La sang vessava al voltant del coll abans de caure avall, cap al pit dret. També n’hi ha tres o quatre taques on la sang va esquitxar, potser per l’últim cop fort al cap, el que va partir el crani a Min Nyo.
La sang és seca, però sempre serà testimoni de la violència que la va fer vessar.
Ara Min Nyo sosté la camisa, però la portava posada el matí del 10 de març del 2021, a Pyay, un poble petit a la regió de Bago de Myanmar. Havia estat gravant les protestes contra els militars, simplement fent la seva feina com a periodista de televisió. Tanmateix, va ser detingut i parat davant d’una paret a la comissaria amb una bossa de plàstic damunt del seu cap, abans de ser pegat i tancat.
És una camisa grisa, de màniga curta amb ratlles blaves i blanques en algunes zones. De talla petita. Ara que està segur en una habitació d’hotel a la frontera tailandesa del poble de Mae Sot, pot parlar obertament dels set mesos que ha estat a la presó de Myanmar. Mentre parla, s’agafa el darrere del seu coll amb la seva mà, gairebé com si intentés fer-se un massatge per oblidar el dolor.
Min Nyo estava d’acord en fer servir el seu nom real per aquesta història i mostrar la seva cara. Però va descartar fer una reunió amb la seva família (la seva dona, dos fills i una filla) i també va demanar que ometéssim el seu lloc de residència. “Ells no s’ho pensarien dues vegades, de matar-nos”, diu. Min Nyo se les ha empescat per escapar de les urpes de la Junta, però la por encara és present.
Myanmar, la seva terra natal, està just a l’altre banda del riu. La pot veure i no la pot oblidar.
Les carreteres de sorra de Mae Sot, que es troben al nord-oest de Tailàndia, estan plenes d’edificis de tres pisos, botigues, tallers de reparació de cotxes i apartaments. Aquí viuen uns 50.000 habitants de Tailàndia, juntament amb una població de refugiats i emigrants de Myanmar, que es calcula que és el doble.
El mercat principal, on venen papaies, aviram i tilàpies fresques, un peix d’origen africà, es divideix entre la zona tailandesa i la birmana. El thanaka, una pasta groguenca feta d’escorça molta que la utilitzen homes i dones de Myanmar per protegir-se del Sol, es ven als taulells de molts venedors birmans.
Mae Sot sempre ha estat un lloc on acaben els activistes opositors de Myanmar, juntament amb aquells veïns tailandesos pobres que busquen una vida millor i feines en hotels, restaurants, cuines i fàbriques o de conductors de taxi.
Aquí hi ha dos passos fronterers, carrers amples plens de camions que porten productes des de Tailàndia cap a Myanman, i viceversa: materials de construcció, aliments, drogues de contraban, jade i fusta. I també hi ha el riu, que mai no ha estat una gran barrera. Els agricultors i els pescadors el travessen cada dia amb les seves petites embarcacions.
L'1 de febrer de 2021, la junta militar de Myanmar va enderrocar al govern i va tornar al poder, posant fi a diversos anys en què sovint semblava que les coses al país milloraven. Els militars van arrestar a la cap de govern de facto, Aung San Suu Kyi, una icona per a molts.
Des d’aleshores, Mae Sot ha esdevingut un lloc de refugi per als que escapen de Myanmar, incloent-hi els perseguits i els que han estat alliberats de presó. Es reuneixen al cantó tailandès de la frontera, i mentre es fan un te amb llet, parlen dels seus somnis destruïts i de les esperances que tenen de trobar asil als Estats Units, al Canadà o a Europa. Tot i així també fan plans per unir-se a la resistència armada. Mae Sot s’ha tornat una ciutat de guerrers.
Les Nacions Unides i altres organitzacions mantenen pisos francs a Mae Sot, on els refugiats de Myanmar poden viure durant un temps. Els apartaments són petits i estan repartits per la ciutat i és d’aquests allotjaments des d’on la gent de Myanmar presenten les sol·licituds d’asil, famílies senceres en molts casos. Durant el dia, pots trobar-te amb ells als bars del centre de la ciutat, on el te birmà se serveix amb roti fregit, un tipus de pa, amb llet condensada i laphet thoke, una amanida feta amb fulles de te fermentades, que apareix als menús com un record furtiu de la llar.
Fins al febrer, semblava que Myanmar, amb els seus 55 milions d'habitants, avançava cap a un futur de major franquesa i democràcia després de diverses dècades de canvis de dictadures militars, guerres civils i expulsions. A mitjans de la dècada de 2010, la majoria de la població del país tenia accés a Internet després de molts anys de censura. Els estudiants universitaris passaven un semestre estudiant a l'estranger; creixien amb telèfons i utilitzaven les xarxes socials. Van arribar a comprendre que les llibertats socials i polítiques eren crucials per a les seves vides.
Ara, no obstant això, el poder torna a estar en mans d'homes als quals no els serveix la democràcia i que només entenen el llenguatge de la violència. Des del cop d’estat, la junta militar ha detingut a 10.000 persones i, segons l'Associació d'Ajuda als Presos Polítics, n’ha matat més de mil. L'exèrcit està format per 300.000 soldats i està armat per Rússia i la Xina.
Al principi, els habitants de Rangun i altres ciutats protestaven des dels seus balcons, colpejant olles a la nit i organitzant manifestacions pacífiques. Però llavors, els militars van disparar a un manifestant de 20 anys al cap i, no gaire després, a una nena de sis anys que intentava fugir abraçada al seu pare. Molts diuen que aquest va ser el moment en què l'antiga resistència pacífica es va convertir en una lluita violenta.
