format una mena de Societat Secreta en defensa de la voluptuositat responsable, per poder-se riure de la cua de mascalzoni amb qui havien de relacionar-se i dels qui depenien les seves carreres. Monica Vitti era, a més, una dona de fer feines. Una lectora incansable. Una escriptora incansable, que destruïa tot el que escrivia. I una persona, molt persona. Potser naïf, però sempre autèntica i modesta. Deia Lenzi que aviat, quan li van diagnosticar la malaltia, ho va decidir absolutament tot: desaparèixer, renunciar a tota mena d'homenatges, i disposar el patrimoni en mans del seu company final, Roberto Russo.

Per qué me'n recordo d'ella, ara?: potser perquè acaba de fer 85 anys i ja no consta en la memòria de gairebé ningú? I perquè la Cinématèque Française m'ha fet pensar en aquella instantània: el seu rostre davant la vitrina, Judy Garland al santoral, i Mary Meerson valorant la finesa de les puntades. Mary Meerson, que moriria de demència senil, com en deien llavors, quan moltes coses encara no tenien un nom definitiu.