Durant els mesos d’estiu, els turistes omplen els cafès, els bars i els hotels de la ciutat d’Ain el-Turk, a la costa d’Algèria. Alguns restaurants tenen noms espanyols. Només els separen de la costa d’Espanya 160 quilòmetres de mar. Però a l’hivern el passeig de mar està desert. Una bossa de plàstic voleia per l’aire i queda penjada d’una palmera torçada. Al darrere hi ha l’hotel Hacienda, que està abandonat.
Un nit clara de començament d’octubre de l’any passat, des d’aquí va salpar l’activista Wafi Tigrine, de 33 anys. Ell, que mai havia volgut anar a l’estranger, va arriscar la vida per ficar-se a la barca d’uns traficants en plena nit i abandonar el seu país.
Va deixar enrere els seus pares i la seva germana, casa seva, tot el que estimava. Va tenir sort: va aconseguir fer la travessia fins a Espanya sense incidents.
Tigrine és un dels molts joves que han fugit d’Algèria. Tant se val on ho preguntem –a Ain el-Turk, però també a la capital, Alger–, tothom diu el mateix: coneixem moltes persones que han volgut travessar el Mediterrani per anar-se’n a Europa. Algunes ho han aconseguit, a d’altres les han detingut quan ho intentàvem i d’algunes se n’ha perdut el rastre. Probablement han mort ofegades mentre fugien.
El 2021 l’Organització Internacional per a les Migracions (OIM) va registrar més de 12.000 arribades d’algerians a Europa, una quantitat semblant a les arribades des del Marroc. La guàrdia costanera algeriana, segons dades pròpies, va aturar més de 4.000 migrants aquell mateix any.
Abans, d’Algèria gairebé només en fugien homes joves. Però, últimament, cada vegada ho intenten més famílies senceres que, pel que sembla, estan prou desesperades per assumir el risc de la travessia. Les esperances que va despertar la revolució del 2019 s’han esvaït.
El moviment de protesta, el Hirak, reclamava la fi del domini de l’exèrcit. Però l’aparell militar continua controlant el país. Una burocràcia ineficient frena les empreses que gosen fer alguna cosa. Els ingressos petroliers del país sols ja no poden fer carburar l’economia. La desocupació és elevada, no hi ha perspectives de futur i ara, a més, torna a augmentar la repressió política.
Una repressió que Wafi Tigrine va viure en primera persona. El 2019 participava activament en el Hirak i va fugir perquè no el detinguessin. Ara viu a París, on ha sol·licitat asil, i des d’allà ens explica la seva història per telèfon.
Diu que va pagar uns 4.250 euros per pujar en una barca motora amb onze algerians més i emprendre la travessia cap a Espanya. “Tant de bo les empreses públiques algerianes estiguessin tan ben organitzades com els traficants”. Creu que hi estan involucrats membres corruptes de les forces de seguretat. Pel que explica, un dels traficants va trucar a un contacte seu a la Marina abans que la barca atraqués a Ain el-Turk, just al costat d’una base militar. A la ciutat costanera d’Orà, no gaire lluny d’allà, és de domini públic que a la nit surten barques cap a Europa des d’aquella badia.
A Algèria, dels refugiats com Tigrine en diuen harraga: persones que cremen alguna cosa, normalment els seus documents perquè no els puguin retornar o, metafòricament, les fronteres que els separen d’Europa. El govern intenta que no es parli d’aquest tema. L’octubre passat va amenaçar l’agència de notícies francesa AFP amb la retirada de l’acreditació perquè havia informat sobre els harraga.
Això es deu a una cosa ben senzilla: els milers de persones que arrisquen la vida per marxar del país no encaixen gens amb la “nova Algèria” amb què s’omple la boca el president Abdelmadjid Tebboune. Tebboune va arribar a la presidència el 2019 com a conseqüència de les protestes que havien fet caure el seu predecessor, Abdelaziz Bouteflika. Es presenta com el representant del moviment de protesta Hirak, en certa manera com un activista que ha arribat a la cúpula de l’Estat. “Ara el Hirak soc jo”, va dir a Der Spiegel l’octubre de l’any passat.
En realitat, però, per als activistes com Wafi Tigrine no hi ha lloc en aquesta nova Algèria. Tigrine era membre de l’associació juvenil RAJ, una organització laica d’esquerres. El RAJ va tenir presència al país –on estava des de feia uns trenta anys– fins que a l’octubre va ser dissolt a petició del govern: un senyal més de l’augment de la repressió.
Tigrine és originari de la Cabília, una regió situada a la costa mediterrània. Però la major part de la seva vida l’ha passat a la capital, Alger. En les protestes del Hirak va estar en primera línia filmant les manifestacions amb el mòbil i informant en directe a la seva pàgina de Facebook, que en poc temps va aconseguir 80.000 seguidors.