Contraban d’armes a Myanmar
En una altra habitació d’hotel no gaire lluny de Mae Sot, en un poble veí del qual no podem dir el nom, una dona que es fa anomenar Thinzar diu: “Estem lluitant en contra la Junta. No tenim més opcions. Continuarem lluitant fins que guanyem.”
Als seus 20 i pocs anys, Thinzar va estudiar Administració i Direcció d’Empreses a Rangun i va començar a col·leccionar art, i ella mateixa també pinta en algunes ocasions. A la prestatgeria de darrere seu hi ha una paleta acrílica i un petit llenç, amb el començament d'una pintura: figures abstractes negres amb taques vermelles. La Thinzar dona una calada al seu cigarret electrònic.
Els pares de la Thinzar van participar en períodes d'agitació política el 1988 i el 2007, i tots dos han passat diverses vegades per la presó. No obstant això, mai no van deixar de defensar els seus drets. Ara, és el torn de la Thinzar.
La seva funció és fer el contraban d'armes i municions des de Tailàndia als combatents clandestins que segueixen a Myanmar. Un antic enginyer que va fugir de Rangun a Tailàndia construeix detonadors a distància que ella envia a través de la frontera amb Myanmar. Els rebels els utilitzen per a volar vehicles militars i soldats pertanyents a la Junta. "Per a matar la gentussa", com diu ella.
La Thinzar afirma que s'ha tornat massa perillós per a ella quedar-se a Myanmar, i diu que el seu nom està a la llista negra. Diu que, abans de marxar, va veure morir a companys de lluita davant els seus ulls i va ajudar a treure'ls dels carrers. No obstant això, es nega a deixar al seu país a l'estacada.
Des del cop d'estat, a Myanmar s'ha format un exèrcit de guerrillers. Segons l’International Crisi Group, una organització no governamental que treballa en la resolució i prevenció de conflictes armats internacionals, l’exèrcit està format per centenars de combatents armats pertanyents a les Forces de Defensa del Poble. A les selves i les zones pertanyents a les minories ètniques de Myanmar, s'estan entrenant per a la guerra contra l'exèrcit del seu país. Estudiants, homes i dones joves, professors de les ciutats, tots ells s'arrosseguen ara pel fang de la selva, construint refugis improvisats i s’entrenen amb armes.
DER SPIEGEL va poder veure fotos dels camps d'entrenament. Moltes persones s'han unit a la lluita, sense importar el preu que finalment hagin de pagar, abans no eren políticament actius. Ara, no obstant això, comparteixen la creença que formen part de l'última generació que pot evitar que Myanmar continuï sent una dictadura militar per sempre. Però què poden esperar d’aconseguir aquest grup d’amateurs en aquesta batalla contra els militars ben preparats?
És molt probable que les armes que la Thinzar està introduint de contraban a Myanmar matin a gent, i algunes de les víctimes poden ser civils.
"Si volem destruir el sistema, hem d'acceptar-ho", diu. "Estem fent el que hem de fer". Quan se li pregunta si el cop l'ha canviat com a persona, diu: "Per descomptat que aquest cop d’estat m'ha canviat. Fa un any volia obrir una galeria d'art o crear un club de lectura. Ara estic ajudant a matar gent".
Però admet que té por. "Soc humana. Soc jove. Tinc por de morir. Pot ser que jo mori. I si això succeeix, una altra persona s'aixecarà i continuarà el meu treball. Myanmar ha de ser lliure. Aquesta vegada ha de funcionar. Guanyarem".
A la seva família se li ha concedit asil en un altre país molt llunyà. Però ella mateixa pretén quedar-se a Tailàndia, a tocar del seu país d'origen. Diu que ha tingut problemes per a dormir durant els últims sis mesos i que pren dos tipus diferents de pastilles per a dormir per a intentar desconnectar el seu cervell a la nit.
Min Nyo, l'home que s'aferra a la seva camisa ensangonada com si fos una prova, diu que hauria continuat sent políticament actiu a Myanmar si no tingués família. Diu que va deixar el país per la seva família. Ara, fa el que pot des de l'altre costat de la frontera per a fer costat a les persones que encara viuen a Myanmar: els seus amics i els seus antics companys de treball. Els proporciona informació, escolta les seves preocupacions i els pregunta què necessiten.
La Thinzar i Min Nyo són només dos dels centenars de persones encallades a Mae Sot. Estan fora de perill, i podrien traslladar-se fàcilment a un altre lloc on no haguessin de veure el seu país a l'altre costat del riu cada dia. Podrien intentar començar una vida nova a un altre lloc i per fi ser lliures. Des que va obtenir la independència dels britànics, la dècada de 1960, amb prou feines hi ha hagut res semblant a la pau política a Myanmar. El país s'ha vist contínuament sacsejat per conflictes ètnics, lluites per regions semi autònomes i dictadures militars. Per què la Thinzar, Min Nyo i els altres creuen que aquesta vegada la història pot ser diferent?
"Aquesta és la pregunta equivocada", diu la Thinzar. "Jo no vaig triar aquest destí. Els militars ens van arrabassar el futur".
Min Nyo està d'acord. "Ens tracten com a animals. No van pensar que ens defensaríem així. Que la llibertat significaria tant per a nosaltres. Però ho val tot".
I després diuen pràcticament el mateix, des dels seus diferents llocs a Mae Sot i els seus voltants. Que farà falta molt temps i molta força. Però que el poble de Myanmar al final guanyarà. I que no es faran enrere.
Traducció de Laia Blanch