Aleshores van sortir al carrer centenars de milers de persones a tot el país per protestar contra l’ancià Bouteflika i el seu règim corrupte i anquilosat. Bouteflika va haver de dimitir. Ara ja és mort. Després d’unes polèmiques eleccions, Tebboune va obtenir la majoria de vots d’entre cinc candidats, tots de l’establishment polític. Hi va haver crides al boicot i la participació va assolir un mínim històric, del voltant d’un 40%.
Mentre els seus compatriotes anaven a votar, Wafi Tigrine diu que ell estava tancat en una cel·la amb noranta homes més i un sol vàter. L’havien detingut el setembre del 2019 arran d’unes “publicacions que poden perjudicar els interessos nacionals”. Després de l’arribada al poder de Tebboune, a ell i a d’altres manifestants els van alliberar: allò havia de ser un senyal d’un nou començament.
Tigrine afirma: “Volien fer la impressió que hi havia hagut un canvi de poder”. Però en realitat Tebboune només és, segons l’activista, un nou rostre del mateix antic règim, contra el qual ell i els altres manifestants havien sortit al carrer. Si bé Tigrine va ser alliberat al cap de menys de quatre mesos, els problemes no es van resoldre.
Abans ja havia perdut la feina que tenia al departament de màrqueting d’una empresa estatal. Les protestes es van complicar amb els confinaments pel coronavirus i l’augment de la repressió. Tigrine va continuar criticant els governants, cosa que no agradava a les autoritats. Van voler detenir-lo novament, i membres de les forces de seguretat es van presentar al seu poble.
Tigrine explica que, tan bon punt els va veure, va fugir sense pensar-s’ho dues vegades i es va amagar al bosc. A través d’un policia amic seu es va assabentar que se’l relacionava amb una organització terrorista. Allò li hauria suposat una pena d’uns quants anys de presó.
Tigrine diu que va plorar quan va tenir clar que ho havia d’abandonar tot. “Però no hi havia cap altra opció. Preferia arriscar-me a travessar el mar abans que acabar tancat en una cel·la un altre cop”.
Si bé han estat detinguts per corrupció membres d’alt rang de l’antiga estructura de poder –entre ells el germà de Bouteflika–, a Alger hi ha qui diu que això no són més que lluites de trinxera en el si de l’aparell de l’Estat. Un clan ha aprofitat el moviment de protesta per desempallegar-se de l’altre.
L’escriptor algerià Adlène Meddi diu que la situació és més complexa. “A Algèria l’exèrcit manté la unitat quan hi ha una crisi. El març del 2019, els militars van veure clar que no podien continuar donant suport a Bouteflika. Per això van posar-se de part del poble”.
El Hirak no ha aconseguit organitzar-se políticament, diu Meddi. No n’hi ha prou amb difondre eslògans per Facebook i reclamar una revolució. Ara mateix Algèria no resistiria de cap manera una transformació radical: la societat civil és massa feble, el país és massa gran i l’Estat massa centralista. “Després del Hirak les expectatives eren enormes, però les transformacions no van tan de pressa”, assegura l’escriptor.
Organitzacions pels drets humans com Algerian Detainees calculen que al país hi ha més de 250 presos polítics. La pandèmia ha agreujat encara més la crisi econòmica. “Aquí la gent ha perdut tota esperança”, diu el venedor d’un quiosc de menjar ràpid d’Orà. “Tothom se’n vol anar”.
Provoca “consternació” que Tebboune afirmi que ell és el Hirak, declara una estudiant davant d’una biblioteca d’Alger mentre sospira. Ella també va participar en les protestes als carrers, igual que les companyes que té assegudes al costat. Cap no vol que la citem pel nom, per por del règim. Més d’una se’n vol anar a l’estranger.
Sí que és cert que el govern ha nomenat un ministre encarregat de les empreses emergents, però això les estudiants ho troben ridícul.
I tanmateix són aquests nois i noies joves algerians el que dona esperances a l’advocada i activista prodemocràcia Aouicha Bekhti. Bekhti es presenta a la trobada a Alger amb un gorro de llana lila pel fred que fa aquests dies a la ciutat.
D’ençà de les protestes del Hirak, Bekhti defensa quasi exclusivament activistes polítics. “Les presons estan plenes de gent que no hi hauria de ser”, diu. A Algèria falta cultura política, però contra això la majoria de detinguts no hi poden fer res.
Malgrat tot, Bekhti manté l’optimisme. Perquè els nois i noies que durant el Hirak van protestar contra el règim, van pintar de colors els murs de la ciutat i van recollir les deixalles dels carrers, encara hi són. Bekhti té l’esperança posada en aquesta generació valenta. “Per això no està tot perdut en aquest país”.
Traducció d'Arnau Figueras